Revista de Ferrocarrils

Arenys de Mar, primer dia de juliol. A les 23,47 arriba el tren de Barcelona i és l’últim que passa avui.

Un home, que du una bossa a la mà, que deu tenir uns cinquanta anys, entra a l’estació a tota velocitat. Esbufega: «lo pierdo, lo pierdo!». Les màquines que habitualment barren el pas són obertes i el que pateix per perdre el tren les travessa d’una revolada i entra a l’andana. Frena. Frena! Dubta un instant davant el forat de la via que el separa de la del tren que arriba i que no té cap més remei que agafar. Reprèn la marxa accelerada amb un salt, seguit d’un moviment enèrgic que l’enfila a l’altra andana. Té el tren que volia al davant, que suspèn a poc a poc l’avanç, que obre la porta i fa visibles dos vigilants, que duen armilles reflectants, porres que els pengen dels cinturons i botes de trinxar caps.

— Adónde vas? Llevas billete?— interroguen els vigilants a l’home apressat…

— No lo llevo… No he tenido tiempo… Vuelvo de trabajar… Me han entretenido… Voy a Blanes… Pierdo el tren… Os pago el billete…

El vigilants s’hi neguen sense pietat. Munten guàrdia a la porta, mentre el tren és aturat, perquè el tocatardà entengui que no hi pujarà. Em sembla que els diverteix veure l’home saber-se rabiüt i impotent.

I el tren se’n va. En el buit que deixa torno a veure la platja, que és a tocar de les andanes. Al camí que voreja l’estació, a la banda de mar, els llums de colors i les casetes dels firaires em criden, que és festa major.