Escrits amb els dits

Portada del llibre

He llegit ‘Els gossos i els llops’ d’Irène Némirovsky, l’última, de moment, de les delicioses novel·les de l’autora francesa d’origen ucraïnès que La Magrana ha portat al català. Ja en són unes quantes, afortunadament, des de la traducció, el 2006, de la colpidora i imprescindible Suite francesa. Némirovsky (1903-1942) va ser una autora popular en les lletres franceses dels últims anys vint i la dècada dels trenta del segle passat, defensant una narrativa que aborda el gènere romàntic defugint el to lacrimògen i cursi, amb gran capacitat de crear atmosferes, amb unes descripcions impressionistes, dotant els seus retrats d’una gran profunditat psicològica i amb una destresa incomparable (o només comparable a Stefan Zweig) a l’hora de relatar l’amor burgès en totes les seves franges, des de les misèries menestrals fins al drama d’alta societat, sovint pujant i baixant per l’ascensor de classe en una mateixa història.

Posats a triar un dels títols d’aquesta escriptora em decantaria per David Golder, a més, naturalment, de la citada Suite francesa, una peça imprescindible per conèixer i notar gairebé a la pròpia pell la desbandada parisenca i l’ensorrament de l’Estat francès provocats per la invasió nazi del 1940, de la qual Némirovsky va ser protagonista i víctima mortal. Tot i no ser, doncs, la millor obra de l’autora per al meu gust, Els gossos i els llops, traduïda per Anna Casassas, no deixa de ser un gran retrat de la societat jueva europea del primer terç del segle XX, primer a Ucraïna i després a París, una història on es barreja el prejudici racial antisemita i alhora aflora la lluita de classe entre el mateix col·lectiu jueu. Un triangle amorós (amb una quarta participant d’origen gentil que resta en segon terme però que acaba sent la peça clau en el desenllaç) que arrenca de la infantesa dels personatges (els cosins pobres Ada i Ben, i el cosí ric Harry) tot estirant fins a l’extrem un clàssic argumental com és l’amor impossible, que en aquesta història, en realitat, és simplement utòpic durant bona part de l’acció i només esdevé condemnat al fracàs, fatalment, un cop s’ha materialitzat. És el compliment del desig allò que trenca el somni. És la realització del somni allò que obre les portes a un carreró sense sortida. Un missatge fatalista sobre la indefectibilitat del destí, individual i de classe, narrat amb un to dramàtic però gens afectat, sense sentimentalisme però amb extrema sensibilitat. Un relat presidit pel cor, però que corre paral·lel a una reflexió sobre l’absurditat del sentit de superioritat que atorga la posició social en un món capitalista on els canvis de fortuna poden fer els pobres rics i els rics pobres en un simple obrir i tancar de sessió borsària, una idea que es podria concretar en la frase que pronuncia en Ben, un dels protagonistes: “Perquè els pares d’aquests Sinner de petits eren nens com jo, que passaven gana, que rebien cops i humiliacions, i això crea una solidaritat que no s’oblida, no pas la de la raça, no pas la de la sang, sinó la de les llàgrimes” ‘Els gossos i els llops’ és, doncs, un nou petit tresor de la literatura francesa d’entreguerres que toca alhora les tecles del cor i de l’ànima humana, sense grandiloqüència, però defugint qualsevol concessió a la futilitat.

