El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesgorini
Articles
Comentaris


La 321-050 de TECSA es troba aquests dies del mes d’agost fent servei a la línia de Puigcerdà. La locomotora arrossega quatre tremuges que s’utilitzen per anar tirant balast en la nova via que s’està instal·lant en aquesta secció de la línia de Puigcerdà. El balast que diposita el tren ha estat prèviament transportat fins a Toses per camions i emmagatzemat en el que un dia va ser la platja de vies de l’estació. Una màquina excavadora carrega els vagons i, quan el tren és ple, marxa línia avall per deixar el balast allà on fa falta. Val a dir que la composició puja de buit amb la màquina al davant i baixa, plena, amb aquesta a la cua. El operaris que hi treballen asseguren que, esporàdicament, el tren passa el túnel de Toses per feinejar en la banda ceretana de la línia. Veure pujar el tren esbufegant a més de mil metres d’altitud, a les dures rampes entre Ribes i Toses, és tot un espectacle.

Il·lustració de Marc Vicens per aquest article.

Carles Gorini

Les obres del tren d’alta velocitat són visibles des de molts punts del territori. Es veuen des de la carretera en passar-hi pel costat, a cua d’ull, amb un cotxe veloç. Es veuen des de lluny, des dels turons. Apareixen com un tall del color de la terra que trenquen, enmig d’un territori que en la seva immensa majoria, és d’un verd ben viu. Són una fita visual en el paisatge, un referent ineludible.

Les obres del tren no només es veuen, també es poden mirar. És una diferència subtil però important, perquè per mirar-les cal proximitat. Apropar-s’hi representa un exercici físic quan hi caminem pels voltants. També és un exercici mental quan, com a resultat de mirar-s’ho amb detall, es pot començar a entendre la dimensió del que tenim al davant. Encara hi ha temps per les sorpreses, i és caminant per aquest espai en construcció que trobem en Joan i en Luís, dues persones que en tot aquest moviment de terra, ciment i diners, han trobat i han perdut alguna cosa.

En Joan vivia al mig del camp, en el que havia estat un molí d’ençà el segle XII. La seva propietat va topar de ple amb la línia que els enginyers havien dibuixat. La casa havia d’anar a terra i el van expropiar. Ara hi viu en una de nova al poble veí, amb calefacció, més confortable. Ell no acaba d’entendre del tot per què el TGV se li va tirar al damunt. Recorda que fa vint anys ja es parlava del tren i que aleshores havia de passar per l’altra banda de la vall, en terra ferma i no com ara, sobre els arenys d’una riera. La casa-molí, en el darrer moment, es va salvar per la intervenció de Patrimoni. En Joan ensenya orgullós les voltes que li han dit que són tan antigues. El cup i el rec que l’abastaven d’aigua són, però, un record sota centenars de metres cúbics de terra. Avui, tot i que ja no és formalment seu, continua tenint cura de l’edifici sense saber molt bé quina serà la solució final d’aquestes pedres: han quedat tan a prop de les futures vies que el seu antic propietari tem el pitjor, perquè li han dit que el tren generarà intenses turbulències i camps magnètics.

La història d’en Luís és la d’un home lligat, d’alguna manera, al destí dels trens. Com a soldador va treballar tota la vida a la Maquinista Terrestre y Marítima, construint i reparant vagons i locomotores. Jubilat prematur, busca pedres per a col·leccionistes al bell mig d’una trinxera per la qual passarà un nou ferrocarril. És allà amb el martell, el pic i un sac, en el qual hi duu la collita del matí. Mentre parlem amb ell, ens regala un tros de quars transparent com el cristall. Diu que les pedres les paguen poc però que són la seva gran passió. Coneix bé aquest territori, s’hi passeja des de fa temps i reconeix que les rases que han obert pel TGV li han facilitat la feina.

Malgrat tot, sempre hi ha inconvenients i, per demostrar-ho ens revela que tot just on ens trobem hi havia una font magnífica, on acudia molta gent a passar el dia sota l’ombra dels plataners que l’envoltaven. Explica que els de l’ADIF hi van connectar un tub d’acer inoxidable i la van fer rajar dos-cents metres més avall, però que ja no és el mateix, que no té aquell no-sé-què que posseeixen alguns indrets, i que ara la gent no hi va. A la fi, quan li diem adéu, no pot més i es decideix a preguntar què hi hem anat a fer allà, estranyat de veure’ns en un indret que, ben bé, encara no és res. “Nosaltres hem vingut a mirar,” li diem. Després de tot, quan mirem, veiem un paisatge que aviat serà dels trens i dels seus viatgers i que, des d’allà on som ara, no es podrà trobar mai més.

