Revista de Ferrocarrils

La primera impressió que vaig tenir del ferrocarril em va portar a creure que tot ell el composaven les Suïsses que recorrien la línia de la costa o les Setmilsiscentes que arribaven a l’Estació de França, amb el dringar característic de la seva transmissió. A principis dels anys setanta, pels voltants de Barcelona, era molt difícil de veure altres trens i, molt més encara, cap locomotora de vapor. D’aquestes, de les de vapor, les úniques que es podien trobar eren les que s’amuntegaven als afores dels tallers de Sant Andreu Comtal. Les vaig veure més d’un cop des de la finestra del Dyane 6 del pare, quan passàvem per l’Avinguda Meridiana. També, s’intuïen xemeneies i doms al darrere d’unes portes tancades al dipòsit del Poble Nou. Res més.

Les Suïsses, per sí soles, satisfeien els desitjos d’un nen amb ganes de fer el xafarder. En un tren com aquell es podia anar al davant de tot, al costat del maquinista, amb les vies a tocar del nas. Viatjar-hi cada dia, tot un any, va ser una experiència que no s’oblida amb facilitat. A còpia de veure’m allà palplantat, es devia establir alguna mena de complicitat entre l’adult i el nen que va fer que l’home que conduïa el tren em comencés a explicar, mica en mica, com el feia anar. Vaig aprendre que el volant, en moure’l en una o altra direcció, accelerava o frenava els motors, també vaig saber que el tren tenia més d’un fre per si de cas i que, amb prémer un botó, s’obrien o es tancaven les portes…

Saber aquelles coses amb sis anys no aportava cap avantatge especial, perquè a la resta de tabalots de l’escola els importava un rave com caram es movia aquella andròmina. Amb tot, et permetia somiar que amb cada detall que aprenies t’acostaves una mica més al dia que tindries aquell volant entre les mans.

 

 Cabina de conducció d’una Suïssa