El concepte i no pas la tecnologia
2 octubre 2009 per Carles Gorini
Els dies 1 i 2 d’octubre ha tingut lloc a la Universitat de Girona el cicle “II Jornades sobre l’energia,” organitzat per la Cà tedra de Processos Industrials Sostenibles. Els experts que han participat a les sessions han parlat de la situació del transport a Catalunya, dels nous motors i equips elèctrics per a la tracció, de les piles de combustible i de l’hidrogen com a possible solució energètica per al futur.
Com a conseqüència del que han exposat els participants a les Jornades es pot arribar a pensar que el transport per carretera tĂ© un problema seriĂłs, perquè Ă©s un model amb data de caducitat, que coincidirĂ amb l’esgotament dels recursos petrolĂfers. ContrĂ riament, els succedanis amb què se’ls pensava substituir o complementar, no acaben de donar els resultats esperats. Biodièsels, combustibles sintètics i, fins i tot, l’hidrogen, sembla que van camĂ de decebre unes expectatives que s’havien anat fent crĂ©ixer sense disposar de resultats concloents.
Un dels contratemps més importants amb què es troben els tècnics és que es veuen en la necessitat d’embarcar nous combustibles energèticament dèbils en uns vehicles –cotxes i autobusos- relativament petits. Imprescindibles, les bateries o els dipòsits de gas n’incrementen molt la tara i fan que el balanç energètic continuï essent desfavorable, la qual cosa alenteix la introducció de les noves tecnologies. En el grà fic que va mostrar un dels experts es podia veure que cal una bateria de liti de 4.500 kg per igualar el contingut energètic d’un dipòsit de 75 litres de gasolina. Sembla, doncs, que encara queda un llarg camà per recórrer, un camà que cal fer contra el rellotge.
Hauria estat bĂ© que en el transcurs de les sessions qualsevol dels ponents haguĂ©s recordat que, una gran part dels problemes que pretenen solucionar, no els tĂ© el ferrocarril. Si mĂ©s no, en els trajectes electrificats les locomotores prenen l’energia d’un fil que estĂ connectat a una central productora d’electricitat, que en qualsevol de les seves facetes aconsegueix la mĂ xima eficiència possible. Fins i tot, les locomotores dièsel funcionen, en la seva immensa majoria, com a petites fĂ briques elèctriques que aprofiten els motors tèrmics per produir l’electricitat que consumeixen els de tracciĂł. Raons d’aquesta mena em porten a pensar que l’alternativa per la mobilitat no es troba tant en perfeccionaments tecnològics que no se sap quan arribaran, com en el desenvolupament intensiu de les xarxes de transport guiat: els ferrocarrils. Potser Ă©s tracta mĂ©s d’emprendre una revoluciĂł conceptual que no pas una de tecnològica.