Revista de Ferrocarrils

Hi ha dies en què l’ensopiment del viatge comença a l’andana de l’estació, que està gairebé deserta, perquè és un dia d’estiu i la gent fa vacances i no puja al tren. M’hi passejo com en un carrer sense sortida. Hi faig voltes, amunt i avall. M’acosto a les vies i noto com el balast irradia una escalfor seca, escampada per un ventet persistent, que deu ser cosa natural en una estació elevada, i en aquesta hora, la tercera després del migdia. Sento la coberta de la marquesina que cruix estremida pel sol. Al seu dessota, al meu costat, hi ha un banc, buit, i una dona del servei de neteja que el rega. Ho fa de la manera més senzilla possible, en un meravellós exemple d’economia domèstica. En una mà sosté una galleda que poua amb l’altra mà, i escampa l’aigua sobre la malla metàl·lica del seient, que escapça les glopades d’aigua, que fan un xipolleig. El vol eixugar amb un drap, però s’adona que l’oratjol bullent ha evaporat la humitat, que li ha fet la feina. I la dona de la neteja se’n va a un altre banc per prosseguir el treball, i arrossega la galleda com Sísif penava amb la pedra.

Sec en el banc acabat de netejar i em guanya el pensament una escena de fa uns mesos, quan esperava el tren després d’una pluja de fang. Hi feia aire, com avui, però era humit i fred. Per damunt de la marquesina, que invariablement s’estremeix sota el cel de Girona, el cel, amenaçava tempesta, potser, amb una nova pluja de fang. M’havia assegut al banc i un home em va preguntar si el podia ajudar. Sempre sóc esquerp a les sol·licituds dels estranys. Ahir, aquí on sec ara, una dona va demanar-me quatre euros per a l’autobús. “L’estació d’autobusos és allà baix, a l’altra banda de la plaça. Demani’ls allà”, li vaig dir per treure-me-la de sobre. I se’n va anar. Però l’home del dia de la pluja de fang no em va demanar diners. Em demanava si podia donar-li la mà. Llavors, me’l vaig mirar, vaig veure la seva mà franca, estesa a tocar meu, i la hi vaig agafar.

Em penso que deu ser l’escalfor que irradia el balast, la que m’hi fa pensar. Em fa present la sensació que vaig tenir en agafar-li la mà. Cec, l’home necessitava ajuda per acostar-se al caire de l’andana, encarar-se a una porta i pujar al tren. “Avui ha plogut fang”, vaig deixar anar, per dir alguna cosa. Ja li ho havien explicat. Vaig creure que li podia descriure la imatge d’una ciutat empastifada d’ocre en el tacte llefiscós que et deixa en les mans una baieta greixosa, quan l’esprems. Després d’escoltar-me va riure. Va explicar-me que feia vuit anys que venia, tots els dijous, des de Barcelona. “Festegeu?”, vaig preguntar. Va tornar a riure. “No, hi vinc per feina, i tampoc és mala cosa, venir per feina, no?… perquè hi ha tanta gent sense treball…”. I dit això, va arribar un tren. Vam caminar amb passes segures fins a la porta del vagó. Quan va agafar-se al passamà em va donar les gràcies. Les hi vaig tornar amb un “a reveure!”, i em vaig sentir certament ximple. Per què li vaig dir, “a reveure?”, si no ens podríem veure mai?

L’aire calent, que s’ha accelerat amb brusquedat, em fa retornar la consciència del present. Arriba el meu tren. Veig que Sísif arrossega la galleda quatre bancs enllà. Caic en el fet que avui és dijous, i que el cec no hi és. El comboi s’atura, m’acosto a una porta i premo el botó. Quan s’obre la porta no baixa ningú. M’agafo al passamà per pujar al vagó i crido amb decisió: “A reveure, Girona!”. I és un comiat.