Revista de Ferrocarrils

El revisor, al tren, no sé si l’he de mirar com fa Wes Anderson amb l’ascensorista del Grand Hotel Budapest, amb la melancolia amb la qual es fa l’ullet a un món que no existeix. Els trens i els ascensors no són tan diferents.

La indulgència que provoca la melancolia em fa present un revisor complaent, com un record entre molts altres que vaig endreçar, amb una instrucció sumarial, per tenir-los ben a mà en el dia del judici final. Em demano a mi mateix si no sóc massa condescendent, si mai em va picar el bitllet cap revisor ideal, el Tom Hanks de Polar Express. O si devia considerar-los a tots, en el seu moment, com ho va fer el Destí, que va condemnar Ernest Borgnine, Shack, en L’Emperador del Nord.

Avui és divendres. Des de dilluns viatjo entre Blanes i Girona sense transbordament. És una delícia.

Tot i que és un tren de rodalia du revisor. Imagineu-vos-ho: és el cinquè dia que viatgeu en el primer tren del matí i, aquest revisor, que fa el trajecte amb vosaltres, perquè sou prou poca gent, us té clissats a tots. “Vostè té l’abonament mensual, no cal que me l’ensenyi, que ja l’he conegut”, m’ha dit, avui, precisament.

M’havia assegut en el darrer vagó. Després de mi no hi havia cap altre viatger i, la complicitat en l’escena del bitllet, m’ha fet pensar que podia fer-la petar amb ell. “Una mica de conversa no fa mal a ningú”, he decidit.

Per començar, li he deixat anar que cada dia anem amb deu minuts de retard, tot i saber que una crítica no és la millor manera de consolidar una amistat, però qualsevol altra cosa, i encara més una lloança, ningú no l’hauria trobat creïble perquè, caram, anàvem en un tren de la Renfe!

– Té raó –ha dit sense dubtar-ho– Arribem cada dia amb vuit o deu minuts de retard, perquè a Calella, Pineda o Sant Pol, puja i baixa molta gent i només tenim un minut de parada, però en realitat, la culpa, la té la via única –i, quan he vist que encara volia afegir ferro, he pensat que l’havia encertada.

– És que ells es pensen que posant-hi trens n’hi ha prou, però si no posen més vies!

“Ells” devia voler dir els que manen i, el revisor, era del parer que en el tren, en aquest tren, els que manen no se’ls gasten.

– Les vies per les quals anem les va renovar el meu sogre fa quaranta anys i mai més no les han tornades a tocar! –ha insistit.

L’home parlava amb mi sense embuts i sense asseure’s, dempeus al passadís que recorre el vagó. Es notava que hi estava acostumat i li ho he preguntat.

– Fa trenta-cinc anys que pico bitllets –m’ha respost amb to una mica burleta.

La facilitat de la conversa em convencia que el revisor complaent, com a categoria, no tenia un lloc en la meva memòria per un excés de condescendència, no el recordava amb melancolia com Anderson el seu ascensorista. Ens hi havíem posat només sortir de Tordera i, com més parlàvem, més n’estava segur que aquell home era un Tom Hanks i que el nostre tren podia esdevenir, en qualsevol moment, el Polar Express.

Però, quan ens hem aturat a Maçanet m’ha fet una aclucada d’ull, com si volgués que mirés fora. Li he fet cas. Per la finestra es veia l’andana i un home jove, una mica tronat, amb una bossa a l’esquena lligada amb una corda de cànem. El revisor ha fet un bot i s’ha palplantat davant la porta que, com si diguéssim, semblava que s’encongia de por.

Quan les fulles finalment s’han obert la seva inhumanitat no deixava que res ni ningú no traspassés aquella porta. El meu record del revisor complaent s’esfumava i el substituïa la presència d’un Emperador del Nord que, amb l’ànima endurida per trenta-cinc anys de rodolar pels carrils, vomitava a la cara del jove tronat mitja dotzena de paraules acerades: “Sin billete no subirás al tren”.