Escrits amb els dits

De moment hem sobreviscut a un altre Consell de Ministres sense que ens hagin retardat més l’edat de jubilació (Montoro va negar que la vulguin posar als 70 anys), però em temo que no en passaran gaires més. Tanmateix, si no fos que és una simple estratègia d’estalvi a curt termini, podria ser una mesura raonable tenint en compte l’evolució de la humanitat. Fa un grapat de dècades que tenim els 65 anys com el moment de la vida que un treballador pot retirar-se. La millora de la situació econòmica (per més que ara estigui en retrocés), els progressos sanitaris i la seguretat en el treball, han fet que l’esperança de vida avui sigui més llarga i en millors condicions. No són el mateix 65 anys el 2013 que el 1913, o el 1963. Un senyor o una senyora a mitja seixantena, en general, no és pas encara carn del banc del si-no-fos.

Mentre els destinataris de l’escarni siguin els indesitjables del PP, la gran majoria tenim una indissimulada tendència a mirar amb certa simpatia aquesta forma de pressió sorgida de la constatació que les bones paraules ha arribat un punt que són picar ferro fred. Fins i tot ens apuntaríem a una protesta contra un director d’oficina de banc que hagi estafat els seus clients amb les preferents. Tanmateix, aquesta condescendència qui sap si se’ns anirà esvaint el dia que veiem un grup opositor a l’avortament, al matrimoni gai o a totes dues coses alhora, protestant davant la casa d’un diputat d’ICV; o un grup de treballadors del sector de la confecció de corbates mostrant la seva indignació al domicili de David Fernández perquè el seu exemple posa en risc el negoci que els dóna feina. O la colla de Caja i companyia cantant el Cara al sol sota el balcó d’Irene Rigau. Legitimar l’escarni és obrir una perillosa porta a esbravar-se en totes direccions. (Publicat a Presència el 28 d’abril de 2013) 

El mateix dia que el gran editor que voldria marxar del país pontificava en un diari d’avantguarda, l’editora Isabel Martí anava per feina i situava, per segon any consecutiu (l’any passat va ser L’avi de 100 anys…), un llibre de la seva collita, Victus, al capdamunt de la llista dels més venuts en català. I en castellà. Un exemple que en el món de les editorials la mida, tampoc, no importa. Compta més una mixtura ajustada de qualitat, bon criteri, perseverança i el do de l’oportunitat, que no és pas el mateix que l’oportunisme.
D’altra banda, el controvertit rànquing de vendes que fa públic el venerable Gremi de Llibreters ha tornat a trepitjar ulls de poll i ferir egos sobredimensionats, com passa sempre amb els autors la qualitat dels quals, sense menystenir-la, està per sota o molt per sota de la seva autoestima. La polèmica d’aquest any ha vingut arran de la discutible creació d’una classificació d’autors anomenats mediàtics, atenent no tant al gènere conreat com a la presència dels escriptors als aparadors públics habituals. Fa de mal dir si un escriptor que surt sovint als mitjans de comunicació és més mediàtic o més escriptor. I resulta diabòlicament irònic que el senyor que ha fet la venuda més important, Albert Sánchez Piñol, sigui un individu d’una discreció absoluta i l’únic, curiosament, que no va ser vist signant.
Vendre llibres és, cal no oblidar-ho, un negoci, on promoció, publicitat i difusió són bàsics. Però temo que hi ha literats amb tanta obsessió per figurar que si algun any es fes un rànquing d’escriptors morts, es tallarien les venes per tenir més possibilitats. (Publicat a El Punt Avui el 26 d’abril de 2013)

Estimada vida (Alice Munro):  L’actitud positiva (Sebastià Serrano) no és pas pensar que El que mou el món (Kirmen Uribe) és El fracassat (Martí Domínguez), ni L’home desconcertat (Tian Riba), Sense alè (Josepa Contijoch), mogut per La fam i l’orgull (Muriel Casals), sinó aquell que fa Plans de futur (Màrius Serra) pensant no pas en 17 maneres de matar un home amb un tovalló (Òscar Andreu) ni en Quan arribi el pirata i se m’emporti (Lluís-Anton Baulenas) ni en La meitat de zero (Vidal Vidal). El cercle de la motivació (Valentí Fuster) comença pensant que El dia que Catalunya va dir prou (Pere Martí) es va activar L’escombra del sistema (D.F. Wallace) que ens situa A un pam de la independència (Vicent Partal) i a un pas de Les torres del cel (Coia Valls), sempre que La rebel·lió catalana (Antonio Baños) no acabi a El carrer de l’Embut (Pilar Rahola), ni al Carrer Robadors (Mathias Enard), sinó que el Manual per la independència (Dolors Feliu) ens convenci que Madrid és una illa (Óscar Pazos), que Tornar és lluny (Francesc Garriga) i que L’endemà (Tuli Márquez) no és cosa d’Una sola persona (John Irving) ni d’Una família exemplar (Genís Cinca), sinó que De l’Estatut a l’autodeterminació (Jaume Bosch) hi passarem Desmuntant la caverna (Jofre Llombart) i fent Botifarra de pagès! (Ramon Solsona) al Temps d’innocència (Carme Riera) per deixar enrere El mar dels traïdors (Jordi Tomàs) i entendre que això és Catalunya, last call (D. Boronat/S. Garcia). Si volem restar a la Terra (David Vann) ho farem Lliures o morts (J. Clotet/D. Montserrat). S’ha acabat el bròquil (Jaume Barberà). (Publicat a El Punt Avui el 22 d’abril de 2013)

