Revista de Ferrocarrils

Saben els peixos que hi ha trens que els passen per sota? He de creure que no. Però em resulta inevitable deixar-me endur per pensaments absurds dins aquest tren que travessa el mar pel fons, al Canal de la Mànega. Són vint minuts avorrits i monòtons des de que entres per una banda i en surts per l’altra. Venim del continent i avancem cap a la illa.

També podria passar l’estona parant atenció en la tapisseria gastada, de vellut, de gust anglès. En l’espai per a les cames, ben justet. O que anem plens, tot i que cada mitja hora surti un tren. Ah, si! Vaig a Londres. No hi he estat mai. A cent metres sota el nivell del mar, dins d’aquest forat, també em pregunto com és que encara no hi havia anat, abans. No tinc cap resposta.

Hi vaig per contemplar Rain, steam and speed, un quadre que Turner va pintar el 1844. Només hi vaig per això. Les meves filles, que m’acompanyen, en tenen uns altres de motius, molt més enraonats i poderosos, tant, que estic disposat a seguir-les per allà on vulguin amb l’única condició que em deixin vint minuts per pal plantar-me davant de la pintura.

A causa del meu únic objectiu, quan ens acostem a la ciutat, s’esborren, una darrera de l’altra, totes les recomanacions que m’han fet els amics, tots els llocs indispensables, les cites culturals ineludibles. L’oblit és consuma un cop hem baixat del tren i, des de la porta de l’estació de Saint Pancras, observo la façana de la de King’s Cross, ben bé al davant, i noto tota la pressió d’un altre mar que també hem travessat, el de la revolució industrial.

I tanmateix, coi de ciutat! On són les avingudes com les de París o Berlín? Per què no hi ha una perspectiva Nevski? Sense temps per refer-me, les empentes de les meves filles em condueixen cap al metro. Dues adolescents a la ciutat que es creu la més cosmopolita del món tenen molta pressa i poc temps per perdre. El seu realisme s’imposa perquè encara hi ha botigues obertes, sobretot, les que només es poden trobar en una ciutat com aquesta.

Un minut del cel de Londres, només un, i ja tornem a ser sota terra. Prenem un tren que aviat s’atura a Baker Street. Baixem. Som a l’estació de metro més antiga del món, del 1863. En queda l’edifici, les rajoles que el cobreixen. Tot. No sembla importar-li a ningú més que a mi. Transbordament. Baixem interminables escales mecàniques. Prenem una altra línia. Propera parada: Bond Street. Desfilem per davant de Tiffany, Chanel, Louis Vuitton, Prada, Piaget, Gucci… dels Rolls Royce, els Bentley, els Aston Martin, els Ferrari… Arribem a Oxford Circus. Un altre cop al metro i fem cap a l’hotel per dormir.

Li explico al coixí que res no et prepara per arribar a aquesta ciutat. A Londres tant li fa que arribis amb tren, amb cotxe o amb avió. No té res a veure amb el país que l’acull. No m’han dit res els dolços camps anglesos, ni els turons d’escòria de les regions mineres, del formidable devessall humà que l’habita. Homes i dones de totes les pells que s’aboquen als edificis, amunt per treballar, avall per desplaçar-se a casa seva, per recuperar les forces que dediquen a l’ànima del gran miracle urbà.

Imaginava Turner res de tot plegat mentre pintava el meu quadre? Hem passat uns dies a la ciutat i a la fi he trobat els vint minuts que reclamava. A la National Gallery, en una sala gran tot de ventiladors lluiten contra aquest estiu que arrenca dels racons del museu una forta olor de resclosit. En un extrem hi ha el Turner que he vingut a buscar. És gran, tant com un finestral. Rain, steam and speed és un escampall de pasta de colors, carregada de matisos entre l’ocre i el blanc. Res és prou clar, a primer cop d’ull, com per adquirir un nom. El veig com una ceba, ple de capes que amaguen… què? Penso que Turner vol jugar amb mi, que ha disposat les pinzellades com uns vels, que vol posar-m’ho una mica difícil si vull descobrir el dibuix que hi té al cor. Què hi veig? Un pont sòlid pel qual avança una locomotora, que arrossega un tren. El pont salva la vall que travessa un riu, a la riba del qual, a la vora d’uns pollancres, un grup d’homes saluden el pas del comboi. A l’aigua una barca s’ha girat, talment, per saludar-lo. Més enllà un camí que travessa l’escena és, a la vegada, horitzó i declivi. Per damunt seu tot és cel, terbolesa, embogiment. Tanmateix no sé què hi fa que vegi en l’escena l’advertiment d’un artista visionari. En ella la caducitat del progrés hi és anunciada.

Si van a Londres no oblidin visitar el quadre i explicar-me què els ha semblat, si han vist la locomotora i el tren, la gent que el saluda, el riu que s’escola entre els pilars del pont, com el temps que dissol la consistència del progrés sota un cel que no pot fer-hi res, perquè ja té prou feina per sostenir-se a si mateix. O potser no hi veuran res de tot plegat, perquè al fons del quadre no hi ha cap dibuix, tal com la ceba no té cor.