Revista de Ferrocarrils

A la Bea

Un gos que corria al costat del nostre tren semblava que havia de perdre la cua entre les potes. La persecució desigual atorgava a l’animal un aspecte estrafolari, i em distreia del pensament que tenia al cap, la visita que havia de fer a casa d’uns amics, que m’havien convidat a berenar.  Les mans se’m passejaven per la capsa que duia, un regal per als seus dos fills: els portava uns vagons de tren en miniatura.

Quan gairebé havia perdut de vista el gos que ens perseguia, del fons del vagó, va aparèixer un home que, després de posar la mà al sarró, va treure uns paquets de mocadors de paper, que va repartir entre els viatgers. Al damunt hi va afegir una nota. Immediatament que li va deixar el paquet, una nena va preguntar a la seva mare què feia l’home i, impacient, va prendre el paperet i el va començar a llegir en veu alta com si fos a l’escola i respongués una ordre de la mestra: “Es triste pedir, pero más triste es robar…”. Va semblar-me que sabia llegir més que no pas comprendre, perquè va haver de preguntar pel significat del missatge. La mare li ho va explicar vagament i la va voler dissuadir de l’almoina amb excuses, però la nena no va afluixar fins que va aconseguir que li deixés el moneder. “Donar-li la voluntat és donar-li el que jo vulgui?”, va preguntar. Nerviosa, la mare li va respondre que la voluntat volia dir donar “només uns cèntims”. La nena va prendre un parell de monedes, de les més petites, i les va donar al captaire que se la va mirar atònit, i va marxar. Llavors, la nena va exclamar: “pobre home, dos fills i sense feina!”

Com són els nens! La infantesa va tenir per a mi, en aquells moments, el color de les notes musicals. Em posava en la pell del nen obsequiat amb un vagó de joguina, i hi sumava la nena del tren, i em revenien els primers arpegis de la Rondeña d’Albéniz com un rierol de notes juganeres, transparents i pures, mòbils i permanents. Sinceres, com els nens.

Enterbolit per la música imaginada, recordava que no era la primera vegada que regalava vagonets de tren als fills dels amics i sempre, sempre, havia reconegut en els infants el gest del desconcert. En rebre el regal, les criatures, no sabien què fer-ne, del vagonet, perquè no tenien vies, ni locomotores, ni estacions. Els pares, quan veien els delicats detalls de l’objecte que els havia dut, corrien a treure’ls-hi de les mans, per preservar-lo de qualsevol sacsejada intempestiva, davant meu. Semblava que, com a mínim, la joguina havia d’arribar sencera fins al moment en què jo sortís per la porta, acabada la visita.

Durant la tarda tot va anar com sabia que aniria: les cares de sorpresa, els vagonets separats ben aviat dels seus legítims possessors i desats, dissimulats en l’ampit d’una finestra, fora del seu abast… Les galetes i el cafè, per cert, boníssims. La conversa, sempre profitosa.

El tren de tornada anava gairebé buit. Vaig trobar a faltar tot el que m’havia entretingut a l’anada. Vaig buscar en els detalls, vaig fixar-me en les cares de la gent i no hi vaig veure cap nen, que m’animés amb la seva deliciosa espontaneïtat. També vaig mirar per la finestra, per si cap gos volia perseguir-nos, però fora era fosc i ens ignoraven. Va passar una bona estona en què ni tan sols vaig saber entretenir-me amb cap nota musical.

Com podia haver pensat que els nens d’avui es divertirien, amb els vagonets?

El tren, de vegades, pot ser tan ensopit!