Setanta-cinc són un bon grapat d’anys, segons per a què. Són tota una vida, per a la mitjana de mortals. Són el passat, per a la majoria de gent que avui és viva. Per a molts, l’any 1936 se situa en un passat llunyà. És història. Història. Per a alguns altres, cada cop menys, i cada cop més atrotinats, és una etapa d’una vida que ara fa set dècades i mitja va entrar en un procés traumàtic que els ha deixat seqüeles per a la resta de la seva existència en el món dels vius, bé pel record dels morts propers, bé per la proximitat amb què la mort els va sotjar, bé perquè hi ha experiències en aquesta vida que poden arribar a ser pitjors que el no-res, perquè continues recordant-les mentre visquis.
Hem estat moltes les generacions de catalans que hem viscut la Guerra Civil en primera persona tot i haver nascut fins a trenta o trenta-cinc anys després d’aquella atrocitat. Els efectes materials i psicològics d’aquell malson van planar en l’ambient de moltes famílies com un núvol baix, de sentor enrarida, que no acabava d’esfumar-se, una boirina malaltissa i depressiva que s’esvaïa i es tornava a espesseir segons l’estat d’ànim, segons la situació de l’entorn, segons els canvis de temperatura de sensació a la política.
Tinc la impressió, dir-ne la certesa seria generalitzar potser massa, que la majoria de la gent nascuda en democràcia (en aquesta democràcia espanyola que ens deixa ser lliures sempre que no intentem sortir de la gàbia, una gàbia que, per cert, paguem nosaltres), aquests joves que enfilen la trentena i els que els segueixen al darrere, ja no viuen l’aixecament del feixisme contra la democràcia republicana com una circumstància pròpia de la seva existència. La Guerra Civil, per a ells, és aquest grapat de fotos dramàtiques que omplen avui la revista que teniu a les mans. Unes imatges impactants, colpidores, però que amb el seu blanc i negre desmillorat i l’aspecte de paisatges urbans, rostres, vestits i uniformes d’altres temps ja no identifiquen com a contemporanis. Les imatges antigues, en el món d’avui són aquelles on la gent encara porta barret i encara no porta texans. Els texans, més que els caps coberts que sembla que avui tímidament retornen, són el detall clau per datar la modernitat.
Potser no és tan dolent que els fets que commemorem aquesta setmana estiguin acomodant-se en un lloc a la història. Buidant-los de passió, despullant-los de rancor, netejant-ne la sang que només els més vells encara tenen reflectida al fons de les seves gastades retines.
La distància fa l’oblit, com diu el bolero. Però podem trobar el camí del mig, que no és el del compromís, com era fins ara, sinó el de l’interès. Probablement no hi ha cap període de la nostra història que tingui tanta documentació i tanta memòria acumulada a disposició dels investigadors. La Guerra Civil té moltes lliçons per ensenyar-nos que ens poden portar a evitar errors futurs. La primera lliçó que ens caldria aprendre de la trista guerra del 36 és que podríem anar donant-la per acabada. Hi sortiríem guanyant. És del que es tracta en una guerra, de guanyar-la. (Article publicat a Presència el 17 de juliol de 2011)

La política parlamentària posa a prova la capacitat humana de pactar. Ho fa fins a uns límits tan elàstics, que aquells que ens ho mirem de lluny estant sovint trobem incomprensibles, o exasperants, alguns acords i certs matrimonis de conveniència que a nosaltres no ens caben al cap. Aquesta capacitat d’entesa sense manies, en canvi, no sovinteja tant entre la gent normal, i amb això no vull pas dir que els polítics no ho siguin, de gent normal. A fora de la política també coneixem persones conciliadores, de tarannà dialogant. De bona pasta. Ciutadans que es fan amb tothom. Fer-se amb tothom no és pas senzill, per més bona voluntat que un hi posi. Hi ha personatges que ens fan recança. No hi mantindríem una conversa per res del món. No hi simpatitzem. No hi tenim química. Hi ha casos més extrems: tipus que ens fan la vida impossible, que ens volen mal o que, simplement, no només són incapaços d’adaptar-se als nostres paràmetres de convivència sinó que pretenen que ens adaptem a la seva manera de fer i de ser. Tots en patim algun, a l’escala, al veïnat. A la família. Les normes d’urbanitat, perquè nosaltres som gent com cal, ens obliguen a contemporitzar tan com podem, a comptar fins a deu, una i mil vegades; però, com diu l’adagi, cadascú a casa seva i, si sou creients, Déu a la de tots. Al Parlament, en canvi, això no passa. D’aquest tipus d’indesitjables que et tenen el dit ficat a l’ull des de sempre, que et volen mal i te’n fan sempre que poden, que persegueixen la teva ruïna absoluta i fer-te callar i anyocar-te als seus peus, n’hi ha que no només els suporten sinó que, si convé, hi pacten fins i tot el pressupost. (Publicat a l’Avui l’11 de juliol de 2011)

