Revista de Ferrocarrils

Soc a la vorera del carrer Emili Grahit, a Girona. Sóc un vianant que està palplantat vora un semàfor i espera que el llum verd deixi de cedir el pas als cotxes per donar-me’l a mi. Tinc els peus en un punt pel qual havia passat el tren de Sant Feliu. Costa imaginar-lo, ara, envoltat com estic d’edificis moderns i d’una riuada de cotxes, que no s’atura. Llum i soroll han substituït el paisatge suburbial, silent i fosc, que travessava el ferrocarril.

No crec que, si algú hagués volgut creuar per aquí fa quaranta anys, l’hagués aturat la via, perquè era prou estreta com per ser travessada d’un salt. L’exercici havia de ser tan natural que les barres del ferrocarril haurien esdevingut, gairebé, invisibles. I què dir del tren, de marxa tan lenta i previsible que no podia fer perdre el temps a ningú. Un tren que, encara que es fes present, se’l podia passar pel davant o pel darrera sense cap por perquè era, n’estic segur, de caràcter tranquil. Potser, en un punt o altre del camí hi devia haver un fanal, o dos, o tres, que devien deixar anar la llum amb la gasiveria de l’avar.

Si en travessar et precipitaves, com a molt, devies rebre una xiulada acompanyada del renec del maquinista, que no era res personal, sino una expansió estrictament necessària perquè no se li perdés -del tot- el respecte a la bestioleta d’acer. Havia de ser, no ens enganyem, una subtilesa feta amb la gràcia que fa poder-se tornar, per dir-li el nom del porc o engegar-lo a pastar fang, sabent que el que ocupava la marquesina tampoc no s’ho prendria com si fos res personal.

Però ens vam desfer del tren perquè algú devia pensar que després de la pau vindria la glòria.  I el vam canviar pel cel efímer i brut dels cotxes, gairebé un paradís per cadascú. També vam canviar la terra per l’asfalt, les tàpies, les casetes i els quarters per blocs i més blocs de pisos. La llibertat de passar per qualsevol lloc la vam mudar per la marcialitat del pas de zebra i la dictadura del semàfor. No sé si és que unes coses cridaven les altres, vull dir si el tren dibuixava un model de ciutat i, el cotxe, un altre de diferent. Tampoc no sé veure l’argument del què parlaven els polítics locals, aquell del ferrocarril entès com un cinturó que ofegava la ciutat. Més aviat el cinturó me’l posen ara, que tinc un carrer a vessar de cotxes i no puc, de cap manera, travessar-lo d’un salt.

I em disculparan si ho deixo córrer, perquè el llum s’ha posat verd i el vermell tornarà aviat.