Revista de Ferrocarrils

Torno de Berlín. En baixar del tren, la mediocritat de Barcelona Sants posa de relleu la distància que ens separa. Per exemple, aquí sóc sota terra. D’allà vaig sortir d’una estació enlairada, majestuosa. Barcelona ha tingut, des de sempre, un problema amb les estacions que mai no ha resolt. Però Berlín, ai, quina diferència!

He d’admetre que quan hi vaig arribar, fa vuit dies, se’m va fer estrany passar de llarg l’estació Zoo, que havia marcat als trens occidentals un límit que no podien creuar. Aturar-se en la nova Berlin Hauptbahnhof, sí, és espectacular, però l’edifici encara no ha adquirit ni l’olor ni el tacte de la ciutat. L’olor i el tacte són petits detalls, potser, però els vaig trobar a faltar en el moment en què vaig sortir per una de les portes i només vaig trepitjar una plaça mig buida davant el riu Spree.

Vaig arribar a Berlin i ho vaig fer pels pèls, perquè sortir amb tren d’Espanya és una aventura. Va passar que, el Talgo que m’havia de dur fins a Ginebra, ho va fer una hora i mitja tard. És clar, a partir d’aquí tot va anar malament i, si vaig sortir-me’n, va ser per la diligència de l’empleat que atenia els viatgers a la taquilla de l’estació de Basilea, que va acceptar de vendre’m el bitllet sense reserva. A canvi, vaig haver de fer nou cents quilòmetres a la plataforma d’un ICE amb la maleta per seient.

L’hotel que havia triat era a uns metres de la boca del metro, a Siemensstadt. No era en un carrer gaire cèntric però quan t’agraden els trens prens decisions com la de buscar-te un lloc per dormir a la quinta forca, només perquè a prop hi ha algun aspecte que té a veure amb ells. L’habitació, a més, la vaig demanar amb vistes a una antiga línia abandonada de l’S-Bahn. La vaig preferir, sobre tot, perquè la línia era l’espina dorsal d’un barri de vivendes socials que, en temps de la República de Weimar, va prendre forma gràcies als edificis que van dissenyar Hans Scharoun, Walter Gropius i Hugo Häring, entre d’altres.

Caminar ha estat, gairebé, l’exercici diari. Un caminar una mica perdut per veure què trobava que em pogués sorprendre d’una ciutat que, en pocs anys, s’ha capgirat com un mitjó. Els ulls, és cert, marxaven sovint carrer avall al darrere dels tramvies i, també, dels trens que circulaven pels viaductes, unes construccions que van semblar-me una connexió perfecta del present amb el passat industrial. N’hi ha aquí, a Berlín, però també a Londres, a París i a Nova York. Barcelona n’hauria pogut tenir un, de viaducte, si hagués construït la gran estació modernista que volia MZA, però la proposta mai es va dur a terme i ara no sé on he d’anar a trobar la empremta industrial del seu passat.

De tota manera, els viaductes berlinesos satisfan altres necessitats que no són, només, deixar passar els trens. Els antics magatzems que hi havia sota les arcades han deixat pas a establiments de tota mena. En un d’ells, un bar, vaig prendre’m una cervesa amb menta. Què volen que els digui… no em va agradar gaire! I va ser en aquest deixar-me trobar per les coses, que vaig topar amb un edifici de la façana del qual sortia el ferrocarril, com si el tercer pis el vomités. Definitivament, vaig tenir la sensació que a Berlín encara hi ha vestigis de la Metròpolis que va inspirar Fritz Lang.