Escrits amb els dits

Una colla de prestigioses entitats han alertat sobre el retrocés de l’ús social de l’idioma, fruit, sens dubte, de la duríssima i secular pressió política, judicial i espanyola però que, alhora, utilitzant l’argot futbolístic, també es pot atribuir a alguns gols en pròpia porta. En la presentació que es va fer dilluns es van posar l’exemple de l’excés de classes en castellà que, sota pressió, per prudència, o claudicació, hi ha en alguns instituts.

Més enllà d’aquesta alarma, resulta fàcil constatar que l’acceleració del procés independentista ha portat associat un canvi d’estratègia lingüística que pot resultar letal a mitjà termini, o a curt. Ja no és només el típic “parlaré en castellà perquè així ens entendrem tots” de l’alcaldessa Colau i la inefable tropa de cosmopolites hispanocèntrics que conforma l’esquerra populista des de temps immemorials. Em refereixo també als opuscles i publicacions que l’ANC ja fa mesos que edita seguint un escrupolós bilingüisme riverista. Un ús del castellà que confon la legitimitat indiscutible que un independentista pugui ser castellanoparlant (com pot ser amazigparlant, angloparlant o urduparlant) amb la creença, profundament paternalista que hi ha una part de la ciutadania que és tan curta de gambals que no és capaç d’entendre la llengua. Una condescendència que, a més de ser ofensiva, consolida en l’ideari catalanista el missatge que el català no cal que jugui el paper de llengua de trobada, d’idioma de cohesió, que és no només secundari sinó fins i tot prescindible a l’hora de captar nous votants. Podríem citar també l’exemple de governants i polítics que ofereixen rodes de premsa en català i després repeteixen les declaracions en castellà com si es pogués ser periodista a Catalunya sense entendre l’idioma del país, o com si el català no fos prou digne de ser subtitulat als telediarios hispans com ho són el francès o el rus. “No us fieu del cavall, troians”, escrivia Virgili fa un parell de milers d’anys. A Catalunya ha arribat el dia que els mateixos troians ens construïm el cavall. (Publicat a El Punt Avui el 8 de juliol de 2015)

Amb l’habitual ironia tintada de resignació l’arxicitat escriptor i pensador britànic G.K. Chesterton va escriure una reflexió ara fa aproximadament un segle que resumeix el que està passant aquests dies entre la Unió Europea i Grècia en particular i allò que en general defineix el batibull ideològic derivat de la profunda crisi que hem viscut i encara continuem patint: “El món modern es divideix en conservadors i progressistes. L’objectiu dels progressistes consisteix a continuar cometent errors. L’objectiu dels conservadors és impedir que els errors siguin corregits.”

Un peix dialèctic que es mossega la cua des de temps reculats, sens dubte una anàlisi política esquemàtica, caricaturitzada i portada a l’extrem però que mostra com sovint la política se situa al marge de la realitat, atrapada pels prejudicis ideològics i de la increïble falta de sentit pràctic dels líders víctimes de la burocràcia, enredats en la seva trama tecnocràtica, o pel populisme presoner de paraules i coves per pescar llunes.

No cal donar-hi més voltes: ni Grècia pot tornar el deute, ni la UE (llegiu Alemanya) pot deixar caure els hel·lens per l’efecte dòmino que això pot tenir en una economia europea que els alemanys necessiten estable, consumista i lligada al marc amb pell d’euro.

El poble grec ha votat conscient d’aquestes dues premisses i alhora amb la tranquil·litat espiritual de saber que la seva feina no és ni buscar, ni trobar les solucions, sinó que la dramàtica missió continua a les mateixes mans que fins ara, Varufakis a banda.

