Revista de Ferrocarrils

He dormit una estona. Desperto i veig que el tren s’acosta a una ciutat. És Nijni Nóvgorod. Fora fa un dia clar i tot sembla tranquil, d’una calma amorosida pel repic de les rodes contra les juntes dels carrils. Com en d’altres ciutats que he travessat, l’arribada, la precedeix el trànsit de persones que caminen vora les vies. Sembla que van o venen de l’estació. Una rere l’altre desapareixen a mida que la finestra deixa d’il·luminar el petit espai de realitat.

Jules Verne va fer que Michel Strogoff s’aturés aquí. Més enllà el Transsiberià només era un projecte. Del viatge que el va dur amb tren des de Moscú, es llegeix:

“Il y avait un assez grand concours de voyageurs à la gare de Moscou. Les gares des chemins de fer russes sont des lieux de réunion très fréquentés, autant au moins de ceux qui regardent partir que de ceux qui partent. Il se tient là comme une petite bourse de nouvelles.

[…]

Les voyageurs, dont le hasard faisait ses compagnons de voyage, en causaient, mais non sans quelque circonspection. Ces voyageurs, ainsi que la plupart de ceux que transportait le train, étaient des marchands qui se rendaient à la célèbre foire de Nijni-Novgorod. Monde nécessairement très mêlé, composé de Juifs, de Turcs, de Cosaques, de Russes, de Géorgiens, de Kalmouks et autres, mais presque tous parlant la langue nationale.”

Tota la vida he volgut viatjar amb el Transsiberià. Google Rússia acaba de posar el viatge al meu abast. Tanmateix, no em caldrà pujar al tren. En tinc prou amb fer un clic damunt la imatge que es presenta a l’ordinador perquè el comboi es posi a rodar en la direcció de Vladivostock. Sortosament, amb un altre clic, puc aturar-me si el viatge no és com l’havia imaginat, i seguir somiant-lo. Com va fer Verne amb les aventures d’Strogoff.