Revista de Ferrocarrils

Vaig a Barcelona amb el Catalunya exprés que va ple com un ou. Al passadís hi ha gent i maletes i, els uns als altres, es fan nosa. Les plataformes també són plenes. Allò que deia, el tren va ple com un ou. Quan ens hem aturat a Caldes encara hi ha pujat algun altre viatger. El migrat espai que separa el meu seient del del davant el comparteixo amb les cames d’un senyor que deu tenir uns setanta anys. Al costat hi viatja la seva senyora. També hi ha una noia que du posats uns auriculars. Com si no hi fos. El matrimoni va molt mudat. Des de que hem sortit de Girona no paren de repassar el que duen: les radiografies, les anàlisis. Deuen anar al metge. Papers i més papers. Els mouen amb dificultat perquè, per exemple, les radiografies són molt grans i s’enganxen amb una maleta -sí, una de les que hi ha al passadís- que jeu recolzada contra el braçal del seient. L’home fa un gest per desempallegar-se’n i topa amb les meves cames. En aquell moment, tip, exclama: “ sort que ara posaran trens nous, perquè això és una vergonya!” Li ho diu a la dona, però prou fort com perquè aparegui el propietari de la maleta per posar-la dreta i jo arronsi -una mica, més no puc – les cames.“No li dic pas a vostè -dirigint-se cap a mi- que ja ho veig que no hi cap, però és que sembla mentida que sempre haguem d’anar d’aquesta manera.” Li contesto que té raó, que cada dia anem igual. El que no tinc tan clar és si els nous trens solucionaran la situació. Li expresso la meva opinió. Li dic que he llegit al diari això dels nous trens però que em penso que no serviran per a gaire. “Com que no, si són nous seran millors!,” em respon. Aquest optimisme que demostra és un regal, perquè segur que per l’edat que té, deu haver passat mitja vida viatjant amb trens o autobusos mig fets malbé i abarrotats de gent. “És veritat –li dic- però no es pensi que anem així de plens perquè el tren sigui millor o pitjor, sinó per altres motius, sobre tot perquè des de Sant Celoni en endavant hem d’anar al darrere dels trens de rodalia i no se’n poden fer passar més, és com si anéssim fent cua.” Arribem a Sant Celoni. La noia del quart seient torna a la vida i s’aixeca per sortir. Arronsem les cames. Guanya, com pot, el passadís. Es recolza en la maleta que encara és allà i comença a esquivar persones i embalums. Li cauen els auriculars. Els recull. La distància que la separa de la porta deu ser d’uns deu metres però amb tants impediments el trajecte es fa llarg. Sembla que el tren hagi de xiular en qualsevol moment i marxar. Assoleix la plataforma, es barreja amb els que pugen que miren de fer-se lloc entre els que ja hi eren. A la fi, baixa del tren. Un cop a l’andana, la velocitat a la qual camina contrasta vivament amb la feixuga manera en què fa uns instants es movia pel vagó. El tren arrenca. Continuem. El seu seient ara l’ocupa el propietari d’una de les maletes. Una de tantes. Potser hi haurà nous trens, però tot seguirà igual. El tren va lent. Fa cua.