Revista de Ferrocarrils

Passa que arriba un tren i un fotògraf li fa una foto. L’escenari és el baixador del Passeig de Gràcia de Barcelona, quan el tren encara corre enclotat per una rasa al mig del carrer d’Aragó. És un gran espectacle veure els plomalls de vapor que fugen amunt cap al carrer i, des de dalt, veure’ls venir, veure’ls que passen i que marxen acompanyats d’un terrabastall eixordador, amplificat per la quilomètrica caixa de ressonància. Arriba un tren i se sent el seu xiulet al cor de Barcelona, els esbufecs, les pistonades. Ciutat encara fàbrica.

Passa que va arribar un tren i un fotògraf li va fer una foto i ara, després de cinquanta anys, la imatge és a internet. Avui l’he trobada. Descobreixo que la va fer un senyor anglès que es diu Dewi Williams. Té una pàgina web en què explica que, de jove, va anar pel món fotografiant trens i tramvies, senzillament, perquè li agradaven. D’aquesta imatge, tradueixo, escriu: “Barcelona. Locomotora de vapor Renfe a l’estació de Gràcia (en què pots agafar el tren a Sitges). Sitges és a la costa, prop de Barcelona. És a la línia del ferrocarril que va dissenyar Francesc Gumà. Hi vaig ser la darrera setmana en què hi havia tracció amb vapor: la línia tot just acabava de ser electrificada. 1956-08-28.”

Passa que, en la fotografia innocent d’un tren que va arribar fa cinquanta anys, hi descobreixo alguna cosa que m’és familiar. Són les siluetes d’un nen i una dona, agafats, a la barana del carrer, a dalt. Tinc l’estranya sensació de veure’m de petit, una circumstància del tot impossible, perquè quan vaig néixer la rasa ja era tapada. Tanmateix, no puc evitar reviure aquella il·lusió infantil per veure passar els trens, de deixar-me anar de la mà de la mare i marxar amb ells.