Revista de Ferrocarrils

No el TGV, ¡ni de bon tros! Ni el Turbotren, ni tan sols un tren de luxe, sinó un d’aquells vells trens caqui que tenen gust d’anys seixanta. Un s’esperava l’asèpsia funcional d’un vagó llarg com un dia sense pa, l’obertura automàtica d’una porta corredora. Però, en aquesta línia familiar, hi escau, un vell tren dels d’abans que hagin tornat a posar de servei aquell mateix dia. ¿Per què? No ho sabem pas.

Avancem pel passadís. El primer gest que ho canvia tot és el d’estirar la porta del compartiment. Amb una bafarada d’escalfor elèctrica i tova, accedim bruscament a una intimitat més o menys distesa, més o menys distant: us guipen de baix a dalt. ¡Coi d’anonimat dels vagons monolítics! No saludar, no demanar per la possibilitat d’ocupar un seient fóra una mostra de barbàrie. Cal, encara, una mena d’inquietud tota moixa que forma part del ritu. És la clau que obre tots els panys. Després d’haver requerit l’honor d’integrar-se al saló familiar, hi som acceptats amb un assentiment que s’assembla al gloc-gloc dels budells.

Des d’aquest moment, un es pot escarxofar a la banda del passadís i estirar les cames. La mirada de cada passatger obeeix una petita gimnàstica instintiva i complexa: probable parada al terra negre de cautxú, entre els peus dels ocupants; parada prolongada de benvinguda just per sobre de les cares. Les actituds intermèdies –tanmateix, les més interessants- s’han d’efectuar furtivament. Però no n’hi ha cap d’ingènua: la intensitat de la ullada contradiu aleshores el pudor del seu trajecte. Una escapada cap al paisatge sembla de bon gust, amb una pausa damunt els cendrers de plom amb les lletres S.N.C.F. gravades. Però és més amunt, prop del mirall clavetejat, que l’ull torna a trobar-se còmode. En un quadrilàter metàl·lic, la imatge en blanc i negre de Moustiers-Sainte-Marie (Alps alts) no suscita, malgrat tot, cap desig d’evasió. Desvetlla encara més una vida antiga, cara als costums compartimentals, al fer un mos. Gairebé s’hi respira una olor de llonganissa tallada amb ganivet, s’hi endevina el desplegament del tovalló de quadres vermells. Ens tornem a capbussar en l’època en què el viatge era un esdeveniment, en què us esperaven a l’andana de l’estació amb preguntes protocol·làries:

–  No, ha anat de primera. A la banda del passadís, una parella jove, dos militars, un senyor gran que ha baixat a Aubrais.

Phlippe Delerm, El primer glop de cervesa i altres plaers minúsculs. Empúries Narrativa, Barcelona 1998. Traducció de Jordi Llavina