Potser no estaria malament que la negociació es comencés a orientar no pas a resoldre l’irresoluble tema del deute (on les responsabilitats són força compartides i som al cap del carrer) sinó, perdut per perdut, a construir una administració grega eficient, eficaç i fiable per tal d’evitar la insolvència crònica d’un país de mala gestió endèmica. És a dir, i tornant a Chesterton, deixar de cometre errors i alhora no impedir que els que s’han comès fins ara siguin corregits. (Publicat a El Punt Avui el 7 de juliol de 2015)

Els senyors de can Proa acaben d’editar Enamorats de l’Audrey Hepburn, volum que signa Manuel Cuyàs i ha confegit un altre mataroní, Joan Safont, amb un treball de patchwork literari excel·lent que ha convertit els memorables articles que Cuyàs ha publicat en aquest diari els últims anys en uns deliciosos capítols entreteixits de forma temàtica amb diferents fils, configurant l’estampat literari d’un periodista que sigui on sigui i vagi on vagi sempre torna a penjar el barret a Mataró.

Si digués que quan sigui gran vull escriure com ell només diria mitja veritat; primer perquè encara no ho he aconseguit i ja sóc gran (per bé que l’Audrey Hepburn tindria edat de ser gairebé la meva àvia i no pas l’objecte del desig de la generació Cuyàs) i segon perquè gaudir avui de Cuyàs és haver llegit devotament abans el malaguanyat Miquel Pairolí, un altre gegant de la prosa periodística que a la perícia descriptiva hi afegia una clarividència analítica portentosa i una combinació apropiada de sabó quan calia i de lleixiu quan tocava. La referència no és pas casual ni entrada amb calçador: d’aquí uns dies farà quatre anys que ens deixava Pairolí i Cuyàs n’heretava l’espai de la pàgina dos. Cuyàs ja té el recull aplegat, estaria bé tenir el de Pairolí per poder comparar i arribar a la conclusió que quin privilegi de plana dos hem tingut i tenim, sí senyor.

Cuyàs anota en el pròleg del llibre que no li costa gens trobar diàriament un motiu per escriure i que, en canvi, troba admirable redactar cada dia el mateix article, que és, segons sosté, el que estem condemnats a fer els periodistes que habitem seccions de més gravetat, de menys llibertat creativa com ara les relacionades amb la política o la proximitat amb l’article editorial. Sense anar més lluny, és el cas d’aquest espai, que avui extraordinàriament no versa sobre pactes municipals o el sidral d’Unió. No pas perquè no toqui sinó perquè ara que m’hi volia posar m’adono que estic arribant a les últimes quatre ratlles i, a diferència d’en Cuyàs, no he estat capaç d’engiponar aquell final que ho conjuminaria tot per engaltar-vos un article rodó. (Publicat a El Punt Avui el

En aquest pacti qui pugui que s’han convertit les negociacions postelectorals als municipis del nostre país (i també del país del costat, tot i que en aquest article no vénen al cas), el principal damnificat és l’acord del 14 de gener passat per desencallar el procés sobiranista. Del full de ruta que es va començar a traçar aquell dia pràcticament només en queda l’anotació del 27-S com a data per a les eleccions, i encara gràcies. Genera una mica d’hilaritat pensar que un dels punts establia l’aprovació de lleis “de màxima importància” com per exemple la llei electoral, que a hores d’ara sembla evident, si és que no ha sigut evident sempre, que continuarà al calaix dels assumptes pendents.

Pel que fa al compromís de fer llistes separades al setembre, sembla que es complirà escrupolosament, tot i que la separació podria deixar algunes sigles aparcades i incloure algunes sorpreses de transversalitat que faran que no quedi clar si algunes llistes seran separades o en fora de joc. Finalment hi ha l’incompliment sistemàtic de la priorització de pactes municipals entre els signants d’aquell acord, és a dir, CDC i ERC. Només cal fer un cop d’ull als diaris d’aquests últims dies per comprovar com hi ha gairebé totes les combinacions de pactes possibles, i si no en tenim prou, de sorpreses, veureu quin tip de riure que ens reserven les negociacions per a consells comarcals i diputacions.