Portada del llibre

He llegit L’acabadora (Proa) de Michela Murgia, un deliciós relat que transcorre en la Sardenya profunda de la segona meitat del segle passat, protagonitzada per una curiosa parella: una, la dona gran, dita Bonaria Urrai, vídua abans de casar-se per culpa dels estralls de la guerra, que exerceix d’amagat (perquè és un ofici que no es pot exercir d’altra manera), la tasca d”acabadora’, una ocupació tradicional a Sardenya que consisteix, per dir-ho ras i curt, en aplica l’eutanàsia activa als moribunds que ho demanen. L’altra, la Maria Listru, l’autèntic eix del relat, una nena petita que va creixent al costat de Bonaria com a fill’e anima, o filla d’ànima, és a dir, una criatura cedida per la seva pobra família com a afillada d’una persona amb possibles però sense descendència. Bonaira Urrai i Maria Listru, doncs, donen vida literària a dues figures claus en la tradició social sarda. A partir d’elles, de manera delicada i punyent, perquè la realitat de la tradició mediterrània sempre és tendent a la duresa agredolça, a la humanitat sense concessions, a partir d’aquestes dues dones, doncs, Murgia retrata de manera magistral una societat que es va diluint poc a poc en la modernitat, abandonant, de manera imperceptible les relacions ancestrals però sense fer-ho de manera traumàtica sinó com una llarguíssima transició on tradició i modernitat es confonen, reticent l’una a deixar-se perdre, mandrosa l’altra per fugir de la monotonia inclement però familiar dels segles. Un retaule de tradicions morals, de comportaments transmesos de generació en generació, de gastronomia i de relacions humanes que arribarà al cor del lector català perquè, en el fons, la Sardenya rural és molt més a prop del que semblaria mirant un mapa i calculant el mar d’aigua que hi ha pel mig. Una història mediterrània que val la pena llegir especialment en una d’aquestes tòrrides jornades de juliol o agost, sota una bona ombra de mitja tarda.

