Revista de Ferrocarrils

“Está usted de paso?”, va preguntar-me la cambrera, mentre li abonava els set euros del dinar. Com que m’ho preguntava, li vaig dir que passava pel seu poble perquè m’interessava la línia del ferrocarril. Sí, estava de pas com els trens, que entre Calatayud i Ricla fan la goma al riu Jalón.

De fet, va semblar-me que no hi havia res que no estigués de pas en aquell paratge. L’aigua del riu era la primera que en fugia, però també les muntanyes, que rodolaven a la desbandada des de la Meseta a la vall de l’Ebre, desitjoses de perseguir els trens que les traspassaven, semblantment com traspassaria la pell l’agulla d’un cirurgià que, maldestre, hagués errat els punts de la sutura fins a fer brollar la sang.

El bar en què havia dinat com si fos un més (havia demanat lo que coman esos de ahí, que eren els del poble de tota la vida) semblava tan provisional com el grup d’ancians que l’ocupaven per jugar a cartes, tossudament concentrats en els triunfos de la baralla per no perdre l’oportunitat de guanyar la partida que els donaria dret a acompanyar l’aigua del riu, les muntanyes i els trens, ben lluny.

Des de la finestra de casa també veig passar els trens. Entre ells i jo hi ha un riu i, més enllà, uns turons. El meu és un paisatge desbastat per l’ús que n’han fet els homes, estassat per una ingent aportació de sediments de tota mena que, quan els miro, em mostren la seva cara més balba.  Els trens el travessen amunt i avall, però ignoren la presència del riu i dels turons, que són més enllà del canyer que creix a la vora de la via i els empresona la mirada.

Però a tocar del Jalón, enmig del paratge aspre, de terra en carn viva i pedres amb els cantells aguts de voler-se fer un lloc, les unes a frec de les altres, perquè creuen que els ha arribat el moment d’anar passant avall, em va semblar que les coses anaven d’una altra manera. Aquí, per evitar el vertigen la vista del viatger s’ha d’enfilar per força al cel, que és l’únic element provist de contingència. Sinó és que l’ha perduda abans en la negra nit dels túnels, que el tren travessa una vegada i una altra.

Vaig pensar això des d’un estavellador estant. Quan el vaig veure no vaig poder evitar d’enfilar-m’hi i avançar pel camí que havia estat construït per arribar a l’abisme. Tenia el seu extrem tallat pel riu i enfrontat a la gran massa de roques de color de cendra. Prenia, per la seva situació enmig d’aquell congost de natura esvalotada, dimensions de metàfora bíblica, com si fos un advertiment dels homes que el van construir perquè entengués que, en la vida, tot és en va i afany inútil i que no hi ha cap altra opció que jugar-se-la, com se la jugaven els vells en una partida de cartes al bar provisional, per guanyar-se el torn de marxar riu avall i donar la raó a les muntanyes, que s’obstinen a rodolar com l’aigua pel pendent. Malgrat que ferrocarril fos allà per suturar-les.

I vaig agrair la franquesa de la cambrera que m’havia recordat, després de cobrar-me el dinar, que sempre, sempre, estaré de pas.