Revista de Ferrocarrils

He trobat a RACO un excel·lent estudi de l’historiador Alfons Zarzoso que descriu les dificultats de la companyia del ferrocarril de Mataró per travessar la capital del Maresme, camí d’Arenys. En la conclusió del treball, es pot llegir:

“L’ampliació de la línia fins a Arenys potser hauria mostrat avantatges econòmics amb l’objectiu de no deixar de prolongar la línia fins a França, ja que coneguda era la difícil competència de les línies de curta distància. Tot i així, no hi ha dubtes sobre la importància econòmica d’aquesta prolongació en les relacions d’intercanvi entre la comarca del Maresme i la ciutat de Barcelona. Malgrat tot, la hipòtesi plantejada d’història contrafactual de què possiblement havia estat la conflictivitat generada durant aquest temps la que no havia permès engrandir el capital de la companyia, mitjançant la intensificació del tràfic de viatgers i de mercaderies, pren un cert sentit. Alhora però, això mostra la feblesa política dels primers homes de la burgesia catalana envers el govern espanyol i ens dóna una altra experiència d’allò que serà el ferrocarril a Catalunya durant els següents anys de mitjan del segle XIX.”

Cal però, preguntar-se per un dels aspectes citats, el de la feblesa de la burgesia catalana. ¿La debilitat que interpreta l’autor, era envers Madrid, o era també el resultat d’una lluita entre faccions de la burgesia barcelonina? ¿Per què Manuel Gibert, que en l’etapa precedent com a Jefe Político de la Provincia, havia fet possibles tota mena d’abusos comesos per la companyia del ferrocarril de Mataró, ara, com a president d’aquesta, no era capaç de salvar l’escull de Mataró? ¿Que hi té a veure en tot plegat la revolució de 1854? ¿De quin signe eren els propietaris d’una altra companyia ferroviària, la de Granollers, que va abandonar precipitadament el seu propòsit de pujar cap a les mines d’Ogassa, per anar cap a Girona i França, fent la competència a la de Mataró? ¿No és aquesta competència el rostre de la lluita fratricida? ¿I no és, a la fi, d’aquesta burgesia presentada com a dèbil que sorgeix la gran figura finisecular d’Eduard Maristany? ¿No el van convertir en un dels homes més poderosos del ferrocarril espanyol perquè la família, els Gibert, oloraven que el diner començava a fluir cap a la gran obra pública? ¿Eren doncs, uns burgesos dèbils, o uns taurons ebris del diner fàcil de l’especulació?

Són preguntes per després d’una lectura. Preguntes que no sé respondre’m. És una llàstima que aspectes com aquests no cridin, gairebé, l’atenció dels historiadors. Saludo aquest article, però en voldria més.