Revista de Ferrocarrils

Plou molt. Em guareixo de la pluja sota el paraigua; em recolzo en la balustrada que emmarca la boca d’entrada a l’estació dels ferrocates, al davant del Zuric. Mato el temps d’espera amb la mirada. En aquest punt de Barcelona tot circula: els cotxes, la gent i l’aigua. Només baden els que seuen a les taules del bar, protegits pel tendal, que degota pel llavi inferior i fa un petit bassal.

La Laura puja apressada les escales de l’estació. “Què fas aquí badant?”, m’etziba mentre s’afanya a fer-se un lloc sota el paraigua. Li responc el que és obvi: que l’esperava. “Saps, Carles, que així que hem sortit de Terrassa m’he ben adormit? Si no és perquè la línia s’acabava aquí encara hauries hagut de venir-me a buscar vés a saber on. Quan plou, amb tren, em ve tant de gust dormir!”.

No sé com la Laura pot adormir-se en un vagó de tren. Encara menys en dies com avui, en què la pluja resumeix el paisatge en taques fugisseres i els objectes en ratlles de colors esmorteïts. A mi em sembla que amb la pluja el món guanya interès… “Sí, sí, ja sé que tu no comprens com em puc haver dormit al tren”, m’ha dit llegint-me el pensament. I mofeta, quan hem iniciat el pas, ha afegit: “Per això no em faràs un petó?”.

Caminem. El paviment mullat reflecteix difusament unes façanes, les ombres de la gent i els llums de color de les botigues, que s’escampen llefiscosos. Els cops de colze dels vianants ens recorden que la sordidesa urbana resisteix tots els temporals que vulguin assetjar-la. Ben agafats del meu petit paraigua, escolto el que em diu, que ha hagut de canviar-se la guàrdia amb la seva companya Mercè, per la qual cosa he d’oblidar-me del viatge a Montpeller per comprar llibres. Travessem el pati de la Facultat d’Història de la UB (“T’has fixat que malament que envelleix aquest edifici?… Recorda que pel setembre ella me la va canviar a mi quan vas voler anar a Londres a veure el Turner”). Entrem al CCCB, per veure l’exposició del fotògraf Antoni Arissa, el nostre objectiu.

Ens refem en l’aire sec i càlid de l’edifici. El pictorialisme de les primeres fotografies d’Arissa ens produeix un efecte enlluernador. A la Laura els paisatges li recorden Vayreda; uns retrats infantils, a Ramon Casas. Fins i tot, una imatge de mar, potser per la línia de l’horitzó —em diu— a Modest Urgell. “Saps com li deien a Modest Urgell?: Lo de sempre, perquè a la gent tots els seus quadres els semblaven el mateix”. Li he preguntat si les escenes d’aquest primer grup de fotografies no li semblaven, també, totes iguals. “Potser sí, una mica, però no en faria cap retret, d’això, perquè em sembla que ha de voler dir alguna cosa. No sé… la placidesa que transmeten em parla més aviat d’una absència, no trobes? Tota aquesta beatitud m’ha fet pensar en la violència dels anys en què es van fer les fotos, en què als carrers de Barcelona els empresaris i els obrers es mataven a trets”.

He deixat enrere la meva companya, quan ja comparava unes altres imatges amb les d’Aleksandr Rodxenko. Sempre que puc faig el mateix: faig veure que vaig més de pressa per allunyar-me d’ella, però ho faig per admirar-la, perquè m’agrada veure-la mirar. Per exemple, ara, què fa? Ha tret el seu petit bloc de la bossa i pren unes notes. I amb el mòbil fa una foto. “Si us plau, si us plau, no es poden fer fotografies!”, se sent cridar una vigilant.

Em fascinen la seva mirada viva i els seus ulls encesos, com els té ara, que els veig perquè em mira des de l’altra banda de la sala, per fer-se perdonar de la murriada. Però deixo de prestar-los atenció perquè m’he quedat atrapat al davant d’una fotografia. Són uns isoladors de porcellana, sense fils, quatre vies del ferrocarril, uns tinglados i, sobretot, una Milsiscentes de MZA. No he pogut evitar de caure en un parany que no m’esperava: una senzilla fotografia de trens.

La Laura ha vingut cap a mi. “Què hi veus?”, m’ha preguntat clavant-me els seus ulls encara encesos. Se m’ha fet impossible donar-li una resposta. Tot el que hi havia en la imatge era banal: la locomotora, les vies, els isoladors, els tinglados. Res no em parlava clarament… però no podia deslliurar-me de la composició de la imatge. No he volgut que s’adonés que rumiava sense sort i, per amagar el meu desconcert, li he demanat absurdament: “No, tu… digues, fixa-t’hi: hi ha un tren, què no et fa venir son?”. “És clar que no, no siguis burro, —ha respost més llesta que jo— que no veus que no hi plou?”