El darrer crit en qüestions de política és el manifest constituent que impulsen el senyor Oliveres i sor Forcades, una iniciativa per Catalunya d’unitat popular per articular la resposta d’esquerres que necessita el país per sortir de l’atzucac econòmic i posar fi a la injustícia social i retornar al poble l’harmonia solidària. Desconec quin predicament tindrà i quina fi farà aquesta proposta. Detecto, en canvi, un precedent que es va començar a produir en el món sobiranista fa uns anys, quan l’anquilosament (llegiu CiU) o la incompetència orgànica (llegiu ERC) de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional. Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Dues eleccions al Parlament, una clatellada a l’Estatut i unes quantes manifestacions massives més tard, l’independentisme té més centralitat que mai, ressituat a l’entorn (ja em disculparà el senyor Duran) de les dues forces catalanistes tradicionals, que han sabut reaccionar a les demandes del carrer. Per la banda social, la desorientació dels partits de sempre ha generat algunes experiències més o menys revulsives; la més rellevant, el pas endavant de la CUP. L’estranya parella que formen Oliveres i Forcades també s’hi veu amb cor. Tinguin o no tinguin èxit, l’experiència anterior en l’àmbit sobiranista pot ser d’utilitat. Potser fracassaran estrepitosament, però obligaran a moure el cul cap a l’esquerra els partits que es pensaven que per aquella banda no els podria avançar ningú. (Publicat a El Punt Avui el 15 d’abril de 2013)

El senyor Josep Maria Espinàs ha aplegat les millors melodies de la seva extensa producció com a columnista de premsa en un volum que edita La Campana i que porta per nom Una vida articulada. No és una simple rastellera d’articles col·leccionats pacientment en una carpeta al llarg dels anys, ni una estricta feina d’hemeroteca. És un treball d’edició a consciència, en la qual el criteri d’Isabel Martí ha estat fonamental per anar aïllant el bo i millor dels trenta-set anys de feina de l’Espinàs per servir desbrossat tot allò que, amb el pas del temps, o per culpa de l’esclavatge de l’espai fix dels diaris, es podria considerar sobrer, prescindible o extemporani. Hi ha articles que han estat recuperats sencers. D’alguns se’n reprodueixen fragments llargs, i d’altres, de més curts. No és, per tant, ni un recull ni un aplec, sinó una selecció editada (això sí, servida cronològicament) que permet circular amb canvis de ritme per la prosa d’un dels columnistes més solvents de la història d’aquest país, assaborint els millors moments d’un estil que, com argumenta el mateix autor, és el fruit d’una concepció musical de la redacció periodística d’opinió.
Com que sóc dels que creuen que la millor manera d’assolir un estil propi és intentar imitar els mestres, de l’articulisme d’aquest país sempre tinc a mà els reculls de Josep Maria de Sagarra, Josep Pla i Eugeni Xammar. També segueixo regularment aquells que, per fortuna, encara tenim la possibilitat de llegir en paper de premsa avui dia. Dels vius no en citaré pas cap per no generar ni ofenses ni enveges, ja que segur que me’n deixaria algun, però sobretot per evitar que les enveges de tots caiguin sobre en Manuel Cuyàs, que segur que no em deixaria si en cités algun. D’entre els que no són vius però que encara haurien de ser-ho si la vida no fos tan cruel, espero poder-hi afegir aviat l’obra articulada del gran i enyorat Miquel Pairolí. Amb aquesta biblioteca d’autoritats, benvolguts lectors, si un no dóna per més no és pas per falta d’inspiració sinó, senzillament, perquè d’allà on hi ha no en raja.
L’Espinàs, en canvi, és un brollador. En un món del periodisme dominat cada cop més pel tertulià compulsiu, mentre els altres xerren, Espinàs escolta. Mentre els altres es fan veure, Espinàs observa. Mentre tots plegats intentem entendre el món, Espinàs el percep. No és senzill fer-ho tan fàcil. Proveu d’asseure-us en un banc de la Rambla. Senzill. Proveu de parar l’orella i mirar atentament. Senzill. Proveu d’explicar amb les paraules justes allò que heu vist. Tampoc no és difícil. Intenteu que això tan senzill tingui força literària. Aquí és on comença la diferència entre els espinassos i els altres.
Hi ha articulistes que em fan enveja. N’hi ha d’altres que em causen admiració. Espinàs és dels segons. Ara bé, de les quatre-centes noranta-set pàgines del llibre hi ha dues línies que, molt especialment, em fa ràbia no haver escrit jo mateix. Són aquestes: “D’aquí a pocs dies farà 50 anys del concert que Louis Armstrong va oferir al Windsor, a Barcelona. Jo hi era.” No és cap enveja professional. És pura enveja del fet viscut. Ja em disculparà el senyor Espinàs. (Publicat a Presència el 14 d’abril de 2013)

