Revista de Ferrocarrils

Un parell de fites al costat de la via del tren per indicar a qui pertany. Devia passar que la titularitat de les terres confrontants no quedava prou clara. La companyia propietària del ferrocarril va decidir resoldre la qüestió i col·locar-les per advertir, per sempre, que fins allà arribava la seva propietat. Ho va fer tan ben fet que avui, cent onze anys després de la dissolució d’aquella empresa, el seu nom encara es pot llegir cisellat a la pedra. Hi diu T.B.F., no hi ha cap dubte. Les fites s’aguanten dretes entre la bardissa, la pedra segueix blanca i neta. Gairebé semblen noves. Què són cent i escaig anys per una pedra! Ningú no els ha anat a explicar que ja es poden embrutir, omplir de molsa o enfonsar sota terra, perquè els seus propietaris se’n van anar al carall l’any de la Guerra de Cuba.

Aquestes fites no tenen cap mena d’ornamentació i parlen del pragmatisme fenomenal dels seus executors. El nom i prou. Suficient per resoldre l’hipotètic embolic. L’única virtut que poden demostrar les peces és, sense ser poca, la d’haver resistit el pas del temps. Podrien estar en un museu, sí. També al jardí d’algun col·leccionista furtiu, el seu probable destí. Valen, només, per recordar un passat molt llunyà en què el ferrocarril era un negoci privat. T.B.F.: Tarragona, Barcelona, Francia, l’espina dorsal del ferrocarril català, el seu puntal, que a diferència d’aquestes fites sòlidament ancorades a terra, nedava en un mar de fang.