Hi pot haver algun independentista de bona fe que tingui la temptació de llençar el barret al foc i engegar a pastar fang els partits en què va dipositar la seva confiança per guiar-nos en el camí cap a l’estat català. Malaguanyat barret, no el llenceu encara. Aquell acord de l’hivern va ser el que era i ha servit per al que ha servit. Per desencallar un procés que estava en via morta i per superar l’escull de les municipals evitant el foc amic. No ha estat pas, doncs, paper mullat. Sinó una operació conjuntural. Qui pactes passa, procés empeny. Prova superada.

Poden passar a la pròxima pantalla.

(Publicat a El Punt Avui l’11 de juny de 2015)

De les negociacions per consolidar governs municipals resulta pintoresca la posició de les emergents formacions d’esquerra renovadora que marquen una línia vermella que situa CiU a la banda enemiga i el PSC-PSOE en el territori de l’entesa, com si fossin partits gaire diferents pel que fa a polítiques de transformació social i martingales judicials, condicions en què la puresa és imprescindible per ser tractats de tu per la indignació organitzada.

Entre els que fa anys que passem per les urnes, molts sempre havíem considerat que el PSC-PSOE era aquell partit d’ordre que havies de votar si et feien ràbia els convergents, i a l’inrevés. No és cap menyspreu, sinó una constatació: tant socialistes com convergents han donat proves sobrades de servei eficient a la ciutadania. Tanmateix, uns i altres eren les dues cares de la mateixa moneda amb què ens van reemborsar la versió catalana de la democràcia durant la Transició. Formacions ideològicament deutores del Vicens Vives dels ponts de diàleg, del Sepharad espriuà, del cristianisme social, de la burgesia liberal, amb uns tocs de pairalisme per una banda i de cosmopolitisme espanyol i obrerisme per l’altra. Formacions que compartien el catalanisme resignat i l’accent social possibilista, que cohabitaven en un bipartidisme simultani, per a vosaltres l’autonomisme, per a nosaltres el municipalisme, oi que no ens farem gaire mal. I així anar marxant fins a l’arribada del tripartit, que va començar a esquerdar la dinàmica que irrigava amb goteig pacient l’oasi català, el paradís possible.

El PSC-PSOE, a més, fins no fa gaire votava la reforma constitucional de Merkel o s’oposava a mitigar els desnonaments, per no parlar de les reformes laborals neoliberals adoptades. Només des del prejudici ideològic es pot absoldre liberals d’esquerra i estigmatitzar liberals de dreta, decidint que uns són amics i els altres, el diable amb corbata. Que la realitat espatlli la possibilitat d’un bon pacte. Nova política, màximes de sempre. Sempre a fi de bé. (Publicat a El Punt Avui el 8 de juny de 2015)

Aquesta setmana he moderat l’espai “Converses amb el Banc Sabadell” un debat en què diversos especialistes analitzen un tema d’interès general. En aquesta ocasió s’ha parlat sobre la situació actual del món i quins són els escenaris de futur més previsibles. Amb la participació d’Antoni Traveria, director de la Casa Amèrica Catalunya. Jordi Bacaria, director del CIDOB. Antoni Segura, director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República. Senén Florensa, president executiu de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i Josep Oriol Utesà, Relationship Director Europa Occidental Banc Sabadell. Aquí teniu l’enllaç:

