Revista de Ferrocarrils

Una dotzena de dones xineses baixen del tren, a Blanes, a un quart de vuit del matí. Caminen amb presses, suposo, perquè fa un fred de mil dimonis. Ja se sap: març, marçot, mata la vella i la jove, si pot. També podria ser que fos la manera en què caminen les xineses, per travessar unes vies i desaparèixer darrera un talús que sosté un pont de carretera. Diuen que ho fan això, les xineses: ara les veus, ara no les veus.

La megafonia i els indicadors de l’estació no funcionen.
Hi una un parell d’africans estacats, potser congelats, que esperen a l’andana de la via tres. També hi ha estudiants: dos nois i una noia.
Una cinquantena de viatgers esperen a l’andana de la via u que arribi el tren de Barcelona.
N’hi ha que pensen que el tren de la via quatre va cap a Barcelona i hi pugen.
Hi ha un tren a la via cinc que és a punt de sortir cap a Barcelona, però gairebé ningú no ho sap fins que el xiulet anuncia que se’n va.
Cinquanta viatgers que volen anar a Barcelona corren cap a la via cinc.
Arriba un tren per la via u en direcció Maçanet.
Els tres estudiants de l’andana de la via tres corren a cor-que-vols cap a la de la via u per agafar el tren que arriba i que, amb transbordament a Maçanet, els ha de dur a Girona. Als africans, quan s’hauran desancorat, també.
Els trens marxen en direccions oposades però per la mateixa via.
Els que havien pujat al tren de la via quatre baixen cagant-se en tot perquè -criden- “el tren de les set i trenta-cinc sempre surt de la via quatre i ningú no ens ha avisat que avui sortia de la via cinc”.
A l’estació, ara, només hi quedem els que han perdut el tren i un servidor.
Fi del primer acte.

Passen cinc minuts i arriben passatgers per al proper torn de trens, el de les set i quaranta-sis.
Un senyor sense identificar, com un soldat rus que fes la guerra a Crimea, es presenta a l’andana per dictar ordres: “Girona i Figueres via cinc, Barcelona via u!”
Cap de nosaltres no sembla gaire convençut.
Vaig a l’andana de la via cinc.
Un equip de Tevetrés arriba a l’estació i travessa el vestíbul. El càmera vol filmar el tren que entrarà per la via cinc, el nou Directe. Un company li diu que filmi qualsevol tren, que tots són el mateix.
Un agent de seguretat, que en tot moment havia fet d’estaquirot, ressuscita per recomanar als periodistes que es posin al sol, “porque al sol hay quatro grados más”.
La reportera ensenya la guia de ferrocarrils de la RG1, al soldat sense identificació que dictava les ordres, i li explica que venen de la televisió. L’home posa les mans sobre la guia que sosté la reportera, li pren delicadament, i li fa la volta. Ara tots dos ho veuen més clar: les dones no entendran mai els mapes ni els homes trobaran la mantega a la nevera. A l’estació de Blanes els mapes i la mantega són com les dones xineses: ara les veus, ara no les veus.
Arriba el primer Directe amb deu minuts de retard.
El col·lega del càmera de la unitat mòbil s’equivocava, el Directe no és com els altres trens de l’estació, és un CIVIA, però es pot suposar que als espectadors dels Matins de Tevetrés tan els farà.
Pugem al tren que, immediatament, es posa en moviment.
Fi del segon acte.

Som pocs viatgers, al tren: un senyor que proclama que vivim un moment històric (potser parla de la mort de Suàrez); una treballadora de la Generalitat, que explica que ella, a Girona, sempre troba aparcament; una treballadora que protesta perquè anem amb deu minuts de retard. Els altres passatgers fan el viatge amb la mateixa cara de sempre, de pal.
Quan deixem enrere Maçanet descobreixo que sense transbordament el viatge resulta molt confortable.
El tren arriba a Girona, obre les portes, i l’estrep és a més de cinquanta centímetres de l’andana. Ah! era un CIVIA.
Els joves salten com si res. La gent que no és jove fa el que pot i renega.
Potser som trenta viatgers.
En l’altra andana hi ha Carles Puigdemont, alcalde de Girona.
El tren inicia la marxa i el pas dels vagons produeix un efecte ben curiós: ara veig en Puigdemont, ara no el veig.
Fi de la comèdia.