Revista de Ferrocarrils

M’ha tocat els nassos veure a la televisió uns camioners que denunciaven la deixadesa de l’administració. Donaven lliçons de com s’havia de tirar sal a la carretera: “uns dies abans –deien- com a tota Europa.” M’ha emprenyat perquè és mentida: de sal se n’ha tirat i molta. Tot l’hivern que tiren sal… La culpa del caos d’ahir i del d’avui no és de la sal, és dels camions. El nostre país no pot resistir per més temps el trànsit de vehicles pesants al qual està sotmès. No hi ha cap pla de prevenció que pugui contenir milers de camions, que es dirigeixen a tota velocitat contra un toll de neu. Han estat com l’elefant que ha trepitjat la pell del plàtan.

Les principals carreteres catalanes absorbeixen una part molt important del transit de mercaderies de l’Estat, de Portugal i el Nord d’Àfrica. Una barbaritat de tones passen cada dia per davant de casa nostra. Unes carreteres que, a més, han de servir perquè molts milions de catalans arribin a treballar, a estudiar o a divertir-se, per assegurar la distribució interna de mercaderies i expedir les que genera el país vers l’exterior. Si les carreteres es dimensionessin per posar-les en relació al trànsit que suporten el resultat seria que tot el territori es convertiria en una via de pas.

Un desgavell com el que encara dura hauria de servir per conscienciar tothom de la necessitat d’un major protagonisme del ferrocarril en el transport de mercaderies. Cal explicar que la solució passa per embarcar els camions al damunt de vagons i fer-ne trens ben llargs. Si compartíssim amb els Estats Units la quota de transport de mercaderies per ferrocarril, que supera amb escreix el 40% (aquí representa un 2%), amb tota probabilitat, el col·lapse que en aquests moments té aturats deu mil camions a l’AP7 i la NII no s’hauria produït.

És clar que algú pot respondre que el ferrocarril no ha funcionat. És cert que la línia de cotó fluix en què s’ha convertit el trajecte Barcelona-Port-Bou ha quedat inutilitzada perquè ha marxat el llum. El que fes la crítica tindria tota la raó perquè avui el ferrocarril no és la solució. Però m’atreviria a assegurar que si des de fa, posem per cas, vint anys, per aquesta línia haguessin passat vint o trenta trens de mercaderies cada hora les conseqüències de la tempesta de neu de dilluns harien estat molt diferents. Un dels aspectes que més hauria canviat seria el de l’electricitat, perquè per fer passar tants de trens hauria calgut resoldre el subministrament d’energia.

Avui, parlar de la MAT encara aixeca ampolles. És possible, però, que en el seu moment hagués estat més fàcil defensar la plantada de torres d’alta tensió perquè contribuïssin a treure milers de camions de la carretera que, com sembla, posar-los per alimentar un tren que corre tant que potser, fins i tot, es passarà de llarg. Possiblement, amb molts trens de mercaderies a les nostres vies no hauríem viscut el caos a les carreteres i, aquí a Girona, no hauria marxat el llum.