Revista de Ferrocarrils

Uns homes juguen al dòmino en un bar de Bilbao. Quatre discuteixen. S’acusen els uns als altres de no saber jugar. “Iros a la mesa de los que no saben!”, sentencia un d’ells, gros com una balena i amb una veu que fa por. A la barra hi ha homes que no parlen de res. Un parell són bornis. El cambrer, jove, tatuat i amb unes ulleres de pasta, sembla acabat d’empeltar en el local. Riu les gràcies dels clients i mira de parlar com ells. Es fa el vell. Entro, sec entre els dos bornis i al bar pengen el cartell de complet. Demano un cafè. Me’l prenc i en demano un altre. Res per menjar, de moment. No he dormit gens. Vaig arribar la nit passada, tard i malament. Amb tren. Els viatges dolents són com les famílies desgraciades de Tolstoi: cadascun ho és a la seva manera.

El tren va sortir amb retard de Barcelona. Ens hi havien embarcat com si fóssim bestiar. “Formen dos filas, por favor!”, ens van exigir. Ens van tenir vint-i-cinc minuts formats, a la sala d’espera, sense deixar-nos baixar a l’andana. “Hay que ver, no piensan en los niños”, deien els vells. “Hay que ver, no piensan en los mayores”, deien els matrimonis amb criatures. Una iaia rebia instruccions del seu net: “Abuela, tu no te preocupes… para saber que estás en Logroño mira tu reloj y sabrás, porqué hoy los trenes son muy puntuales”.

Quan ens van donar l’ordre de pujar al tren –“Despacio, por favor!”, insistia una hostessa– vam descobrir que els indicadors lluminosos dels vagons no funcionaven. Fer que coincidissin els números del bitllet i del seient va ser com voler resoldre un trencaclosques sense tenir totes les peces. Tots vam preguntar per la peça que faltava. Preguntàvem a la gent que pensàvem que eren del tren i tan sols eren viatgers com nosaltres. “El coche ocho? No, este es el cinco!”… Em vaig asseure per intuïció.

El tren va abandonar Barcelona amb dotze minuts de retard. Quan va prendre velocitat, vaig notar un cop sec sota els peus, després, un instant de silenci i, immediatament, l’acció del fre d’emergència que ho aturava tot. Els llums i l’aire condicionat van deixar de funcionar. Van passar uns minuts que van semblar-me molts. Pel passadís va arribar un noi grassonet que, una estona abans, a l’andana de l’estació, havia demostrat que coneixia la posició dels vagons sense necessitar els indicadors. Devia tenir uns vint anys. Caminava amb presses. Suava. Em va semblar que era dels que acceptarien qualsevol feina a bord d’un tren, perquè li agradaven els trens.

—Podria explicarnos por què estamos parados?— vaig preguntar, aturant-lo.

—Ante todo no teman, no tiene por qué haber peligro. Posiblemente sea la catenaria— va respondre, i va prosseguir la seva marxa atabalada cap a la cua del tren.

Acompanyat d’una lleugera tremolor, el tren, va aconseguir posar-se en moviment. Va arribar a l’estació de Tarragona i, quan en va sortir, ho va fer per la via contrària. Semblava que la informació era certa, que l’avaria era al fil elèctric i que, ara, la deixaríem enrere. El tren va tornar a la via normal uns quilòmetres més endavant i es va afanyar per guanyar velocitat. Va ser llavors que vam entrar en un túnel i, un altre cop, es va repetir la fatal seqüència anterior. Com a resultat de la conjunció de l’avaria mecànica i la posició subterrània vam quedar aturats en la més completa obscuritat. I en silenci. Vaig arrepapar-me al seient disposat a passar-hi el temps que calgués, com el Jonàs que jeu en el ventre d’una balena. Si Déu em castigava amb un viatge semblant, almenys, li havia d’agrair que m’hagués venut un bitllet confortable, de classe preferent.

No duia rellotge. Potser per aquest motiu, enmig de la foscor cetàcia, vaig pensar en la vella que havia vist a la sala d’espera, en l’hora que devia marcar el seu rellotge i, si no seria, aquest temps invisible dins el túnel, el de la seva arribada a Logroño. També, de com es devia riure del net que creia que a Espanya hi podia haver res que anés bé. Suposo que la imaginació va ser un bon aliat per fer-me passar el temps. Si més no, vaig haver de reconèixer que m’havia mantingut distret fins el moment en què els mecanismes del tren es van tornar a posar en funcionament. Va ser llavors, quan el rellotge va aparèixer en el panell lluminós del vagó, que vaig adonar-me que havia arribat l’hora en què, el net, havia dit a la vella que havia de baixar del tren, i que uns parents la devien esperar en una estació que distava tres-cents quilòmetres de nosaltres.

Tres vegades més vam quedar aturats a la via. Els viatgers n’estàvem ben tips. Finalment, el tren va arribar a Bilbao amb gairebé quatre hores de retard. Sense sortir de l’estació d’Abando em vaig adonar que la ciutat estava de festa. Celebraven la Semana Grande. Al carrer, vaig descobrir que els habitants s’havien convertit en un curiós alambí que ingeria alcohol i el destil·lava en pixum, i que la ciutat sencera mirava de rebaixar la bullentor dels carrers amb els orins. Ballaven, bevien i pixaven com si pensessin que, tard o d’hora, la nit ho abocaria tot al fons de la Ria del Nervión i s’ho empassaria una balena. Vaig sumar-me a la gresca i després d’uns calimotxos ja feia com ells. Sabia que estava de pas, que l’endemà havia de marxar, que em convenia anar a un hotel per descansar, però no em vaig poder estar de seguir el ritme de les colles, el frenesí de la música… En un lloc així, per què hauria d’anar a dormir?

Ara faig la penitència amb una dosi doble de cafè. Sé que tindré cremor d’estómac si no menjo res, però em mantindrà amb el cap despert. He de d’abandonar el bar, els jugadors que no deixen de cridar, els bornis que tinc asseguts al costat. Me’n vaig a l’estació de Concordia. Compraré un bitllet per Leon, que guardaré a la butxaca. Com faig sempre. Per 24,90€ un trenet m’entretindrà deu hores. Recorrerà tres-cents tretze quilòmetres. No en conec cap de més lent. Però abans he de dir adéu a una balena.