Revista de Ferrocarrils

Carles Puigdemont ha anunciat la creació d’una regidoria de projectes ferroviaris a l’ajuntament de Girona. Renoi, com s’estrena d’alcalde! Que proporcionen vots, ara, els trens? Ummm…

Espanya ha tingut, des de sempre, una relació prou desgraciada amb el ferrocarril. Quan els polítics s’hi han interessat no ha estat, precisament, pel bé comú. Al llarg del segle XX, els únics que en van fer bandera van ser els dictadors Primo de Rivera i Franco. Entremig els governs republicans d’esquerres, ans al contrari, en deien pestes. La Democràcia gairebé el fulmina i els ultraliberals, amb Aznar al capdavant, van encolomar-nos un AVE radial que ara no se sap com acabar de pagar. No sembla un bon bagatge… No.

Tampoc no vull pas dir que el nou alcalde de Girona hi tingui cap mena de vincle, ni amb els uns ni amb els altres, però sí que em fa la sensació que una “regidoria de projectes ferroviaris” està tan abocada al fracàs com els projectes que es van gestar en temps de trepes, uns ferrocarrils que havien de servir interessos fabulosos per bé que mai se n’hagi tret cap profit clar.

També passa que, el polític, quan el dediquen a la cosa del transport, no deu saber ben bé per on començar i, de primer, pren la decisió de decorar el que hi té al voltant de la poltrona amb rèpliques a escala dels vehicles que han caigut sota la seva jurisdicció. Em ve a la memòria un director general que tenia tot de trens en miniatura als prestatges del despatx, en una Conselleria, i en sabia alguns detalls, sobretot, que anaven per la via. Segur que el nou regidor de projectes ferroviaris no serà una excepció i no tinc cap dubte que, aquí i allà, hi posarà algun trenet.

Encara més, si l’alcalde el situés a prop del regidor d’urbanisme encara hi podria afegir les casetes i els edificis amb què aquell haurà donat una mica de relleu al seu lloc de treball i, així, si sumessin esforços, podrien construir una bonica maqueta en la qual, fins i tot, es podrien repartir diminutes personetes de plàstic, hipotètics votants. Ja se sap que una maqueta només és un joc, una idealització que té poc a veure amb la realitat, però aquesta –tot sembla indicar-ho– ha quedat fora de la jurisdicció de la política, perquè la decisió de trinxar un territori posant-hi cases o construint-hi autovies o ferrocarrils la prenen uns altres en uns despatxos diferents, que no els hauran decorat amb maquetes, sinó amb el color del diner.