El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesribera
Articles
Comentaris

Vi de batalla

3 juliol 2011 per

Ho devíeu llegir fa un parell de setmanes als diaris. El senyor conseller d’Agricultura, Josep Maria Pelegrí, va fer unes declaracions controvertides en una emissora de ràdio expressant la necessitat de practicar el «patriotisme alimentari», tot criticant el fet que els catalans consumim més vi de Rioja que no pas caldos nacionals. Va haver d’empassar-se les seves paraules en menys de vint-i-quatre hores perquè es veu que no eren prou equilibrades en boca, dient-ho en termes enològics. La imprudència en les formes fa mal d’ulls en una societat on els peus de plom són el calçat més apropiat per a la política. Tanmateix, no es pot pas negar que en el fons l’honorable personatge va expressar una veritat inqüestionable. No es tracta pas de boicotejar cap marca ni cap producte forà en concret, però sí que cal reflexionar sobre quin país demostra que som el fet que no siguem capaços de defensar primer els de casa, i ja em perdonaran si manllevo un eslògan del senyor Anglada, però no em dóna la gana, tampoc, de deixar en mans de la xenofòbia una idea que és perfectament compatible amb el respecte a l’estranger, sigui embotellat, sigui de carn i ossos, sigui del color que sigui.

No ens hauria de fer cap vergonya defensar els vins catalans com els millors del món, tal com fan els francesos amb els seus, els italians amb els propis, o els espanyols amb tots excepte amb els catalans, ja se sap que els espanyols als catalans només ens consideren dels seus a l’hora de passar per caixa a l’Agencia Tributaria. No ens hauria de fer cap vergonya perquè, d’entrada, tenim marques que efectivament estan situades entre les millors en els principals rànquings internacionals del sector. No gaudim de tanta anomenada, això és inqüestionable. Però crear una marca vol temps. I si en comptes d’una marca en volten si fa no fa una dotzena, en forma de diferents Denominacions d’Origen, la cosa es complica. Primer cal que ens ho creiem nosaltres. I malament rai si volem vendre alguna cosa que els teòricament mateixos interessats no consumim. Francament, si jo fos estranger i vingués a Catalunya, no em refiaria gaire d’uns vins que figuren en un segon terme a la majoria de cartes dels restaurants. Això quan hi surten, que encara trobaríem més d’un i més de dos i més de tres establiments on els penedesos, els priorats, els empordans o els costers del Segre ni són a les cartes ni se’ls hi espera.

Molt em temo, això no obstant, que el problema dels vins de casa no és pas que siguin considerats menys interessants, pitjors o d’una qualitat inferior als riojas o els riberes del Duero, posem per cas. Em sembla molt, i què més voldria que anar errat, que el cas és que bona part dels catalans també consideren les denominacions d’origen espanyoles com a pròpies. I aquí sí que no hi ha res a fer. Perquè això vol dir no pas que hàgim perdut la batalla dels vins. Simplement, hem cedit una plaça més en aquesta incruenta però terrible guerra defensiva de petits detalls que mantenim contra Espanya. En el cas dels vins, els estem servint la victòria en safata. O en decantador, per ser més exactes. (Article publicat a l’Avui el 3 de juliol de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Vi de batalla

Els indignats i la broma de Kundera

29 juny 2011 per

Les preguntes que es generen en el món real sovint obtenen la seva resposta en el terreny més imaginatiu que té la realitat per expressar-se: la ficció literària. He arribat a aquesta conclusió no pas fruit d’un cop de sol en aquests dies pre-caniculars sinó arran de la lectura de l’excel·lent llibre Un cor intel·ligent, d’Alain Finkielkraut publicat l’hivern passat per Edicions de 1984. L’obra és un volum que conté deu petits assajos crítics sobre una desena d’obres mestres de la literatura seleccionades per l’autor. Hi trobareu des de Tot flueix, de Vassili Grossman a La marca de l’home, de Philip Roth, passant per Lord Jim (Joseph Conrad) Memòries del subsòl (F. Dostoieski) o El festí de Babette, de Karen Blixen. Una delícia.

