Revista de Ferrocarrils

Els Talgo III, els “Cocacolos,” han estat retirats de la circulació aquest cap de setmana. La notícia ha aparegut a diversos mitjans de comunicació, que han fet èmfasi que amb la desaparició dels trens plata i vermell es posava fi a “tota una època.” El que no comparteixo és la mena d’època que diuen que s’acaba. N’hi ha que han vist en aquest tren l’entrada del ferrocarril espanyol en la modernitat, una mena d’avançada del tren de gran velocitat, però jo no la sé veure.

Més aviat, el que veig, és el muntatge superlatiu que es va dur a terme per construir una nova empresa ferroviària d’esquenes a les que, tradicionalment, havien fabricat els trens en aquest país. Talgo, a través de contractes específics i avantatjosos, va començar a guanyar diners munyint una RENFE que els perdia a cabassos. De fet, el creixement de Talgo devia tenir alguna relació amb el fet que, a partir del 1962, el Banc Mundial concedís un crèdit milionari al ferrocarril espanyol per tal d’assegurar la seva viabilitat. Només dos anys després que comencessin a arribar els diners, el 1964, el nou tren es posava en servei. Els vehicles d’alumini de que es composava els produïen a la factoria aeronàutica CASA, a Madrid, que també mantenia els avions americans de les bases militars “de utilización conjunta.”. A la fi, el disseny tampoc era tan espanyol com s’ha fet veure, perquè era fruit del desenvolupament que havia dut a terme ACF (American Car and Foundry). Si bé aquest detall de l’aventura americana de Talgo es va vendre com un interès per part dels americans per comprar el tren, bé es podria haver degut a la pròpia incapacitat espanyola per desenvolupar i posar a punt la tecnologia necessària.

Però en el fons si no m’agrada el Talgo és, segurament, perquè al tren li demano el confort que no pot oferir-me cap altre medi de locomoció. I el Talgo no és un tren confortable. És un tren diferent. Diferent com el país que el va engendrar en els temps del Spain is diferent. Però ser diferent no el converteix en un bon tren. I tampoc és original perquè a Alemanya va córrer als anys cinquanta un de molt similar, el Senator, dissenyat per Franz Kruckemberg. El tren el van enviar a la ferralla ben aviat perquè no va haver-hi manera que els alemanys el trobessin còmode.

A la fi, la notícia que ja no circula el Talgo III tampoc no és del tot certa. En queden uns quants: els Talgo III RD. Són els que passen la frontera i van a Montpeller. No se sap quant duraran. Per si de cas, he anat a fotografiar-ne un i no per melancolia, sinó per oferir-los a través de la imatge la prova de la ronya en què s’ha convertit el tren amb què el franquisme ens va voler equiparar a Europa.