Revista de Ferrocarrils

A Jacques Lantier

Som a Sant Pol i el tren no arrenca. Tots els viatgers sabem que la línia de la costa discorre a tocar de mar. Les onades s’acosten i s’allunyen de la via amb un ritme desigual. Avui, el ritme el marca la rissaga, record del temporal d’ahir.

Fa ben bé vint minuts que ens hi hem aturat, a l’estació, i tot just ara brunzeix la megafonia del tren, com el senyal que anuncia una veu que ens ha de parlar: “El tren se halla detenido hasta nuevo aviso por causa de un arrollamiento en Pineda. Disculpen las molestias”. És una manera com qualsevol altra de dir que algú ha caigut a la via, però el vocabulari expeditiu de la RENFE em fa present l’insomni de llunyanes nits castrenses. A la via s’hi pot caure de manera voluntària o involuntària. El que sé és que el tren no té per costum perdonar les vides dels que se li posen al davant.

El nostre vagó va mig buit i els viatgers que seien al costat de la muntanya es canvien de banda, per distreure’s amb el mar mentre durin els protocols de la fatalitat, que acostumen a ser llargs. Com fan els altres, la Laura i jo mirem per la finestra. No es divisa cap barca feinejant, no es veuen banyistes a la sorra. La meva amiga té un posat distret, com si no li haguessin fet cap efecte les paraules que ens han dit. Ha mantingut la mirada perduda en l’horitzó, fins que s’ha girat i m’ha dit:

— Saps què he pensat quan han dit que el tren ha matat algú? Que no he vist matar… Cap ni una mort, ni molt menys una de violenta… Que al món deu haver dues menes de persones: les que han vist una mort violenta i les que no l’han vista… Les que tenen experiència amb la maldat i les que no la tenen. Puc trobar-me la maldat escrita als llibres, però no estic gaire segura que sàpiga reconèixer-la en la realitat… Si et confesso que sóc absolutament incapaç de reconèixer-la, què em diries? Sí, em deixaria matar pel primer que estigués disposat a fer-ho, fins i tot per tu… Sense voler morir, és clar… Però et veuria amb l’arma a la mà i no pensaria que vols fer-me mal… La qual cosa, com endevines, constitueix un desavantatge terrible.

Des de l’anunci de l’atropellament que imaginava el tren com un botxí, però la possibilitat que la Laura pugui creure que puc ser, jo mateix, un botxí, el seu, em desconsola. La miro i penso que pot tenir raó, que seria ben fàcil matar-la, ara mateix, en aquest vagó gairebé sense gent, o en qualsevol altre moment, mentre estem sols.

— Matar mecànicament, com mata el tren, deu ser una cosa fàcil— li torno després del que m’ha fet saber, com si volés advertir-la que en la fi de la nostra relació jugaré amb avantatge.

Potser, perquè vull aprofitar-lo, afegeixo que sé una història antiga que vaig trobar en un arxiu, i li explico que Carlota Gorgollon va morir el 26 febrer del 1849, quan tenia sis anys, quan la locomotora de l’últim tren de la tarda va esclafar-la. Li relato com se li va abraonar la màquina del tren, li dibuixo una escena d’ombres fantàstiques en què, jo mateix, descric el moment fatídic com el que va imaginar Zola quan va decidir la destrucció de La Lison, quan avançava com una bèstia cega i sorda deixada anar enmig de la mort.

— La nena creuava les vies confiada, ho imagines? Devia haver vist cent vegades els trens, no els tenia cap por. M’escoltes, Laura?— Li ho remarco perquè s’adoni que no els tenia cap por com ella no me’n té a mi. I prossegueixo amb una excitació creixent:

— Però un vespre el tren la va matar. I el tren també havia passat cent vegades per davant de la nena sense saber que un dia la mataria. I quan ho va fer, quan el tren la va matar, la va abandonar al mig de la via sense cap remordiment, perquè la trobés el fill del mestre d’aixa Joan, que la va treure d’entre els carrils sangonosos i la va ajaure a la sorra de la platja.

I m’adono amb vergonya que he aprofitat que, a tocar nostre, hi ha un tren botxí que exhibeix la seva ira amb una víctima cisellada a la via, per fer valer l’argument de Zola. I em puja pel pit una glopada de pena que crema. Per la nena del segle XIX, per la persona que jau morta a la via a Pineda i per la possibilitat de perdre la Laura. Perquè hagi pensat que podria morir a les meves mans mentre els seus ulls em preguntaven: “Per què?”. Com ho fan ara, que interroguen el mar entre l’onada que es dilueix a la sorra i l’horitzó en el qual es perd tota esperança.