Revista de Ferrocarrils

L’ofensiva ha durat quinze dies, mig gener. És el temps que ha necessitat el conseller Joaquim Nadal per convèncer els ciutadans que Rodalies canviarà, que ho farà a poc a poc, però que canviarà. El conseller ha aparegut en tots els mitjans. Potser, la intervenció més espectacular l’ha fet en el programa Àgora de TV3, sobre tot, en el precís instant en què va dir que, a Rodalies, érem Estat. Vaig tenir la sensació que el periodista Xavier Bosch quedava garrativat.

De tota manera, si intento mirar-ho des de fora, si baixo el volum del televisor, em costa d’entendre el paper del conseller. En aquests moments sense so veig que disposem dels millors trens possibles. I no només són els millors sinó que, a més, n’hi ha molts. Si continuo, les imatges que serveixen de contrapunt a l’entrevista ratifiquen que l’evolució experimentada ha estat espectacular, sense paral·lelisme en cap altre ferrocarril. Tanmateix, la realitat, el retorn al soroll, confirma que la gent no està gens contenta amb el servei que se’ls dóna i que la qüestió s’ha convertit en un problema polític d’una tal magnitud que ha precipitat el titular de Política Territorial a la ubiqüitat mediàtica.

Des de la distància que em regala el silenci que m’he imposat m’ha semblat entendre que, amb Rodalies, com en qualsevol altre dels serveis de proximitat que l’Estat proporciona als ciutadans, la interacció provoca una profunda insatisfacció, que és mútua. No importa en quina mesura es milloren els serveis, ni els diners que s’hi inverteixen. Mai no n’hi haurà prou. La solució, doncs, rau en treure’s del damunt tot allò que pugui erosionar el poder. Deu ser per aquest motiu que els de Madrid ens han traspassat aquests trens.