Conscient de la transcendència del moment, aquest articulista voldria plantejar una brevíssima pregunta als lectors més militants per tal de tenir clar quina opinió cal expressar en endavant sobre el procés històric que viu aquest bonic país. La pregunta que, si em permeteu la gosadia, voldria sotmetre a la vostra consideració és la següent:
Voleu que continuï el meu compromís amb el procés, des del catalanisme integrador i d’acord amb els següents criteris?
1. Prenent totes i cadascuna de les decisions després d’haver formulat de manera diàfana, cristal·lina i sense subterfugis ni giragonses argumentals una qüestió extremadament clara i concisa que sigui fàcil d’entendre per tots els lectors interessats en el tema.
2. Gestionant les respostes des del diàleg amb el lector (i amb les lectores, naturalment, no voldria pas pecar de fer un ús indegut del llenguatge excessivament masclista que com és sabut omple les pàgines dels nostres diaris), un diàleg sense renúncies prèvies i amb voluntat de persistència, com a millor garantia de guanyar complicitats en el sí de l’audiència de premsa.
3. Garantint en tot moment que l’objectiu d’aquesta pregunta és aclarir dubtes i no pas embolicar la troca per obtenir una resposta que no em comprometi a res ni a tot el contrari de res.
5. Descartant qualsevol escenari que em pugui situar fora de les pàgines d’aquest diari.
6. Vetllant, en tot moment, per la cohesió d’aquest paràgraf, al qual encara li falten unes quantes ratlles per poder arribar de manera oportuna al final d’aquest article on, com encara deveu recordar, i si no us en faig memòria, us formulo la meva clara, concisa i directíssima pregunta.
Dit això, si ho considereu oportú podeu respondre (amb la màxima brevetat possible, per no desentonar amb la concisió de l’enunciat):
1. Sí.
2. No.
3. Podria repetir la pregunta?

(Article publicat a El Punt Avui el 4 de juny de 2015)

Passada una setmana de les municipals, la principal constatació és que en aquest país no falten pas partidaris de la independència sinó partits que ens hi vulguin portar. CiU i ERC, amb les seves lectures en clau interna, estan encallats en una mentalitat autonomista que els impedeix entendre que per a aquest viatge si cal serà necessari cremar els vaixells. A Esquerra van ensenyar el llautó la tardor passada amb l’actitud de barrufets rondinaires, dolguts perquè el president Mas va tallar amb èxit el nus gordià del 9-N. Des d’aleshores, en comptes de servir els dos milions de votants que van desafiar l’Estat, van iniciar un ball tàctic lamentable per recol·locar la proa en la cursa no pas per la independència sinó pel lideratge: o ho fem nosaltres, o no anem enlloc. El 24-M l’atac de banyes ha canviat de bàndol i ara són els convergents els que encaixen amb contrarietat endogàmica el fet que el sobiranisme s’eixampli per l’esquerra. En el deliri posttraumàtic fins i tot sobredimensionen una victòria en realitat tan pírrica com la de Barcelona en Comú.
La conclusió és que només la CUP ha entès quin és el moment històric, la qual cosa és bona per a la CUP i positiva però insuficient per al país. La CUP té marge de creixement però no prou per ser hegemònica en un país tan d’ordre que ha passat quaranta anys atorgant majories a partits socialment moderats com CiU, el PSC i ERC.
Falten quatre mesos per prendre la decisió més important de la història i estem constatant que som molts però que ens estem quedant sense líders. Si no hi ha cap cop de timó, el 27-S no hi farem la suma bona, però no cal desesperar-se totalment perquè almenys hi hem guanyat alguna cosa. Fa deu anys la independència no era qüestió de partits, el que faltava eren independentistes. Ara hi ha gruix i del que fem curt és de polítics resolutius. Quatre mesos és un termini justet per evitar l’enèsim caos fratricida. No podem pas descartar el miracle, amb tot i això. Perquè haver arribat fins on som amb aquest personal ja forma part d’un miracle. (Publicat a El Punt Avui l’u de juny de 2015)