Una delícia i una sorpresa agradable el fet que per mitjà de la lectura aparentment innòcua d’un recull extemporani de crítiques de llibres hom topi amb respostes a qüestions tan candent com per exemple l’actualíssima controvèrsia dels anomenats ‘Indignats’. S’ha parlat, escrit i debatut molt aquestes últimes setmanes sobre el tema, i encara se’n parlarà més si no és que aquest moviment contestatari acaba defallint i diluint-se víctima de la desorganització i les calors estivals. De tot el que s’ha dit fins ara sobre el cas, res m’havia ajudat tant a fixar una posició analítica com la reflexió que formula el professor Finkielkraut en el seu estudi de La Broma, de Milan Kundera, una novel·la imprescindible que explica el calvari viscut per un pobre estudiant txec en l’època del comunisme que resulta víctima d’una dura repressió, tot per culpa d’una broma innocent inclosa en una carta a la noia de la qual està enamorat. Us estalviaré més detalls sobre La Broma i tota la digressió prèvia per anar a parar a la contraposició entre els conceptes ‘revolta’ i ‘moderació’ que planteja el veterà soixantehuitardFinkielkraut d’una manera especialment lúcida per explicar com, segons sosté, el progressisme té dues formes d’encarar el futur que sovint xoquen entre elles. Aquí van algunes de les idees: “Revolta i moderació (…) dues paraules enemigues. Dues paraules que es lliuren, sí, una guerra sense quarter. La revolta és transgressió, excés, aventura, risc, ruptura amb els costums, desballestament de tots els sentits, voladura de les estructures antigues, insurrecció de la vida contra aquest govern dels morts que anomenem tradició, impuls prometeic de l’home modern, deslliurat del jou celestial i refractari a l’ara tant com a la nostàlgia de l’abans (…) La moderació evoca, en canvi, l’escudella, les plantofes davant la llar, el conformisme fredolic, l’aburgesament, l’engreixament, l’aplanament de la vida, la tria sense glòria del terme mitjà, la penosa tornada del fill pròdig, ara adult, als camins fressats del seny rutinari i casolà.”

Fins aquí tot sembla una contraposició entre progressisme i conservadorisme. És a partir d’aquest punt que l’autor, tanmateix, introdueix el matís que converteix revolta i moderació en dues formes igualment practicables de progressisme, la primera l’anhel prometeic dels utòpics, la segona l’actitud irònica dels estoics. Així ho explica: “Mentre que la revolta prometeica s’engresca salvant fronteres i proclama que la imaginació no té per què humiliar-se davant la prosa dels dies, la revolta dels moderats invoca la finitud. Mentre que la revolta prometeica combat el que considera la pusil·lànime serietat de la circumspecció de la mesura, la revolta dels moderats assenta la imperfecció, el no-acabament, la incertesa, la fal·libilitat, en fi: la no-serietat sense remei de totes les conviccions, de totes les conjectures humanes. La primera, emfàtica, vol accelerar l’adveniment del regne humà, és a dir, la transferència a l’home dels atributs divins d’omnisciència i omnipotència. La segona, irònica, vol posar el cascavell al gat denunciant els estralls provocats per la pretensió humana d’ocupar el lloc que Déu ha deixat buit.”

Una reflexió complexa però lúcida, certament, que ens ajuda a comprendre els controvertits dies que vivim en aquesta Catalunya indignada on la ciutadania es debat entre la revolta retòrica i la moderació prudent. No sé si us ha aclarit gaire res, la disquisició importada del llibre d’Alain Finkielfraut. Si més no, no deixeu passar l’oportunitat de llegir La Broma de Milan Kundera, un títol imprescindible de la literatura europea de la segona meitat del segle XX. N’hi ha una traducció al català justament publicada per Edicions de 1984 fa vint-i-cinc anys. Força introbable. Demana a crits, gens indignats però audibles, una reedició. (Article publicat a www.intocables.cat)

Publicat a El llegir no fa perdre l'escriure, País patit | Etiquetes , | Comentaris tancats a Els indignats i la broma de Kundera

