Revista de Ferrocarrils

Josep Duran va començar a treballar a l’estació de Girona l’agost de 1939. S’hi va estar fins el 1973. Té vuitanta vuit anys i recorda com era la vida que va viure en el ferrocarril.

Per què entreu en el ferrocarril?

El meu pare havia estat ferroviari, però com que no tenia estudis va treballar a Vies i Obres. Es dedicava a reparar les vies, a cargolar els tirafondos… De vegades treballava lluny de casa, al tros, que en dèiem. Se’n duia el dinar i tot, perquè guanyava sis pessetes diàries i anar a la fonda se li hauria endut el jornal.

Amb quina edat comenceu a treballar?

Tenia disset anys. El 31 d’agost del 39 vaig començar com a jornaler. Encara hi havia la MZA. Els primers anys estava a la càrrega i descàrrega, als molls d’arribades i de sortides, a Petita Velocitat. Després vaig passar a Gran Velocitat i, des de que vaig ser factor, sempre hi vaig estar.

Dels llocs on vau treballar, què en queda?

No en queda res. L’estació era més cap al Núria, cap a la plaça Marquina.

Quina era la feina del factor?

Quan venia un client, i portava una remesa de sacs, per dir alguna cosa, li feies els números i li facturaves el port. Pel que fa a les arribades, el mateix. A Gran Velocitat gairebé tot eren paquets petits, comandes que feien les farmàcies als laboratoris, flors…

Com era un dia de treball?

Es carregava i descarregava de tot: bocois, postes, bombones d’àcid tartàric que tenien el perill de lliscar i que et caigués l’àcid per la cara. També hi havia la fusta triturada de Can Saldes, que quan carregaves els sacs en sortia pols i, quan et mocaves, buf! Mare de Déu!. El que més em podia eren les pells de bou o de vaca, perquè quan les tocaves quedaves amb els dits empastifats.

Després de la guerra, van purgar treballadors?

Quan jo vaig entrar ja s’havia fet. Una gran part dels treballadors, que eren catalans, els van fer fora i a d’altres els van traslladar, com a càstig. Aleshores van entrar uns altres, espanyols… Per cobrir les places van arribar unes colles de gent de cap allà Andalusia que, recoi de Déu, quina gent! Aquells andalusos feien una mica la seva vida, amb prou feines els coneixies. Ells feien la seva vida i nosaltres la nostra.

I de l’estraperlo, què recorda?

Els que feien força estraperlo eren el personal de tren: els caps de tren, els maquinistes… Els que viatjaven a Portbou o a Barcelona. Tots tenien el seu company que els subministrava cafè cru o altres cosetes, com tabac… Però sobre tot cafè. Carregaven cinc o sis quilos i es guanyaven deu pessetes per quilo. No es pensi, valia més allò que no pas el jornal que es feien!

No hi havia controls de policia?

A Portbou sí. Però a l’engròs l’estraperlo no es feia, més aviat era cosa individual. Ara, n’hi havia un, aquí a Girona, un tal Quintana, que aquest hi anava amb un sac. S’amagava a sota del tren, entremig de les rodes. No sé pas com s’aguantava. Què arriscats eren els viatges del noi! Nosaltres ho sabíem i els carrabiners també, perquè l’havien vingut a buscar moltes vegades. No vaig saber mai com s’ho feia per aguantar-se, i fins i tot, es parlava de com de puta havia passat la nit…

I vostè, va fer contraban?

Havia fet algun viatge a buscar cafè. Me’l posava al voltant de la cintura i feia una mica de panxa, però, apa…. Una vegada em van enxampar. Vaig veure el cap de policia i el vaig mirar. Ell es va pensar que jo tremolava de por, i que devia dur alguna cosa grossa. Em van localitzar dins del tren i em van fer passar al lavabo. Em van fer entrar al vàter del cotxe i em van escorcollar. Duia dos quilos però no em van dir res, perquè perseguien els que duien calés per comprar diners estrangers. Quan van veure que a la cartera no hi duia ni vint i cinc pessetes em van deixar anar. Ni tan sols em van multar.

La família ferroviària gironina devia ser àmplia…

Érem una bona colla, en Molino, en Fernández, en Nis, tots els factors, i revisors com en Castaño, en Cabrera o el Ianqui… Hi havia els del Recorrido, que reparaven els vagons, els caps d’estació, els factors de circulació, els factors, els guardaagulles, els mossos d’estació i els mossos de tren. Tots pertanyien a Explotació. A Tracció hi havia el cap de dipòsit, els maquinistes -de primera i de segona- i els aprenents. Els maquinistes d’aleshores tenien la seva màquina, que la cuidaven com si fos d’ells. Fins i tot els dies de festa venien a veure-la, a netejar-la. “La meva màquina,” deien ells. Érem molta gent perquè hi havia molts de trens. Potser dues-centes persones. Sí, tothom era ferroviari, aleshores.

M’han explicat que les vies tenien nom…

Sí, hi havia la Deu, que era llarga i tenia la carretera al costat. Els carros i les camionetes hi aculaven i fèiem la descàrrega dels vagons que venien amb deu tones del que fos: taronges, blat…. També hi havia la Nati, en la què es descarregaven les botes de vi. També hi havia la de l’Andén, la de Sant Feliu -en què es descarregaven les mercaderies que després es carregaven al trenet- la d’Olot… Passava molta taronja, molta. Tenia preferència de pas. També es feien trens amb altres mercaderies que es podien fer malbé o ser refusades pel consignatari si arribaven tard. Sortien encara que la màquina hagués de marxar amb un sol vagó. Es mirava molt prim, llavors.

Però les mercaderies van marxar cap a la carretera?

Sí, i a mi em van començar a amenaçar que si no plegava em traslladarien. Cada tres per quatre em recordaven que si no volia marxar em traslladarien i a la fi, el 1973, em vaig estimar més plegar.

Us ho ha fet passar malament el ferrocarril?

Ui! El tren m’era antipàtic. No m’ha agradat mai, mai, mai! En canvi, hi he passat tota la meva vida. Per què? Perquè treballava molts diumenges, i en aquella edat era molt coent. Tenia companys que feien festa els diumenges i jo, en canvi, havia de treballar. Vaig voltar tots els puestos de l’estació. De vegades em posaven en llocs molt bons, que tant de bo m’hi haguessin deixat, però després em treien i em posaven en un forat. Teníem personal jubilat que no podia estar ni un sol dia sense passar per l’estació a trepitjar la terra del ferrocarril. Enamorats, fanàtics!

Heu anat a veure les obres del TGV

No sé pas com acabarà això, perquè vaig a veure un amic i passo per la Plaça Europa i veig que la via que fan és, quasi ben bé, paral·lela a la que hi ha… M’aturo a contemplar-ho i Déu n’hi do quin remenament que hi ha, no sé pas si valia la pena fer tanta cosa!

Voldria veure un seu net ferroviari?

Ostres, no, no em faria pas il·lusió. Ara veig que els joves treballen en coses que els donen més llibertat. El ferrocarril era un treball molt esclau.