Qui ho havia de dir que aquell bé de Déu de manifestació d’ara fa un any pels carrers del centre de Barcelona quedaria en no res. En menys de no res, ha quedat. Ha quedat en un estat d’abaltiment generalitzat en tots aquells que hem assistit atònits al que alguns ja vèiem a venir i altres no volien veure però temien igualment. El crit de ja n’hi ha prou, el cop de puny a la taula, el què s’han cregut, el pit i amunt d’un milió de catalans, es va diluir com un terròs de sucre en unes urnes de novembre. Una lliçó de la democràcia que haurien d’aprendre tots aquells que creuen que per sortir al carrer i brandar quatre eslògans i esbravar-se una mica en colla ja es pensen que tenen la raó. La raó, en democràcia, no es té, cal guanyar-la seguint les regles del joc.
I el joc, per a Catalunya, s’ha acabat. En bona part perquè un tros important del tauler ens el controlen des del país del costat i ja podem anar movent fitxes que si als senyors de Madrid que manen, que ens manen, no els sembla bé, ens els tomben més o menys educadament, bé sigui amb un cop displicent amb el revers del palmell, bé sigui d’una bona escombrada. Però com sempre passa en els països petits, les tensions i les pressions externes acaben fent forat en la dinàmica interior. Aquí fa temps que el forat és un esvoranc de dimensions oceàniques. Per més que tinguem dret a fer-nos la víctima i a dir que els espanyols ens volen mal, i a fe que ens en volen, comptat i debatut, si fem un acte d’introspecció, d’autoanàlisi col·lectiu, haurem de convenir que la majoria de problemes que tenim els hem generat nosaltres mateixos. O, més ben dit, si no resolem els problemes que tenim és perquè, d’entrada, nosaltres mateixos hi renunciem, sigui per estratègia, sigui per covardia, sigui perquè som incapaços de portar a terme una cosa tan senzilla com posar-nos tots plegats d’acord.
Aquell miratge del 10 de juliol, ara fa un any, va ser això, un miratge. Una última regirada de dolor davant de la ferida mortal infringida contra l’Estatut.
En un país on des de fa anys hi ha la perenne sensació que a cada bugada hi perdem un llençol, finalment sembla que hàgim perdut la bugada sencera. Admeto que estic una mica en baixa forma anímica, des del punt de vista nacional.
La lluita per les llibertats del nostre país ha passat de ser una tasca homèrica al càstig que va rebre Sísif, rei d’Efira, l’antiga Corint, com bé sabeu condemnat pels irònics déus de l’antigor a empènyer costa amunt una roca que, quan era a tocar el cim, rodolava rostos avall fins al punt de partida, on el pobre home havia de tornar a començar. Ja podem anar sortint al carrer i manifestar-nos demanant la independència, el concert o l’Estatut sense passar per l’adreçador. Mentre el nostre Parlament sigui un campi qui pugui nacional, no hi ha res a fer. Això que, a diferència dels “indignats” oficials, la nostra reivindicació no només té una causa sinó que té un full de ruta molt concret. Tan senzill com això. Tan difícil com que som catalans, la cosa més difícil de ser que hi ha en aquesta vida. (Article publicat a Presència el 10 de juliol de 2011)

Portada del llibre

He llegit Una dona de fiar, (El Balancí, Edicions 62) de Robert Goolrick, una història d’amor que arrenca amb un to romàntic tan amable com enganyós, sota el pes d’un enigmàtic poema de Walt Whitman que acompanya el lector des del minut u: ‘No us desanimeu: l’amor resoldrà els problemes de la llibertat. Els qui estimin el proïsme seran invencibles.’  No calen gaires pàgines, tanmateix, per comprovar que, enmig de la gelor del paisatge de Winsconsin i els turbulents baixos fons de Saint Louis de principis del segle XX, es va descabdellant un envitricollat ordit de sexe, de passions contingudes i desfermades, amb remor creixent de conspiració. Tot plegat protagonitzat per unes personalitats torturades, que competeixen per veure qui té el passat més inconfessable i, sobretot, per qui el dissimula millor, conformant entre ells, entre enganys i mentides, un triangle amorós que es va construint al llarg de tota la novel·la amb una bona administració de les dosis de suspens necessàries perquè el relat vagi basculant entre la història passional (o les històries d’amor encreuades) i la més pura trama de novel·la de misteri, negra com una gola de llop. Goolrick planteja un argument que mescla les històries dels tres protagonistes, el potentat Ralph Truitt, la humil senyoreta Catherine Land que es converteix en la seva esposa i l’enigmàtic Antonio Moretti (o és Andy Truitt), que tancarà el triangle de manera sorprenent, primer, i el desfarà, al final amb un to de tragèdia al més pur estil operístic italià. Una dona de fiar, pot recordar una novel·la russa del XIX per l’escenari blanc i l’ambient opressiu on es desenvolupa. Pot desprendre, encara més, un deix de gran retaule americà de mitjan de segle XX, per la descripció acurada de les evolucions d’una família de l’Amèrica profunda, amb un estil volgudament clàssic i realista, reposat, adjectivat amb destresa, alternant ràpids i meandres sense perdre el pols d’una navegació que va mostrant a cada revolt una nova petita sorpresa, un nou petit detall, confirmant al lector aquella premonició sobre la qual li havien estat servides prou pistes. Robert Goolrick, autor que no coneixia, signa un bon llibre d’entreteniment, sense pretensions, però sense la més mínima concessió a la mediocritat.