Revista de Ferrocarrils

M’han regalat un coixinet de via. Han dit els presents que la il·lusió de veure’l m’ha fet posar uns ullets brillants. La sorpresa ha estat majúscula perquè no és un coixinet qualsevol sinó un de molt gros i molt especial, d’un tipus que gairebé no n’hi ha. Mai no he volgut col·leccionar res, ni tan sols coses de trens, però el fet que uns amics hagin portat des de lluny una peça com aquesta m’ha fet molt content. El guardaré.

El coixinet de via és la peça que subjecta el carril a la travessa. La història del ferrocarril ha vist desfilar diversos models de coixinet. El que es munta avui en dia és molt discret, té forma de placa, disposa dels forats pels cargols que el fixaran a la travessa i dels encaixos per les grapes que l’uniran al carril. Aquest meu, no.

El coixinet que m’han regalat a mi és diferent. És una peça de ferro colat que deu pesar uns vint quilos i té una forma semblant al cargol del ferrer. És molt gros, és d’un altre temps. Em sembla que deu tenir uns vuitanta o noranta anys i si els meus amics l’han pogut agafar ha estat perquè la millora en una carretera ha tallat un tros de la via d’una línia francesa, abandonada des del 1973.

En observar-lo bé he vist que té tot de marques el significat de les quals no he aconseguit esbrinar. Hi ha números i lletres per totes les cares excepte a la base, la que trepitjava la travessa. Suposo que corresponen al tipus de peça, a la seva posició a la via perquè potser no eren iguals els coixinets de la dreta i els de l’esquerra, els que es muntaven a les rectes o a les corbes. Podria ser que algun número identifiqués el fabricant. Sincerament, no ho sé.

Tampoc no tinc clar si la paternitat de l’andròmina es deu als francesos o als anglesos. Un bon dia algú va pensar que els rails podien tenir dos caps i no un, com estem acostumats a veure, per tal que, quan se’n gastés el primer, se li pogués donar la volta per aprofitar-lo de nou. La solució exigia coixinets d’unes dimensions considerables ens els quals els rails quedaven encaixats per un dels costats i subjectats per l’altre amb unes falques laterals, sense recolzar-se per la part inferior. La sensació visual era que el carril flotava sobre la travessa.

La Revista de Obras Públicas recollia el 1890 que en el Congrés Mundial de Ferrocarrils dut a terme aquell any, havien arribat a la conclusió que aquest sistema de col·locació dels rails era el millor pels trens de “gran velocitat” i línies amb molt de trànsit, tot i que obligava a un manteniment acurat de les falques que subjectaven els carrils, una feina de la qual s’encarregaven uns peons que transitaven constantment per la via fixant-les a cops de mall. Per contra, el carril Vignole, el que es fa servir avui, només se’l creia apropiat per les línies secundàries en què els trens anaven a poc a poc i eren més lleugers.

Miro el coixinet i penso en l’èxit que li garantien els enginyers de fa cent vint anys: “ideal per la gran velocitat,” deien. Ara és una peça oblidada perquè no va ser la solució eficaç que imaginaven. Els del Congrés Mundial de Ferrocarrils anaven errats. Ves a saber en quantes coses ens devem estar equivocant de l’escenari ferroviari que dibuixem per demà.