Revista de Ferrocarrils

El tren es deté amb un suau capcineig. Tot seguit, als viatgers ens sobrevé un moviment que no és real, sinó una il·lusió que mai no sabrem si es deu a la imperfecció dels ulls o del cap. Notem pels sentits que emprenem un nou viatge des del precís moment en què el tren s’ha aturat. No hi fa res que s’aturi en un punt o altre, el lloc de la detenció no condiciona el resultat. Per als ulls, o per al cap, els objectes que hi ha fora del tren desafien la immobilitat, es prenen una estranya autonomia, se’ns allunyen.

Què no donaríem per ser amos i senyors d’aquest efecte i usar-lo a discreció, desprenent-nos de tot el que no volem, sense violències, i sense que l’objecte rebutjat pogués retornar a la posició inicial!

No cal dubtar que d’objectes de rebuig n’hi hauria de qualsevol mena. Els viatgers bonhomiosos posarien en fugida els detalls més bruts del món. No se’ls resistirien l’egoisme ni la cobdícia, que deriven en fams i violències de tota condició. Les farien desfilar, lentament, com ho fa el petit punt de llum que veuen en la nit, quan el tren s’atura en un lloc desconegut. En trobaríem de pusil·lànimes, entre els que hi ha al tren, que voldrien veure com se’ls allunyen els maldecaps de cada dia: el company de feina que els trepitja l’ull de poll, els deutes que els rosseguen el sou, la família que es congria contra ells perquè mai no han sabut dir-los un no… es mirarien el que consideraven la seva dissort com les onades del mar, com les veuen des del ferrocarril de la costa, que mai no arriben a llepar el litoral quan el tren s’ha aturat a l’estació, posem per cas, de Sant Pol. Als vagons tampoc no hi faltarien els bandarres, que aprofitarien per fugir dels pusil·lànimes no sense haver-los plomat primer, i se’ls mirarien riotes des del seu impensat avantatge, com el que pren la rastellera de travesses que sostenen els carrils d’una altra via, que es perd en l’horitzó. Hi hauria, també, els que han quedat atrapats, amb el cap buit, en la geometria dels panots que cobreixen una andana. Sense cap pensament articulat veuen que el món no s’està quiet i no entenen res, confosos pel fet que el seu tren s’ha aturat i que al mateix temps hi ha alguna cosa en moviment que se’ls escapa.

I tot plegat viurà en els que som als vagons fins que arribarà un altre suau capcineig, contrari al primer, que ens anuncia que la realitat ha tornat per imposar-se amb el seu moviment vertader, el que els ulls i el cap saben entendre amb claredat, el del tren que reprèn la marxa i se’n va.