Publicat originalment a la Revista de Girona, núm. 251. Novembre-desembre 2008; 15

Wuppertal

Carles Gorini

En el discurs de l’alta velocitat sovint s’ha mantingut que les línies del TGV havien de tenir poques estacions per enllaçar amb rapidesa els dos extrems, dues ciutats. Situar bé el lloc en el qual han de detenir-se els trens és important, tant, que és la decisió més transcendent en la construcció d’una línia de ferrocarril. Malgrat que els enginyers puguin dissenyar ponts espectaculars i perforar muntanyes que semblaven inexpugnables, si no hi ha una decisió política ferma i enraonada de situar l’estació allà on és més necessària, la resta no té valor.

En la construcció de la xarxa peninsular d’Alta Velocitat es van acumulant decisions que, preses des d’unes premisses caducades, hipotequen el seu desenvolupament futur. No és que els ponts hagin de caure ni que els túnels s’ensorrin. De fet, ni tan sols les dolines d’Aragó han mostrat cap més intenció de moure’s. El que passa és que l’emplaçament d’algunes estacions està resultant una aposta discutible, cosa que és fàcil de comprovar, fent un petit viatge cap al sud, a Andalusia.
Antequera és una ciutat de quaranta-quatre mil habitants situada a l’interior de la província de Màlaga, de la qual la separa menys de mitja hora de viatge. Fa cent cinquanta anys que té estació de ferrocarril i, des de l’any 2007, s’hi atura el TGV. Fent un resum sumari de la situació es pot dir que, malgrat la centralitat de l’estació convencional, Foment va decidir situar la del tren d’alta velocitat a sis quilòmetres de la ciutat. Cal destacar que, a la mateixa distància però en una altra direcció, hi ha l’estació de Bobadilla, la cruïlla ferroviària més important de la regió. Amb la nova ja són tres les estacions de ferrocarril a la Vega antequerana. El nou emplaçament va ser defensat per l’alcalde de la ciutat, Rafael Millán, i per la malaguenya ministra de Foment, Magdalena Álvarez, com una oportunitat pel desenvolupament, com la llavor d’una nova zona de serveis que revolucionaria el territori. Amb l’estació havien d’arribar, a més, un port sec i un aeroport, a la vegada que es proposava el trasllat del tren convencional fora del casc urbà.

Costa d’entendre que, havent-hi Màlaga tan a prop, amb el pes del milió llarg d’habitants que concentra i amb una oferta de serveis propis d’una gran ciutat, algú pogués creure que la construcció d’una estació en un lloc allunyat del centre podria protagonitzar les revolucions previstes. El fet és, però, que els TGV hi circulen tot i que la majoria passen de llarg, sense que ningú no hagi instaurat un servei de rodalies que uneixi Antequera amb la capital. Després de gairebé un any d’haver entrat en servei, encara no hi ha cap autobús que porti els viatgers vinguts amb l’AVE fins al centre de la ciutat i, els voltants de la nova estació de Santa Ana, com s’anomena oficialment, continuen deserts. Després de l’experiència, una part important de la població reclama una estació unificada i soterrada al centre urbà, al·legant que, si d’altres en disposen, per quin motiu ells n’han de prescindir. Les firmes de sis mil veïns demostren el grau de descontentament amb la solució que se’ls va donar.

I aquí, a casa nostra, mentre la tuneladora perfora Girona, a Figueres hi ha qui es pregunta per què ells hauran d’anar a buscar el tren a Vilafant, o per què és un problema aparcar al centre quan no ho és a la ciutat del costat. A la fi, hom pot acabar pensant que la resolució satisfactòria dels problemes és només una qüestió de pes i que la política fa més força allà on recull més vots i abandona, en mans dels tècnics, el destí dels llocs més febles. Ildefons Cerdà, en dissenyar l’Eixample de Barcelona, va tenir molt en compte les estacions de ferrocarril. La necessitat d’acceptar una xarxa de trens que ja existia va determinar les úniques excepcions en la urbs quadriculada. Les diagonals que la retallen: la Meridiana, l’avinguda de Roma… Les estacions, fins al moment excèntriques passen, per obra de Cerdà, a integrar-se en la ciutat. De manera contrària , els plantejaments urbanístics dels darrers decennis no han sabut fer altra cosa amb el ferrocarril que fer-lo fora d’allà on era. Pobles i ciutats han crescut llençant-se, literalment, sobre les vies del tren, les quals van passar de ser considerades vehicle de progrés a ser vistes com un fre pel creixement. Els moviments als quals assistim avui, especialment visibles a Figueres, són una mostra de la dificultat per reprendre d’una manera satisfactòria el diàleg entre la ciutat i el ferrocarril, a la incapacitat d’interpretar d’una manera correcte la vertadera dimensió de l’estació.

