Revista de Ferrocarrils

Va ser Louis-Ferdinand Destouches, Celine, a Viatge al fons de la Nit, que va escriure: «el dolor s’exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya». De vegades, però, les fronteres del plaer i del dolor no són clares, com tampoc no ho són les de la necessitat i l’opulència. Les unes i les altres es poden fer visibles i invisibles a discreció, sense cap raó evident. Si més no, és el que va semblar-me l’altre dia, al tren, quan vaig ser testimoni d’una escena que va retornar-me la sentència de l’escriptor francès.

Havia travessat el Garraf, a peu, en la bona companyia d’un amic que em va descobrir un paisatge senzill, que em va captivar pels matisos. Per la curiositat d’un bosc de pins blancs esquitxat de margallons, pel conreu preciós de la vinya i per les minúscules escletxes de la pedra calcària, omnipresent. Vam arribar a Vilanova i la Geltrú i vam agafar un tren, perquè ens tornés als Monjos, inici de la nostra excursió i el punt en què havíem deixat el cotxe a primera hora del matí.

Quan els fets van ocórrer era ben entrada la tarda, prou, com perquè al tren hi anessin una bona colla de joves que havien sortit de casa per no tornar-hi fins l’endemà. Per a ells, la festa començava al tren. Inquiets i excitats, deambulaven pels vagons. També, s’escapolien del revisor, perquè no duien bitllet. Mirar-me’ls i no comprendre’ls era una mateixa cosa, perquè el seu temps m’ha fugit tan lluny que ja no sé ni on l’hauria d’anar a trobar. Tanmateix, vaig suposar que hi havia d’haver alguna norma comuna per a tots nosaltres, encara que fos la que ens imposava la consigna de l’escriptor, la de l’exhibició del dolor i la de la vergonya del plaer i la necessitat.

Va ser llavors, mentre els auriculars d’un petit exercit d’adolescents brunzia com els abellots de primavera, que dues noies van entrar al vagó per un extrem i el van travessar per sortir-ne per la porta oposada. Semblaven una locomotora i el seu tènder. Una era alta i grassa. L’altra, petita i esprimatxada. Feien una parella ridícula, com les grans locomotores de vapor que va construir el Franquisme, traïdes per uns tènders minúsculs, orfes de tota proporció.

Van passar uns instants i les dues noies van tornar a entrar per on havien sortit, amb la mateixa marxa accelerada, de tal manera que semblava que no havien de fer res més que repetir l’esperpèntica escena anterior. Però no va anar així. A mig recorregut la locomotora es va aturar en sec i va recular, amb el seu tènder acoblat. La composició, formada d’aquesta manera, es va adreçar a un home marroquí d’ulls murris, aclotats en una pell plena d’escletxes com les que havia descobert unes hores abans en la pedra del Garraf. La grassa es va decidir a parlar:

– Oye, moro. Nos vas a ayudar a pillar?

L’home les va respondre amb una ganyota i elles van interpretar que els deia un sí, i van afegir:

– Pero tu sabes a quien pillar bien, verdad? No timos, vale?

La ganyota continuava en la cara de l’home i la noia grassa va ordenar-li a la menuda: “Nos sentamos!”. Aleshores va començar un petit interrogatori en què, sobretot, volien esbrinar si podien fiar-se del moro. Els interessava molt aclarir si anava a Vilafranca del Penedès o a el Vendrell. Quan els va respondre que a Vilafranca es van alegrar molt. La locomotora insistia en què no les enganyessin ni les deixessin tirades. Mentrestant, el tènder, amb l’ungla del dit petit, es concentrava en arrencar les lletres adhesives en què al vidre hi ha escrit «Ventana de Emergencia». Les lletres que arrencava les reservava amb la intenció clara de transformar el missatge. Les arrencava, reservava i les mirava, pensativa.

Assistia a l’escena des del seient del costat. Sense pensar-m’ho gens vaig posar-me a prendre notes en l’agenda del telèfon: els detalls de la conversa que mantenien els tres personatges, un parell d’apunts de la seva fesomia i la sentència de Celine, que recordava, i a través de la qual, intentava perseguir els tres personatges per les fronteres poc clares del dolor, la necessitat i el plaer.

El magrebí, que es va adonar de la meva actitud, es va preocupar. Potser va pensar que jo era de la policia i que enviava un missatge al quarter. Vaig notar que les escletxes de la cara se li posaven en moviment amb una indiscreció evident i, com si fossin les agulles del ferrocarril, mostraven que el tren del seu pensament havia canviat de direcció. “No, a Vendrell!”, va exclamar. Immediatament, la noia grassa li va llençar dues frases com xiulets:

– Nos has dicho que ibas a Vilafranca! No te quedes con nosotras, tio! –Perquè sabia que la companya es trobava a cent quilometres, va repetir-li tota la conversa, ho va fer a crits i va acabar –Que dice ahora que va al Vendrell! Que se vaya a la mierda!

La baixeta i esprimatxada, que havia tingut en la feina de les lletres de la finestra l’única distracció possible, sense dir res, va deixar caure el cap del costat dret, com si necessités afirmar: “Així m’agrada més”. Tot seguit, el tènder va iniciar la franca reculada que li ordenava la locomotora i va deixar un espai buit que em va permetre veure el que havia escrit en la superfície transparent, potser, la seva única frontera: “Ainoha RM”.