Tenir un tren a l’abast i no prendre’l
4 octubre 2010 per Carles Gorini
He sabut que els ferrocarrils russos han establert un enllaç directe entre Niça i Moscou. Cal travessar tota França, Alemanya i Polònia per arribar a Rússia. No sé qui pot voler fer un viatge de quatre dies quan, en un avió, el farà en cinc o sis hores i a més bon preu. L’argument del tren sembla ser el luxe, però un d’envellutat i polsós que no podrà competir de cap manera amb el confort plà stic i asèptic de les cabines de les modernes aeronaus.
No sĂ© qui pot voler passar-se gairebĂ© una setmana en un vagĂł de tren si no Ă©s que estĂ mĂ©s o menys tronat, com un servidor i quatre bojos mĂ©s que, segur, fa dies que hem perdut el nord. Dubto, sincerament, que la iniciativa estigui dedicada a nosaltres. De totes maneres, he de reconèixer que no m’importaria picar l’esquer, marxar i afegir-hi el TranssiberiĂ i encara mĂ©s enllĂ , arribar fins a PequĂn. Això sĂ que seria veure el mĂłn!
Tinc notĂcies del TranssiberiĂ que he col·leccionat durant molts anys. SĂłn històries explicades per amics i coneguts que han fet el viatge, col·leccions d’anècdotes en què hi apareixen les persones amb qui han compartit el tren, l’olor dels fogonets quan Ă©s l’hora de dinar, dels lavabos embussats… La vida d’un ramat tancat entre rails que avança envoltat d’un paisatge inabastable. Estic convençut que aquest ferrocarril encara Ă©s, a la vegada, pas franc i frontera.
El del Transsiberià és el viatge que un dia o altre cal fer. Un trajecte que supera totes les travetes que li posa la realitat perquè, els que el fan, saben que no hi ha res pitjor que viure i no veure, i tenir un tren a l’abast i no prendre’l.