Publicat originalment a la Revista de Girona, núm 250. Setembre Octubre 2008;

Carles Gorini

Fa tres anys, Jaume Feliu, professor de geografia a la Universitat de Girona, va defensar la seva tesi doctoral, centrada en l’impacte que el tren d’alta velocitat havia provocat en el desenvolupament local de Lleida, Avinyó i Novara. Aleshores, els efectes del TGV es començaven a notar a la capital del Segre. Era el moment en que el tren arribava a Tarragona, o més ben dit, a un lloc que no satisfeia ningú. Pel camí havia ensopegat amb els esvorancs aragonesos, les catenàries i els túnels de la Riba. A principi d’aquest 2008, Barcelona ha quedat unida amb Madrid amb el tren veloç, no sense haver patit també alguns entrebancs que van provocar greus pertorbacions en el trànsit ferroviari i en la política.

El treball de Feliu representava un avantatge comparatiu respecte d’altres ciutats que no n’havien pogut disposar. Girona, en ser la darrera ciutat mitjana de rebre la línia, que des de Madrid portava el tren a França, es podia aprofitar de les experiències viscudes pels altres. En la tesi es plantejava l’adequada recepció de la nova infraestructura, pensant-la de forma complementària al model de territori. La mirada crítica i l’enfocament precís, acompanyat d’una solida bibliografia de darrera fornada, proporcionava un instrument valuós a partir del qual es podien projectar expectatives realistes davant el procés de canvi estratègic per la ciutat i, més enllà, per al conjunt de les comarques Gironines. “L’arribada del TGV actuarà -afirma Feliu­- com un element accelerador de processos que ja s’estan produint, de dinàmiques existents, sense crear-ne de noves”. El geògraf de la UdG proposava una sèrie de recomanacions a la llum dels processos generats en les ciutats que ell havia analitzat. Es comptava així amb un instrument per posar-se a treballar.

Però les dolines, els esvorancs i tot el reguitzell de problemes que s’han anar acumulant aquests anys han tingut l’efecte de fer bascular el debat cap a la crítica de la solucions tècniques adoptades, en especial quan es va saber que es perforarien dos túnels en el subsòl de la ciutat. Les repercussions sobre el territori, ja fossin oportunitats o amenaces, ha passat a un segon terme. De fet, l’arribada del TGV es presenta sovint com un procés davant del qual cal posar-se a la defensiva perquè s’interpreta com la irrupció d’un nou actor induït per un agent exterior -en aquest cas Madrid­ que projecta la infraestructura, i que pot no haver tingut en compte els interessos del territori, o bé pot haver decidit sacrificar-los per l’interès general. Conèixer l’actitud real dels agents locals en aquest procés és important, perquè les conseqüències posteriors a l’arribada del TGV estan relacionades, segons Feliu, amb la implicació que s’hagi aconseguit en la definició del projecte.

Sembla clar, però, que la decisió de Foment està pesant com una llosa en el dia a dia de l’agenda política, com recullen a bastament els mitjans de comunicació. El repte del TGV es presenta com una mera qüestió tècnica, consistent a saber si els successos d’altres llocs es repetiran a Girona: si s’esquerdaran les cases, si es negarà el túnel o si els trens podran o no passar a una determinada velocitat. Cal entendre que és molt lícit que aquelles persones a les quals els toca de prop la construcció d’una infraestructura com aquesta estiguin preocupades, però també és cert que, en realitat, ningú no en quedarà prou lluny per no sentir-ne, d’una manera o altre, les conseqüències.

