Cinc escenes amb tren
23 febrer 2013 per Carles Gorini
El primer tren del matĂ arriba a l’estaciĂł de Santa Susanna. Quan obre les portes pugen tot d’adolescents que s’escampen pel vagĂł. Estan excitats per l’alcohol, les drogues i la son. Una parella s’asseuen junts. Molt junts, apuntalats l’un amb l’altre. Però el noi es posa de peus i pregona: “voy ciego!”. S’expressa amb xuleria, com la del torero que ha tallat les orelles al toro i les ofereix al pĂşblic mai prou tip de sang. Torna a seure apuntalat a la noia. Li posa la mĂ al genoll, li passa per les cuixes i li engrapa el cony. Ella li demana que li faci un porret. Potser perquè li ve de gust. Potser perquè vol que faci servir els dits per a qualsevol cosa i li deixi el sexe tranquil. Es fan petons llefiscosos i babaus. Fumen. Fuma gairebĂ© tothom, al vagĂł. SĂłn hores en què civisme vol dir deixar viure al proĂŻsme.
***
Passen uns minuts de les vuit del matĂ i el tren arriba a Terrassa. A l’andana hi ha un grup amb bicicletes que s’esperen per pujar. Hi pugen com poden. Al tren ja n’hi havia, de gent amb bicicletes. Uns venien de Barcelona i, uns altres, de Sabadell. Se saluden, es presenten. Havien quedat. “Som els de la trobada de singles”, canten. Els que es coneixen s’ignoren amb elegĂ ncia. Els que no es coneixen es fan preguntes. Volen saber de la feina, de les aficions, de la forma fĂsica. Saber de la forma fĂsica de l’altre Ă©s la consigna que anuncia el sexe que ha de venir: “EstĂ s fort per aguantar el meu ritme?”. Van a Calaf amb tren per tornar a Manresa amb bicicleta. Van excessivament disfressats. Seria difĂcil trobar un altre vagĂł amb tant de color. TambĂ© amb tanta roba cosida a la pell. Panxes, glutis, saxons, bessons, pits: tot queda ressaltat. NingĂş no dirĂ que no pot trobar el que havia sortit a buscar. Però el camĂ que han triat fa baixada.
***
Paquita i Luz sĂłn les Ăşniques viatgeres que han pujat a Balaguer. Han comprat bitllet per Tremp. Les dues dones hi van a dinar i a ballar. Paquita Ă©s una catalanota de pell colrada. Du els cabells groc palla. Semblen una bala al cim d’un turĂł. Luz Ă©s dominicana: negra, rodona i xata. Explica a l’amiga que no tĂ© feina i que gairebĂ© ha acabat els diners. Paquita li diu que al dinar en seran mĂ©s de vuitanta i que, si tots posen un euro, “tendrás ochenta euros para tu pasaje, Luz”. Creu que vol tornar a Santo Domingo. “De ninguna manera! Yo me voy para Madrid con mi hermana… que algo habrá”. L’altra insisteix que no hi ha feina i que, ni ella, ni el seu marit, no treballen. Luz respon fredament: “lo que sucede es un castigo… hay que leer a Isaias… se acerca el fin del Mundo y no hacemos ningĂşn caso… leer al profeta Isaias…”. Paquita s’espanta. Li diu que ella tambĂ© es creient, tot i que no vagi a missa. Juntes es planyen pels seus esperits, però el tren aviat arribarĂ a Tremp. AllĂ les espera la resurrecciĂł de la carn. És carnaval.
***
L’estaciĂł de PuigcerdĂ tĂ© calefacciĂł. Hi ha viatgers que esperen el tren. S’hi estĂ bĂ©. Entren dos homes i passegen. Un deu tenir cinquanta anys. L’altre Ă©s mĂ©s jove, no gaires mĂ©s de trenta. Van mal afaitats. Duen sabatots de goma. Vesteixen amb vulgaritat. Demanen la documentaciĂł a una parella que, entre sorpresa i incrèdula, no els fan cas. “PolicĂa, polĂs”, els diuen. Sorpresos, el noi i la noia ensenyen els passaports. SĂłn americans. Ara, tots els altres tambĂ© tenen el DNI o el passaport a la mĂ . Els policies fan la ronda, comproven que tot Ă©s en ordre i surten a l’andana. “El Almax ya no me hace nada”, li diu el jove al mĂ©s gran, que li respon: “macho, si es que no sirve para nada… yo lo he tomado a kilos… y pa’ na’”. El tren surt puntual. Prop de La Molina passa el revisor. Segur que ha pres un Almax: els viatgers tenen el bitllet a la mĂ .
***
A l’estaciĂł d’Adif, a Girona, una tarda de diumenge. – Anada a Blanes. – CĂłmo? – Anada a Blanes. – DĂłnde dices? – A n a d a  a  B l a n e s… Què no m’entĂ©n? El de la finestreta s’aixeca de la cadira i crida un company: – Oye, ponte tu que no le entiendo. El company li respon: – Dice que quiere ir a Blanes. Torna a seure i deixa anar: – Ah, vale! Son tres cuarenta.