 Aquest esforçat articulista pot passar hores rumiant una idea i quan la té descobreix que en Joan Antoni Poch l’ha sintetitzada de manera immillorable en l’acudit de les pàgines d’aquest diari. El d’ahir, per exemple, amb aquella aula on un alumne alça la mà exigint que la classe es faci en castellà i darrere seu la resta de la mainada reclama l’ensenyament en idiomes tan diversos com ara el xinès, l’àrab o el suahili.
L’esperpèntica interlocutòria del TSJC coneguda aquesta setmana no només és un atac intolerable contra la voluntat àmpliament majoritària de la ciutadania, sinó que respon a ignorància o mala fe sobre la realitat del país. Espanya s’obstina a condemnar-nos a un mite inexistent. El bilingüisme és un fenomen que aquí només va tenir un cert predicament durant la segona meitat del segle XX, després, per cert, de quaranta anys de dictadura en els quals es va intentar suplantar a cops de repressió la llengua pròpia, amplíssimament majoritària fins llavors. Ara, en canvi, vivim en una societat multilingüe, amb parles pròpies d’uns quants centenars de milers de compatriotes que no són ni el català ni el castellà. El català ha de ser la llengua vehicular no només perquè estigui en perill després de segles de persecució (que ja seria prou motiu de reparació històrica), sinó perquè ¿Quina millor llengua, que la que ha sorgit aquí, pot ser comuna a tots els catalans que parlen altres idiomes? El català no divideix, sinó que agrega i cohesiona. Per això és tan perillós i ens el volen exterminar, amb els catalans com a cooperadors necessaris mentre no decidim fotre el camp d’una vegada d’aquest Estat indecent. (Article publicat a El Punt Avui l’12 d’abril de 2013)

Un bloc de notes; un llapis; un horari de trens; un de busos; un planell del metro; un mapa de la ciutat; una guia de restaurants; la llibreta d’estalvis. Una ràdio; un reproductor de música; una botiga de discos; una llibreria; una biblioteca; els rebuts de la llum i l’aigua. I del gas. Una càmera de fotos; un magnetòfon; una agenda; un bolígraf; un televisor; un calendari. Un mirall. Un diccionari català-anglès; una enciclopèdia. Un rellotge despertador; un cronòmetre; una llanterna; un piano de dues octaves; un diari; un quiosc sencer; revistes estrangeres; un video-chat; un termòmetre; la predicció del temps; una visita guiada pel Louvre; unes instruccions per nuar-se bé la corbata. Un joc d’escacs; la llista del supermercat; la comptabilitat de l’empresa; els comptes familiars; un conte infantil; una baralla de cartes; l’àlbum de fotos del vostre casament; l’àlbum de fotos dels casaments de totes les vostres amistats; totes les amistats disponibles per rebre els vostres missatges, individualment o en colla. Podria continuar, però se m’acabaria l’espai. Si fa quaranta anys algú ens hagués dit (bé, als que ja hi érem) que avui totes aquestes andròmines les podríem dur entaforades a la butxaca dels pantalons hauríem pres aquest algú per boig. Probablement no s’ho hauria cregut ni Martin Cooper, el senyor que ara fa quaranta anys va protagonitzar la primera trucada amb un telèfon mòbil. Quatre dècades després, aquests ginys només falta que ens escalfin el dinar, o portin una pinta incorporada. Al ritme que va la tecnologia, no descarto que ens ho puguem descarregar en còmodes aplicacions abans que siguem tots calbs. (Publicat a El Punt Avui el 8 d’abril de 2013)