Revista de Ferrocarrils

Queden pocs paratges als quals només es pugui accedir amb tren. Núria és un d’ells. Deu ser perquè per alguna estranya raó hem acceptat que per arribar al Santuari, o bé hi pugem amb tren o bé ho fem a peu. Ens hi hem posat d’acord i ningú no es queixa. Bé. Però no sempre ha estat així, perquè als anys setanta sí que es projectava una carretera com alternativa al tren. La pista que arriba a Fontalba és un record de les obres que es van començar però no es van acabar. Es podria dir que la Verge va protegir el tren, tot i que, el 1976, a més d’un li devia semblar que era a punt de perdre el seu favor. En un col·leccionable que duia per nom “Carrilets de Catalunya,” al capítol dedicat al cremallera es podia llegir una defensa aferrissada del trenet. “Aumentando su parque móvil no se justifica la carretera a construir,” argumentava el redactor. Explicava, a més, que des del 1931, l’any en què es va inaugurar, fins el 1974, el tren havia transportat quatre milions de viatgers sense cap incident remarcable. I tot s’havia aconseguit amb els mateixos trens del dia que el van inaugurar, tenint-ne cura d’ells perquè, en els anys del franquisme, aconseguir-ne de nous no hauria estat una gràcia divina, sinó un miracle.

Núria i el seu tren van ser la peça més important del procés pel qual s’havia de transformar la muntanya catalana en una mena de petita Suïssa. La idea la van tenir els noucentistes i l’historiador Joaquim Maria Puigvert l’ha descrita de manera excel·lent, quan ha rescatat de l’oblit l’obra d’un dels activistes més destacats del moviment, Josep Danés, precisament, l’arquitecte de Núria. En un cert sentit, la continuïtat de Núria i del tren representa el fil que ens uneix amb un passat, el dels noucentistes, del qual havíem quedat desconnectats. Aquest extrem el va deixar clar Joaquim Nadal quan va presentar el llibre de Puigvert, la passada primavera, a l’Institut d’Estudis Catalans. En el procés d’alpinització, en aquell somni que havia de fer de Catalunya un país diferent, el ferrocarril havia de jugar un paper transcendent que encara no ha estat prou estudiat. Possiblement, quan el 1925 es van iniciar les obres de construcció del cremallera de Núria, la Sociedad Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes, la mateixa que era propietària del tren de Montserrat, devia creure que amb la seva empresa es disposava a materialitzar l’esperança del mite alpí.

Aquests darrers anys, la política envers Núria i el seu tren desplegada pel Departament  del conseller Nadal, referma la sensació que existeix una voluntat de reprendre aquest fil perdut de la història. Les inversions dutes a terme al Santuari i en el ferrocarril han estat de primer ordre. Les últimes obres han estat inaugurades el nou de juliol. Divendres passat. A més, amb l’edició de llibres com el de Puigvert, es posen les bases historiogràfiques que justifiquen i sustenten un passat que comença a ser un mite. Un mite, Núria, indissoluble del seu tren.