Revista de Ferrocarrils

M’enfilo per un plec de Castella. La carretera i la via del tren hi anguilegen com les cues d’un estel. Juguen per les valls i pels turons. Les segueixo embadalit. Vaig amb moto. En una de les giragonses la carretera passa per sobre de les vies i gira a mà dreta per seguir parelles i perdre’s, totes dues, en un bedollar. Les abandono per un camí que corre pel caire d’un coster. M’aturo quan veig el poblet que corona un turó veí. És al bell cim, perquè el sol el pugui llepar els dies freds d’hivern. És al bell cim per posar l’altra galta quan bufa el vent del nord. Per la fenedura que ens separa hi passen la carretera i el ferrocarril. És un món entapissat de gira-sols, que fa olor de romaní i d’espígol.

El poble és tan petit que no té estació. A la carretera hi havia un senyal que proclamava el seu nom, però no hi he parat atenció. Té per edifici principal una església, presidida per un roure esponerós que gairebé s’empassa el rigor elegant de l’espadanya barroca. Al seu voltant pasturen una dotzena de cases, manses, com un ramat de bens. Hi veig gent que feineja: una dona amb un cabàs que estén la roba blanca; un home amb una canya de pescar i un cistell que pren el viarany del bedollar; dos gossos que fan festes a l’amo perquè els ha deslligat. L’aire em du una conversa. “Hizo frío esta noche!”, sento que diu la dona que, ara, penja uns llençols. “Ocho grados”, li respon l’home mentre es deixa estimar pels animals.

Prenc la moto per un norai i m’hi assec al damunt, disposat a passar-hi l’estona. Penjo el casc en el retrovisor i, els guants, els entaforo en la tija del manillar. Sempre faig el mateix. És un costum. Esperaré fins que passi un tren. Faré com el pescador, que llençarà l’ham al riu sense saber quant de temps haurà d’esperar perquè el peix s’empassi l’esquer. Regiro la bossa i trec el llibre que m’han regalat els amics. Llegeixo el que va escriure Verdaguer: “A voltes un es fa la il·lusió que el tren és un vaporet que navega a tota màquina per un riu avall o per un mar endins, o un montgolfier que, travessant els núvols, se’ns endú a volar, per sobre terres i mars, a regions desconegudes. Més tot seguit, caient dels móns de la fantasia, un es torna a veure arrossegat per la gegant locomotora a través d’albaredes i fresques pinedes que no s’acaben mai.”

El vent ha deixat de portar-me paraules del poble. El ramat de cases sembla adormit. Només sento el brunzit de les mosques i les abelles. I el perfum de les plantes. Per damunt meu vola una àliga. Els gira-sols, que creixen ufanosos, tenen el cap cot com si els fes vergonya mirar-me. Una formiga que transporta una llavor ha trobat en la meva bota un escull insalvable. Ha provat de pujar-la i ha caigut, vençuda pel pes de la càrrega. Ho ha tornat a provar i ha fracassat de nou. S’ha fet enrere, però no ha abandonat la llavor. Els minuts s’han succeït. Mentre llegia, la solitud del lloc se m’empassava. Encara no ha passat cap tren.

Té raó Verdaguer: després de caure del món de la fantasia la realitat apareix com una locomotora que tira de nosaltres. Però en aquest plec de Castella només vull fer passar el temps, deixar que passi aquest dia i esperar que arribi la nit, i després de dormir, viure l’endemà de la mateixa manera. No hi ha res més enllà del fet d’estendre la roba, de notar el fred que fa de bon matí o d’anar a pescar al riuet que alimenta els bedolls. O d’esperar que passi un tren, assegut a cavall de la moto.

Deu haver pescat res l’home de la canya? Segur que també seu, pacient, mentre espera el botí. Semblant a mi, deu tenir una formiga prop del peu i deu sentir l’olor de la terra que ens aguanta. Com fan avui, demà, l’església defensarà l’espadanya i, el roure, mirarà d’empassar-se-la. El ramat de cases que hi ha al bell cim del turó continuarà posant una galta al sol i, l’altra, al vent del nord. Demà, un peix haurà mort en l’ham del pescador. Demà, un tren haurà passat per davant meu, indiferent a la meva expectació, acomplint el seu horari, com ho fa un dia rere l’altre, per satisfer la realitat.