“Que comenci la festa”, de Niccolò Ammaniti

27 juny 2011 per

Portada del llibre

He llegit Que comenci la festa (Angle Editorial), de Niccolò Ammaniti, un trepidant i sorprenent relat sobre la Itàlia de cartró pedra que ben bé podria ser la Catalunya de cartró pedra, canviant per la nostra fauna local els escriptors, els polítics, els futbolistes i les models que hi surten. L’argument entrellaça en capítols alterns la crònica social glamourosa, cínica i descarnada protagonitzada per un novel·lista d’èxit amb problemes d’excés de capacitat de seducció, amb la trista realitat d’una colla d’arreplegats que intenten organitzar una secta satànica de pa sucat amb oli. Les dues històries conflueixen en una festassa surrealista organitzada per un magnat sobrevingut que desemboca en una tragèdia mil·lenarista de proporcions grotesques i fantàstiques. Sexe, vanitat, odi i les principals característiques de la misèria humana banyada en or es citen en aquesta obra desaforada que mostra una capacitat de fabulació remarcable, un intel·ligent domini del to paròdic i una dosificació de l’acció, un tempo, que manté la tensió sense accelerar-la fins un últim centenar de planes que són un crescendo absolutament desbocat i trepidant que salta a gambades llarguíssimes la barrera de la versemblança sense perjudicar la història. No és en aquest sentit, tan esparracat, com, per exemple, Una part del tot, d’Steve Toltz, però és que en Toltz és d’un altre planeta literari on viu ell i una colla molt selecta d’elegits. Ammaniti viu encara a un grapadet d’anys llum, però hi viatja a velocitat de creuer.

Publicat a El llegir no fa perdre l'escriure | Etiquetes | Comentaris tancats a “Que comenci la festa”, de Niccolò Ammaniti

Democràcia i indignació

26 juny 2011 per

La democràcia és l’espai polític on conflueixen la llibertat i l’ordre. Un territori segur però estret, assetjat de manera permanent pels excessos d’aquells que, per una banda, prioritzen el manteniment de la situació sota un control obsessiu, sovint excloent i a voltes asfixiant, i, des del flanc oposat, dels ciutadans que es prenen la llibertat com un espai sense urbanitzar, un campi qui pugui ideològic que se situa a les antípodes de la raó, perquè la raó, en el mar obert de la utopia, no serveix de res sense el timó del criteri.
Només des d’aquesta concepció de la democràcia es pot intentar abordar què està passant en les últimes setmanes d’indignació desbocada. Certament, costa molt estar indignat i mantenir-se dins dels marges del sistema. Especialment quan es tenen motius sòlids per sentir-se violentat pel sistema. El sistema s’ha demostrat que és el millor que s’ha inventat fins ara, però també cal dir que té algunes mancances de funcionament difícilment corregibles: quan més consolidat està un règim democràtic, menys àgil es mostra davant dels canvis ideològics o les noves necessitats de la societat. La corretja de transmissió de baix a dalt vol temps, vol procés, vol diàleg i, molt especialment, necessita contrapesar la força de la corretja de transmissió de dalt cap a baix, que és la que garanteix l’estabilitat del sistema però alhora li resta vivesa, li encotilla la cintura i li adorm la capacitat d’improvisació imprescindible per afrontar situacions imprevistes i acceleracions conjunturals de processos crítics.
La democràcia, amb aquests condicionants, és difícil de pilotar en aigües braves com les actuals, més favorables a embarcacions de poca eslora ideològica com són els extremismes, que es mouen a cops de consigna, d’eslògan, de pirotècnia verbal que esclata amb colors tan virolats com evanescents, amb un soroll sord que es dissol sense deixar altra cosa que un pessigolleig més o menys molest al timpà.
En dies de crisi com aquests sol aflorar el millor de les societats avançades que tenen recursos per activar la creativitat i esperonar la imaginació, però en una primera instància la llavor del desenvolupament futur sempre creix en segon terme, darrere la cortina de l’histerisme irreflexiu, de l’oportunisme dialèctic, de la xerrameca desestabilitzadora incapaç d’articular alternatives. La cultura de la protesta és inherent a la democràcia perquè només en democràcia hi ha llibertat per alçar la veu, per fer un cop de puny a la taula. La protesta com a metodologia és un reclam efectiu però puntual, un senyal lluminós, una alarma, no pas la solució. No fer cas dels senyals, o menystenir-los, per part de la classe política establerta, és tan contraproduent com quedar-se brandant la bandera de l’inconformisme com un nàufrag en una illa deserta al pas d’un vaixell de càrrega al qual, amb una mica d’esforç, es podria arribar nedant.
En el món convuls i problemàtic d’avui, la visceralitat és una reacció tan comprensible com perfectament inútil per adoptar mesures que permetin tirar endavant. La confluència entre la llibertat i l’ordre, no ens passem de frenada en aquesta cruïlla. (Publicat a Presència el 26 de juny de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Democràcia i indignació

