Revista de Ferrocarrils

Carles Gorini

La Mònica i en Carles viuen amb les seves dues filles a la Plaça Poeta Marquina. Els faig una visita. Són en un pis alt. Des de la terrassa estant, es veuen molt bé les obres que es fan al voltant de l’estació de ferrocarril. Els he anat a explicar que fa trenta-cinc anys, i amb l’edifici en què viuen encara en obres, un fotògraf es va enfilar entre bastides i forjats per fotografiar, més o menys des del que ara és el menjador de casa seva, unes altres obres, les de la construcció del viaducte del ferrocarril.

La Mònica i en Carles, com tants altres gironins, acusen els problemes de mobilitat que els està causant l’arribada del TGV. Veient-ho des del pis en què som, el que més sobta és el paisatge dessolat que presenta el que fins fa poques setmanes era el Parc Central. Ells tenen clar que han perdut una qualitat visual que no saben del cert quan la podran retrobar. Amb tot, l’escenari d’avui està molt lluny d’aquell que els vull mostrar amb la fotografia de l’any 1973.

Aquella fotografia és com un quadre sense marc en el qual, la informació que conté, es desborda per impregnar tot el que, sense veure’s, s’intueix. Per la part de baix de la imatge, sorgeix un tros de l’edifici i, a la dreta, un pilar sense encofrar mostra les barres d’acer d’una construcció a mig fer. És la connexió amb el fons, amb un mar desordenat en el qual naufraguen vies de tren, l’estructura de formigó del viaducte i una colla d’edificis envellits.

El desori que s’intueix a la fotografia és tan gran que fa pensar si amb les obres presents i futures s’arribarà a tant. Segur que no. Ara tot és d’una altra manera. Per les del TGV, fins i tot, s’ha instal·lat unes tanques metàl·liques opaques, que separen les obres de la resta del món i impedeixen aquell espectacle tant bonic de veure dels jubilats fitant els altres com treballen. Amb barreres d’aquesta mena no tenen cap altre remei que enfilar-se en algun lloc alt si volen saber que s’hi fa al seu darrere; ells, que fa trenta-cinc anys creuaven les obres de la fotografia, d’aquest lloc entossudit a convertir-se en un cafarnaüm, per allà on fos i de qualsevol manera, per arribar al treball.

Aprofito el moment per ensenyar la imatge antiga. La Mònica i en Carles se sorprenen d’un passat que se’ls fa present i estrany alhora; de veure l’estació vella mig enderrocada, als peus de l’edifici en què viuen; de les vies fent ziga zagues entre els pilars del viaducte en construcció i, allà on ara hi ha el Parc, els barracots abandonats del tren d’Olot. Amb la imatge al davant no poden evitar exclamar-se de com ha pogut canviar tant aquesta ciutat i dubtar si les obres del TGV la tornaran a transformar i, sobre tot, en què la canviaran.

Després de dir adéu i baixar, surto al carrer. Mentre camino m’adono, perquè l’envolta la tanca del TGV que li fa de marc, de l’espai que va deixar l’antiga estació i els terrenys que ocupaven els trens, reconvertits els seus usos, guanyats dubtosament. Penso en el viaducte i l’acuso d’haver signat, fa trenta cinc anys, el certificat de defunció del ferrocarril a la ciutat. Duc la fotografia del 1973 a la butxaca, la trec i la torno a mirar.

Publicat originalment a la Revista de Girona, núm. 252. Gener-Febrer 2009; 16