Amb un panorama com aquest, es fa difícil saber si les mesures que es proposaven a la tesi s’estan tenint en compte. Per una banda, sembla que quan se’n parla es té confiança en la solidesa dels elements estratègics. Però també hi ha veus que descriuen un alentiment, que pensen que Girona viu com una mena de ressaca després de les transformacions vertiginoses dels anys vuitanta, i que el moment és delicat. És molt difícil conèixer la situació real en la qual es troben la ciutat i el territori de cara a rebre el TGV; si allò que la gent percep com a qualitat de vida és suficient i si no és possible que es descobreixi que hi ha una altra vida, i de més qualitat, a trenta-cinc minuts de tren. Esbrinar-ho és més complicat que fer els túnels. Segur. En tot cas, el TGV inclinarà la balança. Si els que diuen que Girona s’ha adormit estan equivocats, l’arribada del tren els desmentirà, perquè seguint el geògraf, si és cert que el TGV és un catalitzador de dinàmiques existents, el territori es reactivarà i anirà bé. Però si els optimistes són els que s’equivoquen, les coses aniran de mal borràs. Aleshores es podrà aplicar a les nostres terres aquella frase dels francesos que esmenta Feliu, segons la qual, des que es va posar en servei el TGV, “els lionesos van a París a rebre ordres i els parisencs van a Lió a donar-les”. Ens entenem?

Publicat originalment a la Revista de Girona, núm. 248 Maig- Juny 2008; (147)15


Un artículo de Jordi Olivé

Muchas estaciones de ferrocarril de España disponen de un elemento ornamental característico. Se trata de las placas metálicas ovaladas que indican la altura sobre el nivel del mar del lugar.

Estas placas tienen una dilatada historia tras de sí. En el lejano año de 1856 se creó el Instituto Geográfico y Estadístico con la finalidad, entre otras, de elaborar el mapa topográfico de España. Este trabajo no finalizó hasta 1966 y representó nada menos que 110 años de trabajo. Sin entrar en prolijas explicaciones sobre geodesia y cartografía que caen fuera de la intención del presente artículo, uno de los instrumentos utilizados para esta labor fue el establecimiento de las líneas de nivelación de precisión siguiendo el trazado de vías de comunicación como es el caso de carreteras y líneas de ferrocarril. De esta manera se pudo establecer la altimetría del mapa de España. Las líneas de nivelación de precisión se señalaron con los llamados clavos de nivelación en estaciones de tren y otros lugares. Las placas ovaladas eran colocadas a modo de aviso de la presencia de los clavos. Éstos eran colocados en el suelo o en la pared del edificio, y constituían la verdadera señal de nivelación.

Para fijar la referencia que sirvió de punto de partida para la altimetría, conocida en latín como datum, se instaló en 1870 un mareógrafo en el puerto de Alacant. Este aparato mide las variaciones del nivel del mar y consiste en una boya acoplada a un sistema de registro. Se fijó entonces el nivel cero denominado “el nivel medio del Mediterráneo en Alicante”, tal y como rezan las placas que en su día colocó la “Dirección General del Instituto Geográfico y Estadístico”.

Según la revista Vía Libre de mayo de 1968, existían en aquel año 2.150 señales en toda España, de ellas 428 en estaciones de ferrocarril. La más baja en la red está en Alicante-Benalúa con 2,3 metros, y la más alta con 1.360,1 metros en Herradón-La Cañada (Ávila).

No siempre las placas están colocadas en estaciones de ferrocarril. En la ciudad de Barcelona existe una en el número 51 del passeig de Sant Gervasi, esquina con la avinguda del Tibidabo, con el clavo de nivelación bien visible cerca del suelo, aunque con el sello del Municipio de Barcelona. Siguiendo la avinguda del Tibidabo hay otra placa en la estación del funicular que lleva al parque de atracciones, en este caso sin ningún clavo a la vista. La primera marca 130,7 metros, y la segunda 223,5 metros. Con una simple resta se deduce que el entrañable Tramvia Blau salva un desnivel de 92,8 metros en su recorrido. Hay placas en otros lugares singulares, como son el observatorio astronómico Fabra, inaugurado en 1908 cuando el doctor Andreu urbanizó la cima del Tibidabo, con una altura de 413,7 metros y con el clavo conservado. Contrastando con esta altura y en el otro extremo de la ciudad, en el edificio del antiguo Gobierno Civil de Barcelona hay una señal con unos modestos 7,1 metros.

El actual Instituto Geográfico Nacional (IGN) hace décadas que no se ocupa de la conservación de las señales y placas de nivelación, colocadas a principios del pasado siglo, antes de 1925 en su mayoría, y vistas hoy día como una entrañable antigualla. Un detalle a tener en cuenta es que las anteriores a 1925 tienen la denominación de “Instituto Geográfico y Estadístico”, y las pocas posteriores “Instituto Geográfico y Catastral”.