‘La delicadesa’, de David Foenkinos

22 juny 2011 per

Portada del llibre

 He llegit La delicadesa, de David Foenkinos, una tragicomèdia d’amor originalíssima, que es llegeix d’una tirada en un trajecte matinal de tren, o en una vesprada solitària, però que deixa un regustet agradable en el paladar, fruit d’una prosa ben trenada, amb diàlegs intel·ligents, sentències agudes i una frescor especial.  Es tracta d’una història relativament convencional, la d’una dona que intenta refer la seva existència després d’haver perdut tràgicament l’amor de la seva vida. Amb aquest plantejament, l’argument avança amb gran agilitat, sense fer-se gens embafador,  salpebrat amb recursos narratius desgreixants, com ara la profusió de notes a peu de pàgina expressament sense sentit, o la inserció d’excursos que remeten a receptes, referències musicals o fragments d’altres obres literàries. Sense tenir  el novedós plantejament narratiu del supervendes de Daniel Glattauer Contra el vent del nord (una relació amorosa platònica que es teixeix partir de l’intercanvi de correus electrònics), el cas de La delicadesa resulta potser menys romàntic a primera vista però molt més seriós, amb una profunditat inoculada per la millor arma disponible a l’hora de parlar seriosament: la ironia, el sarcasme, l’estratègia de treure ferro perquè el dolor sigui menor tot i que no deixi de contar una història profundament torbadora. David Foenkinos ha construït una novel·leta entretinguda i potent, amb un gir final clàssic de la literatura onírica que no per això deixa de sorprendre. Si més no, l’obra genera una certa curiositat per esperar noves oportunitats de llegir altres treballs de l’autor. De trajectes en tren per llegir-les, n’hi ha de sobres. I si arribats fins aquí us fa mandra llegir-la, sapigueu que aviat arribarà l’adaptació cinematogràfica, protagonitzada per Audry Tatou i supervisada pel propi Foenkinos, declarat admirador de Woody Allen.

Publicat a El llegir no fa perdre l'escriure | Etiquetes | Comentaris tancats a ‘La delicadesa’, de David Foenkinos

Catalunya es lliura

20 juny 2011 per

En poc menys d’un any hem passat de demanar la independència de manera massiva al carrer (10-J, a algú li sona?) a ser una compungida comunitat autònoma. El partit que va guanyar les eleccions nacionals pedala a roda de la política estatal. Ni pacte fiscal, ni concert, ni gaire res que pugui importunar la caverna. Fins que no hi hagi eleccions generals, qui dia passa,pressupost empeny. Encara que sigui havent de pactar amb la senyora que s’acaba de sumar alegrement al procés de mort a pessics de la llengua catalana.

A l’oposició, la mateixa tàctica. A can PSOE-PSC, per intentar evitar una nova trompada electoral, els interessa més que a ningú que es visualitzi la parella entre CiU i el PP. Esquerra continua en mans dels seus brillants estrategs. Quan tindria l’oportunitat (encara que fos signant un xec en blanc, ja no ve d’aquí) de sortir com a força decisiva per impedir que el govern del país caigui en mans de l’espanyolisme, va fent d’escolanet dels socialistes, sostenint-los disciplinadament el salpasser.

