Revista de Ferrocarrils

En veure l’estació d’Alet les Bains vaig decidir que m’hi havia d’aturar. De vegades actues per un impuls, perquè has vist un detall que encara no has acabat d’entendre. Et sorprens a tu mateix dient-te: “atura’t,” perquè saps que allà hi ha alguna cosa que estaves buscant. Vaig aturar-me a Alet les Bains, si fa o no fa, una petita estació d’una línia secundària per la qual, segons l’horari en vigor, només passen quatre trens al dia que venen o van a Carcassonne.

Ara sé que van ser els arbres. Em vaig aturar perquè em va semblar que quatre plàtans immensos bé s’ho valien. Eren a l’andana. És possible que mai hagueu vist arbres en una estació, a casa nostra. Constituïen un espectacle que ens hem deixat perdre. Tanmateix, podem recórrer al simulacre, mirar fotografies antigues i veure’ls, rendits, fent de marc incomparable a la bellesa d’un exprés com el 801. Però no és el mateix.

Els plàtans d’Alet les Bains devien fer tres cops l’alçada de l’edifici de l’estació, que era una construcció senzilla, d’una simplicitat que contrastava amb l’espessor del brancatge veí. Un edifici en què encara hi vivia gent, potser empleats del ferrocarril. Vaig tenir la impressió que no passava d’uns seixanta metres quadrats de planta; dues portes i dues finestres a cada façana. L’única concessió a la modernitat era un rètol de la SNCF, en vermell i blau. La resta s’havia aturat en el temps, un temps molt francès, imprecisable, com és el que ha transcorregut entre el Carruatge de Cugnot i el Citroën 2 Cavalls.

A l’estació no hi havia ningú. Sí, uns gats que dormitaven, ganduls. Gandul! La paraula que millor defineix aquest espai. Les vies, les travesses i els senyals. El paviment de l’andana, de terra, i els quatre plàtans en filera. Un conjunt d’objectes que han acabat per fer arrels, que no es poden moure i que, sembla, que sempre hauran de ser com els he vist ara, hi torni quan hi torni. Alet les Bains m’ha semblat la connexió del ferrocarril amb el seu passat, un patrimoni viu, un fragment microscòpic de la cultura d’un país ric. Més ric que el meu.