Muchas estaciones conservan la placa en sus fachadas. Éstas sobreviven a duras penas, a pesar de sucesivas remodelaciones y modernizaciones de los edificios ferroviarios, no siempre respetuosas con los vestigios del pasado. Otro asunto son los clavos de nivelación, arrancados o tapados a lo largo de los años por desconocimiento de su función. En la actualidad, la conservación de estos elementos corre a cargo de la buena voluntad de las compañías ferroviarias. Se da el caso de la retirada de placas cuando se remodelan las estaciones sin mediar aviso al IGN. Aunque también es cierto que el Instituto se ha hecho cargo de reponer estos elementos cuando se le ha requerido.

Pretendió ser un museo

Carles Gorini


Algún día se deberá estudiar en serio por qué los niños siguen dibujando cajas con chimeneas y ruedas de palos cada vez que se les pide representar un tren. La posibilidad de que alguno de ellos haya visto funcionar al Caballo de Hierros es escasa en nuestros días.

En este país la gente viaja poco en tren aunque cada vez va más en él. Los que lo hacen a diario, utilizan otro tipo de cajas diferentes a las que dibujan los niños, donde la certeza de que es un tren sólo viene dada por que circula por la vía. Por su diseño no difiere mucho de un tranvía o un autobús y parece que los medios de transporte colectivo pretenden unificar su imagen, o quizás, desean camuflar mejor su presencia. El tren se usa más, es cierto, pero emociona menos.

Hacia mediados de los años noventa, Miquel Llevat, por aquel entonces director de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (F.G.C.), tomó la responsabilidad de emprender la restauración de diversos trenes antiguos. La idea era superar las expectativas de la demanda, que el cliente de F.G.C. encontrara alguna cosa en el trayecto que no se esperara, algo amable que mantuviera vivo en la memoria el viaje y le proporcionase una experiencia agradable relacionada con el ferrocarril. Se pretendía pues, una fidelización del cliente a partir del estímulo de aquel recuerdo de la infancia, del reencuentro con aquella máquina que resoplaba y echaba humo, pero que hasta entonces vivía dibujada en un papel.

Aunque no sólo de recuerdos se construye una imagen. Para potenciar el uso del ferrocarril, sin duda el medio más seguro y socialmente rentable, F.G.C. instauró un programa enfocado a las escuelas. Desde sus inicios y hasta nuestros días, miles de escolares han podido comprobar cómo era en realidad aquel objeto que, hasta entonces, tan solo estaba en su imaginación. Pero aun con ser muchos los que han recibido el bautismo del vapor, más son los que siguen sin pasar esta experiencia positiva que debería propiciar una mejor percepción de la utilidad del transporte público. A pesar que el desarrollo del proyecto ha resultado exitoso para Ferrocarrils, y que podía haber sido exportado con facilidad a otros operadores de transporte, parece que la idea no caló más allá. Nadie parece haberse hecho eco.

De hecho, uno de los problemas para incorporar el discurso histórico del ferrocarril al quehacer diario de la gente reside en la ausencia de cualquier tradición semejante en esta parte de los Pirineos. Más parece que, cuando esto se pretende, se esté tratando de importar alguna cosa que funciona muy bien en otro lugar sin haber entendido el por qué, si saber qué motiva a alemanes, ingleses o americanos, a gastar un tiempo de su ocio y un buen dinero de sus bolsillos, a subirse en viejos trastos animados por carbón.

Es precisamente Alemania un país por el que, casi a diario, circulan locomotoras a vapor. Las hay muchas y variadas. Su número supera con creces el millar y se las puede ver por cualquier punto cardinal. Allí siempre se afirmó que su conservación obedecía a la necesidad de mantener una reserva estratégica que pudiese garantizar un mínimo transporte, ante un contratiempo originado por la dependencia de combustibles importados; pero más se asemeja a la posibilidad de hablar en voz alta de un tiempo que a los alemanes les ha sido vedado, el de aquellos años en los que su ferrocarril resumía la potencia del Estado y era el escaparate de una supremacía tecnológica. No en vano, las placas de las locomotoras exhibían los nombres de las mismas acerías que forjaron la máquina bélica del Tercer Reich.