Llegeixo a l’edició francesa de la revista digital Slate un curiós exercici de figuració periodística. Publiquen una sèrie de portades de diaris considerats seriosos en les quals tots els titulars es refereixen als polítics amb el seu nom de fonts en comptes del cognom. Així, en comptes de citar Hollande, Valls, Cameron o Obama, titulen les informacions serioses citant François, Manuel, David o Barack. L’exercici de simulació està basat en l’opinió crítica dels senyors de Slate, que consideren que hi ha un cert tracte de menyspreu masclista en els mitjans de comunicació del país veí de dalt quan escriuen sobre la ministra d’Educació, Najat Vallaud-Belkacem, la qual és citada moltes vegades simplement com a Najat.
Desconec si la premsa francesa té gaire tirada a l’ús del nom dels personatges públics en els titulars, tot i que aquest article em fa pensar que no. La polèmica, en tot cas, podria semblar que no és transportable al nostre país, en tot cas des de l’acusació de masclisme, perquè la premsa ja fa anys que titulem Felipe, Hilary o, encara pitjor, el nefast ZP, que, per altra banda, durant anys ens va facilitar la confecció de titulars sense haver de fer entrar les idees amb calçador. En aquest sentit, la premsa espanyola és més d’anomenar la gent pel segon cognom, perquè l’abundància de González, Pérez, Sánchez i Rodríguez en la vida pública del nostre país veí del costat sovint faria inintel·ligible saber de qui s’està parlant i, en canvi, Zapatero o Rubalcaba són de molt més bon singularitzar.
A Catalunya, en canvi, som més aviat d’una pulcritud extrema i, tret del mimetisme amb els espanyols especialment amb els diaris en doble versió i el món de la premsa esportiva, on els leos i andreses abunden, a cap director de diari se li acudirà posar en un titular “Artur demana a Mariano la reunió de la Junta de Seguretat” o “Oriol i David proposen a Ada un tripartit per la independència”. Bé, potser he anat massa ràpid perquè no m’estranyaria que l’alcaldessa Colau acabi sent Ada per als amics de la premsa més popular, en el sentit populista del concepte popular. És un nom curt i mediàtic, no em semblaria pas estrany. Tot i que si es digués Ot Colau probablement ens hi pensaríem més, a l’hora d’imprimir el nom tot sol en un titular. (Publicat a Presència el 31 de maig de 2015)

El Cercle d’Economia ha deixat clar que allò que fa por a l’stablishment català de negocis és el procés d’independència i no pas la victòria de la radicalitat verbal de Barcelona en Comú. Ja saben, per exemple, que a tot arreu on hi hagi ICV la domesticació de la fera és relativament senzilla. Els indomables independentistes, en canvi, continuen sent vistos (sempre que no es barallin entre ells, cosa gens descartable) com l’autèntic perill per a l’statu quo, perquè són la veritable solució per a la societat: un estat nou per poder canviar tot allò que es decideixi. L’independentisme sí que fa moure la por de bàndol i per això el senyor Anton Costas, president del Cercle, dimarts ja va tornar a entonar la cançó de l’enfadós de la perversitat de la ruptura unilateral, la necessitat de negociar (llegiu abaixar el cap sobiranista per posar-se a rega dels que no tenen cap intenció de negociar res) i de donar suport a una consulta pactada com si hi hagués algú a l’altra banda disposat a pactar res que no sigui continuar a Espanya. La cançó del Cercle, en canvi, adopta un to menor i de ritme cadenciós quan se’ls pregunta per la victòria de l’alcaldessa Colau, assegurant que no ha encès “cap alarma” entre la benpensant plutocràcia catalana. El gran sotrac que havia de fer tremolar l’enemic ha quedat neutralitzat per aquells que saben entomar amb esportivitat tot allò que no qüestiona el sistema, perquè el sistema es diu Espanya i mentre això no es toqui tot està fet i res no és possible.
Cal confiar que la relaxació inicial de la casta comenci a trontollar quan el nou consistori barceloní es posi a treballar i a fer por de debò; és a dir, a construir un model social nou per a un nou estat. D’entrada, cap independentista ha de tenir dubtes sobre la fiabilitat d’Ada Colau, que va votar sí i sí a la consulta. En tot cas, es poden tenir els mateixos dubtes que hi havia amb Xavier Trias: saber quants Durans té dins la seva coalició disposats a fer la guitza. I veient els moviments a Unió, potser aquest dubte quedarà resolt aviat. (Publicat a El Punt Avui el 28 de maig de 2015)