Revista de Ferrocarrils

En un any he passat per Lermontov, Tolstoi, Txekhov, Platonov i, també, per Òssip Mandelstam. No hi hauria arribat sense els amics, que m’han assenyalat el camí de Rússia. La sort s’ha encarregat de mostrar-me una altra part del camí en el relat de Marina.

Marina és russa. Està casada amb el carter del meu poble. Estudia a la Universitat de Girona per convalidar el títol d’infermera i poder exercir de llevadora, aquí, a Catalunya. El seu és un relat ple de trens, dels que travessen la meitat del món per les vies del Transsiberià. El primer que m’explica té a veure amb la infantesa, quan el seu pare l’esperava amb el cavall en una petita estació de tren, per dur-la a casa. “Per què a cavall?”, li pregunto. “Perquè a quaranta-cinc sota zero és l’únic transport que saps que no et fallarà”. Tornava de l’escola, a un dia i mig de casa seva. Recorda que el pare l’embolicava amb pells i passaven cinc hores al damunt de l’animal fins que divisaven “cinquanta cases de fusta, vint-i-cinc a cada costat del riu: el meu poble”.

El tren era el lligam que la mantenia unida a la civilització. Encara ho és perquè, allà, en els confins dels Urals, no hi ha carreteres ni internet. Diu que és un país que acull els homes de tres en tres: “dos han de conèixer el camí, l’altre, pot ser el foraster”. Un desert d’arbres que només les vies del ferrocarril saben quan comença i quan acaba.

Em descriu les estacions i les imagino com uns oasis per als viatgers de llarg recorregut. A les andanes s’hi venen tota mena de productes, sobretot, menjar. A les estacions hi ha vida. I una segona història: “Hi va haver uns anys en què van convertir el pacífic ferrocarril en alguna cosa temible”. La memòria de Marina ho té gravat. Quan la col·lectivització, als anys vint, els comunistes van matar el seu besavi, que era un petit propietari rural. La besàvia i els dotze fills van ser conduits fins l’estació de Kazan, que era plena de mares i fills per als quals el destí se’ls acabava al caire del baixador on començaven els rails. Els van fer embarcar en un tren que duia les finestres cobertes amb fustes. “La meva besàvia es va adonar que el tren es dirigia a l’estepa siberiana, sabia que els conduïa a la mort”. Marina prossegueix el relat familiar sense cap emoció aparent: “Va aconseguir trencar un dels taulons amb què havien tapat les finestres i, quan el tren afluixava una mica, a les corbes, llençava els fills per la finestra, un darrere l’altre. Abans de fer-ho, els besava i els posava una moneda d’or amagada al pit. Quan els va tenir tots fora s’hi va llençar ella”.

No em costa gaire imaginar la dona caminant per la via, desfent el camí del tren, mentre recollia els fills. En va trobar tres de morts. En va recuperar nou. Sempre va conservar les dotze monedes. “Què havia de fer, una altra cosa hauria suposat la mort de tots!”, la defensa Marina. Reconec en la tragèdia d’una família la de l’ànima russa, que he trobat als llibres.

I a les tragèdies russes gairebé mai no hi falta un tren.