L’home sense atributs
1 agost 2013 per Carles Gorini
Era un nen fascinat per tot el que contenia el ferrocarril. Durant molts anys va conservar una noció infantil de l’ofici de maquinista. Els veia, al maquinista i a la mà quina, com una mateixa cosa. El conductor era sòlid com l’acer amb què es fabricava la locomotora i previsible com l’horari del tren. “Un home aixà ha de ser-ho de veritat”, pensava. De gran, volia ser com ell.
La maduresa el va fer pensar que podia ser que la cosa anĂ©s a l’inrevĂ©s. Va ser aleshores que va voler conèixer maquinistes. Va parlar-hi. TambĂ©, va escoltar els relats que li explicaven d’uns altres que els havien precedit. Encara va voler afegir-ne mĂ©s, de tipus, a la galeria: els dels maquinistes de la literatura i el cinema. Del conjunt va resultar-ne un poliedre sempre disposat a canviar de posiciĂł, entre la mistificaciĂł i la banalitat. En una cara apareixien maquinistes formidables que conduĂŻen trens fabulosos en interminables jornades de treball. Uns homes que s’alçaven orgullosos sobre les espatlles de la precarietat mecĂ nica. Com en els contes, aquĂ, la realitat li semblava trastocada, invertida. Però en el prisma hi havia mĂ©s cares, una d’elles, la de l’ofici ple de rutines banals amb què es condueix a milions de persones que pugen als trens, en tot moment, en qualsevol punt del mĂłn, que no pensen que es posen en mans d’un sol home, del qual dependran per a l’èxit del seu viatge.
Al capdavall, va creure que trobava un exemple de mistificació i banalitat en el darrer parà graf de La Bête humaine, d’Émile Zola:
Qu’importaient les victimes que la machine Ă©crasait en chemin ! N’allait-elle pas quand mĂŞme Ă l’avenir, insoucieuse du sang rĂ©pandu? Sans conducteur, au milieu des tĂ©nèbres, en bĂŞte aveugle et sourde qu’on aurait lâchĂ©e parmi la mort, elle roulait, elle roulait, chargĂ©e de cette chair Ă canon, de ces soldats, dĂ©jĂ hĂ©bĂ©tĂ©s de fatigue, et ivres, qui chantaient.
Considerava que hi ha professions que imposen un excés de responsabilitat en el que les treballa: la del que condueix el tren és una d’elles. Li va passar pel cap un pensament semblant quan la secció de successos dels informatius li va parlar d’un maquinista que havia estimbat el seu tren, prop de Santiago. Va mirar-se el poliedre i la cara que tenia al davant li mostrava la de l’home que comet un error. L’home sense atributs, l’extensió necessà ria de la mà quina –sense ella tot perdia sentit– perquè el tren ens mogués.