Revista de Ferrocarrils

Un nen juga en cinc metres quadrats i els converteix en el centre del món. Fa goig observar-lo desmanegat, desimbolt, murri, pallasso, valent, al tren.

Si l’espai fos ple de viatgers dempeus, perquè són els cinc metres quadrats que hi ha entre les portes d’un vagó i les fileres de seients, l’espai, només seria una superfície vulgar, que es trepitja de la manera més ferma possible abans que el tren no es posi en moviment, perquè en marxa, la trepitjada es torna indecisa i vacil·lant. Com la vida dels adults.

A un infant, en canvi, tan li fa que el tren es mogui o estigui aturat. Ho comprovo en el que succeeix al meu davant. El nen juga amb una piloteta de paper que arrossega pel terra, s’hi baralla, s’hi emprenya, l’engega. Fa veure que ja no la vol. Troba en la paperera el nou amic. Els fa els honors: Piloteta de paper, la Paperera; Paperera, la Piloteta de paper. On és la paperera? El nen s’hi acosta, s’hi allunya, es regira, s’hi posa d’esquenes… la piloteta de paper va i bé, entra i surt. Ara, topa violentament amb un dels costats. Després, aterra suaument i rodola.

Passa l’estona. Totes les varietats del joc han estat explorades. Condeix la repetició, anunci de l’avorriment. Però tots tres, el nen, la piloteta de paper i la paperera, s’adonen del meu interès. Amb una mirada còmplice n’hi ha prou perquè tornin les cabrioles, les encistellades, les topades violentes i els rodolaments suaus, que em duen al nen que vaig ser en un altre tren.

Se succeeixen les estacions i el centre del món es comença a poblar. El joc fa nosa i s’atura. El nen, la piloteta de paper i la paperera es distancien i, jo, retorno al meu lloc en aquest tren. La mare de la criatura es fa present; i sense distreure la mirada del mòbil li etziba un renec, vulgar, com la superfície que trepitgem els adults de manera indecisa i vacil·lant.