Pero todo esto aquí no sucedió. El pasado del transporte público español no es más que un desfile patético, una galería de objetos perdidos que con el tiempo pueden incluso parecer grotescos. Son los restos, los saldos, casi las virutas de aquellas máquinas que llevaron a Europa por dos veces a la hecatombe durante el siglo XX. En este contexto, pues, resulta extremadamente difícil construir un discurso para la historia del transporte español. Los museos dedicados a ello no conectan con el público y, experiencias como la de F.G.C. no son más que un espejismo en el desierto que, posiblemente, hoy haya olvidado el propósito inicial.

La prueba más contundente se encuentra en la utilización que se hace, de vez en cuando, de aquellos trenes viejos que han sido salvados del soplete. No se persigue con ellos la idea que expresaba Llevat, ni mucho menos se relaciona con aquella otra que mueve a muchos alemanes, ingleses y norteamericanos, a correr tras los penachos de vapor. Las apariciones de los artefactos históricos del transporte público que se han conservado en funcionamiento, no resultan otra cosa que atracciones circenses, desconectadas de cualquier tradición y, por consiguiente, sólo pueden proporcionar sensaciones, nunca revivir emociones.

Desde hace más de diez años se viene trabajando en un antiguo depósito de locomotoras, en Lleida, en la restauración de trenes antiguos. Después de este tiempo, en que se han devuelto a la circulación un número sensible de locomotoras a vapor, resulta sorprendente la escasa repercusión que esta actividad ha tenido hasta hoy. Acaso el último fabricante de zuecos de este país será más conocido que la actividad que ejercen en la Associació per a la Reconstrucció del Material Ferroviari. Gracias a un acuerdo entre la Diputación de Lleida y la Fundación de los Ferrocarriles Españoles se iniciaron, en 1996, las actividades de este grupo. Como primer propósito se procedió a establecer un servicio turístico entre la ciudad de Lleida y la Pobla de Segur, mediante un tren de vapor. Con posterioridad se acometió la restauración de diversas locomotoras por encargo de ayuntamientos o comunidades autónomas que pretendían imitar la solución leridana para sus líneas ferroviarias de escaso tráfico y numeroso déficit.

Pero a pesar de la cantidad y calidad de los trabajos descritos, la puesta en práctica de los proyectos, la supervivencia diaria de la idea, ha fracasado una y otra vez. Nunca se ha logrado la superación de la expectativa de la demanda porque se ha decidido implantar los proyectos donde tal demanda no existía. La quiebra, y posterior desmantelamiento del Museu del Transport de Catalunya resulta una prueba más que evidente. Nadie supo qué hacer con los restos de los vehículos que durante años habían asegurado la movilidad de los barceloneses, y que al final de su carrera se amontonaban en las cocheras de la ciudad que, a su vez, eran reconvertidas en espacios de uso público de los que se estaba tan necesitado. Las tentativas para aprovechar alguno de esos edificios para esbozar algo parecido a un museo eran desoídas y, de mientras, toda esa chatarra era enviada al corazón del Pirineo donde debía florecer algo que nunca se supo muy bien lo que era y en lo que se llegó a invertir una gran cantidad de dinero.

En un país sin una historia explicada del transporte colectivo, primero es necesario investigar en las raíces del fenómeno para, a partir de ahí, construir una experiencia propia. No valen las recetas extranjeras. Jamás nadie en su sano juicio creyó que este pueblo era el mejor construyendo locomotoras, autobuses o aeroplanos, aunque no cabe duda que en un país que necesitó mandar a una mitad de sus gentes, a vivir y a trabajar en las tierras de la otra mitad, el transporte tuvo que desempeñar un papel más que decisivo.

El ferrocarril, como los demás medios de locomoción, tiene entre nosotros un carácter más humano y
menos técnico. Es más qué transportaba y menos la tecnología que lo permitía, pues le era ajena. Quizás sea mostrar esa realidad la que consiga conectar con las personas y pueda ser, a partir de ahí, cuando existan posibilidades de sorprender, de emocionar. Desde ese momento se estará en condiciones de superar aquello que se pedía, y se estará trabajando de forma real por una mejor percepción del transporte público, reconociendo su papel en el pasado para advertir de su importancia en el futuro.

Pasado y futuro

Un tren especial, conducido por la locomotora Garratt 282 f-421, avanza con la futura línea de alta Velocidad en construcción, al fondo.

« Articles més nous - Articles més antics »