Revista de Ferrocarrils

He de trobar un basar xinès i comprar un paraigües, perquè plou a Barcelona…

Sabia que el pronòstic meteorològic ho advertia, que plouria. Fins i tot, dues dones que havien pujat al tren a Santa Susanna ho havien anunciat a so de bombo i platerets: “Pues hace calor, no hace nada de frío: va a llover”. Per com parlaven, el que havien notat era el presagi de l’oratge que s’acostava, amb pluja i després neu, perquè la tele els havia dit que el notarien. Així doncs, van iniciar el viatge mentre la seva conversa girava sobre l’eix meteorològic com ho faria una autèntica borrasca.

Al tren, el que fins aquell moment havia cridat la meva atenció era un home que es ficava robòticament els dits índex i polze al nas i feia burilles, que extreia, amassava i projectava tot seguit per l’aire. Les llençava, les burilles, sense preocupar-se del lloc on caurien. L’observava treballar-les dins el nas, entre els dits, i trobava fenomenal la fatxenderia amb què els espetegava per fer-les volar per aquí i per allà. Unes anaven per terra, les altres —suposo— al seient del davant. Puc explicar-ho tranquil·lament perquè estava convençut que la distància física que ens separava impediria que cap burilla volés prop del meu cap. Potser, si jo fos d’una altra manera m’hauria aixecat i li hauria dit que era un marrà i que fes el favor d’aturar aquella fabricació tan porca, però eren quarts de set del matí i em sentia molt més pusil·lànime que de costum.

Mentrestant, les dones no havien deixat de parlar i a les paraules se’ls havien afegit uns sanglots que van tallar de soca-rel l’atracció que exercia en mi el marrà. Vaig parar l’orella i em vaig adonar que hi havia una dona que plorava.

—Las acompaño en el sentimiento— les consolava una companya de viatge improvisada.

—Y los Mossos no nos lo dejaron ni ver, me dijeron que tenian órdenes… la verdad es que no nos lo dejaron ni ver y yo tampoco habría podido…— havia explicat la que plorava, amb la veu tallada pels sanglots.

Com vaig poder, vaig refer la informació: una història sobre la desgràcia del seu veí, un home jove, separat, que vivia amb els tres fills, de disset, quinze i deu anys, que el van trobar mort al llit.

—Los niños se despertaron por la mañana y no vieron al padre despierto… entraron en la habitación i le empezaron a saltar por encima, por la cama, porque pensaban que se había dormido. Se dieron cuenta que pasaba algo raro y empezaron a chillar… Papá, papá! Y los vecinos salimos, y vinieron los Mossos y no nos dejaron entrar. Imaginarse que no dejaron entrar ni a la madre, ni al hermano, ni cuando se lo llevaron… que tuvieron que ir al depósito a identificarlo.

Les veïnes de seient, i mig vagó, escoltàvem amb gran atenció. Potser perquè se sentia obligada a satisfer la curiositat de les altres, que es va mostrar generosa en els detalls: que si la mare anava amb cadira de rodes, que si bramava perquè no era just que ella seguís viva mentre el fill era mort, que si el germà tenia càncer als pulmons, que si l’home havia comprat un camió de llenya per tenir foc a la llar tot l’hivern…

A mi em va semblar que el torrent d’emocions amenaçava de sortir-se de llera i vaig veure consumada la tempesta quan, la que descrivia el succés, va alçar la mirada com si veiés alguna cosa a través del sostre del vagó. Aleshores, va sentenciar:

—Yo estoy segura que hay alguien ahí arriba, pero que ahora está haciendo las cosas muy malamente.

—Ya le digo yo que sí, que el mundo va de mal en peor y Dios ya no cuida de nosotros. No me dirán lo contrario con todo eso que ha pasado en Francia!— va afegir la que havia pujat al tren amb ella. “Arribades fins on són no és cosa de mostrar-se estreta de mires!”, vaig pensar.

—Pues al que mató al policía, si usó tres balas, las mismas balas le metía yo en la cabeza! Quien a hierro mata, a hierro muere!— va deixar anar la que abans les havia acompanyat en el sentiment, en una expressió automàtica de la Llei del Talió.

—No digan ustedes eso! —va interposar amb urgència una noia jove amb accent llatí, que va semblar que tirava d’algun evangeli apòcrif quan va afegir:

—Hubo un discípulo que preguntó a Jesús por qué en el templo había velitas, unas mas cortas y otras más largas, a lo que éste contestó: son como las vidas de los Hombres. Pero está escrito que todos somos como el humo de la vela, que se deja ver un momento para desvanecerse después.”

—Pues ya me dirá usted si está bién que Jesús se lleve a ese hombre joven, con los hijos pequeños, y deje a la madre de él que está enferma en silla de ruedas— va respondre traient el pit la testimoni dels fets, com ho hauria fet un tro que no volgués quedar lluny del seu llamp.

Vaig creure que havia arribat el moment d’examinar el resultat. Vaig mirar al meu voltant i encara vaig veure mitja dotzena de cares perplexes, però també hi havia el marrà, que semblava adormit, amb el braç ajagut sobre la cuixa i els dits índex i el polze fent la pinça. La seva estupidesa em va tornar a hipnotitzar.

Quan vaig voler parar l’orella de nou, la conversa no era on la imaginava. Els plors semblaven cosa del passat. Les dones devien haver fet baixar el mort en la darrera estació en què ens havíem aturat. La veu llatina havia pres un protagonisme inusitat. Els seus arguments havien donat a la conversa un caire diferent, potser encara més interessant:

—Ustedes saben que el paintball es el deporte más completo que existe? Corres, saltas, te arrastras por el suelo… A mi es lo único que me mantiene los glúteos erguidos— va dir mentre acotava el maluc a les costelles i passava el palmell de la mà entre la natja i el seient.

—Hija de mi vida, como voy ha hacer yo eso… Los jovenes sí que sabéis vivir!— assegurava la que fins no fa gaire havia estat la relatora del difunt.

Però com passa sempre, al tren no tots els viatgers fan el mateix camí. A mi em va tocar baixar el primer. Mentre enfilava les escales del Clot per sortir al carrer em vaig sentir entristit per l’home que feia burilles, per la injustícia de morir abans que els pares, per uns orfes nascuts fora d’hora… i no em consolava gens haver après que els problemes els podia resoldre un culet rampant guanyat amb el paintball…

Per tot plegat, no havia tornat a pensar en l’amenaça de la pluja glaçada, que entra a raig pel forat de l’escala i em retorna al món, perquè em regala pels temples, al bell mig de la Meridiana. “On collons hi deu haver el basar xinès, que necessito urgentment el paraigües!”