I al carrer. Ja vam veure ahir quin grapat de proclames tan ocurrents i aquesta incapacitat d’entendre que als països amb règim fiscal normal, digui’s estat seriós, digui’s el País Basc, la crisi és una cosa que passa als altres. El gran Pere Quart (el qual, per cert, dissabte va complir 25 anys de mort en la més estricta intimitat) ho va descriure de manera preclara ja fa anys: “Caldrà refer els conreus i escarrassar-se/ som quatre gats malavinguts/ i me n’estic veient una muntanya”.

Els versos són del poema Noè, una metàfora a partir del Diluvi Universal.

I l’aigua que baixa.

(Publicat a l’Avui el 20 de juny de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Catalunya es lliura

Espectacles en temps de crisi

19 juny 2011 per

Entre la rastellera de festivals, festivalets i festivalassos que omplen la programació d’estiu a la Catalunya turística en general i litoral en particular, heu de tenir gustos realment molt estranys per no trobar cap concert, actuació, representació teatral o espectacle de dansa que us faci el pes. No hi ha dubte que, qui més qui menys, totes les administracions i promotors privats que s’han dedicat a farcir amb la densitat acostumada les caselles del calendari que van des de mitjan de juny a finals d’agost, també han hagut de passar la tisora, el podall i la navalla de barber per no estirar el braç més que la màniga d’una camisa que aquesta temporada es porta ben curta, gairebé model armilla.

El resultat, excepte per a llepafils i torracollons vocacionals, no té gaire a envejar a estius anteriors. Hi ha força noms escrits amb els lluentons de la fama, un bon grapat de velles glòries que cada vegada són més velles i menys glòries, unes quantes propostes de qualitat i, en general, una línia encarada a la satisfacció dels estómacs artístics de més bon conformar però que tampoc passen amb un pollastre a l’ast mig cru i unes patates fregides amb oli vegetal reciclat. El públic català, i el passavolant que estiueja en places festivaleres de renom, especialment pels encontorns de l’Empordà, han anat educant el paladar a força de combinar consumicions lleugeres amb alguna queixalada de degustació més complexa. La cultura del festival estiuenc no ha deixat de ser una foguera de les vanitats on convergeix una fauna de pell recremada, lluentor d’orfebreria odontològica emmarcada per somriures encarcarats i una barreja de perfums cars i repel·lent de mosquits que omple els narius de manera gairebé asfixiant i espargida per un arsenal de vanos, ventalls i programes de mà. És cert que aquests escenaris encara destaquen pel fet que hi va més gent a ser vista que no pas a veure, i aquesta circumstància és una part gens negligible del secret de l’èxit de convocatòria que, any rere any, fa que aquests esdeveniments culturals i lúdic mantinguin l’anomenada.

Però no tot és cartró pedra ni aparador, i l’orella refinada i amb criteri també té lloc, tret que sigui al·lèrgic a les locions insecticides, en les butaques d’aquests festivals. La música clàssica hi és especialment ben tractada, amb uns quants programes d’altura amb Torroella de Montgrí com a festival de referència del ram. Hi ha ofertes una mica més pretensioses, altres de força desiguals, i unes quantes més que es podrien estalviar el pressupost i dedicar-lo a sumar esforços amb el poble del costat. Però millor no ser derrotista. Perquè seria injust i perquè seria perdre un trumfo que aporta un valor afegit a les tedioses jornades de sol i de platja, o de sol i muntanya, que ofereixen les nostres principals marques turístiques. No siguem aixafaguitarres. Tot suma, si és per mantenir una certa activitat, un cert dinamisme i una mica de banda sonora perquè aquesta travessia del desert de la crisi es faci una mica més de bon passar, encara que sigui a costa de tornar a tenir entre nosaltres els senyors Julio Iglesias, Raphael o Joan Manuel Serrat. (Publicat a Presència, el 19 de juny de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Espectacles en temps de crisi

Els Fets de Juny

17 juny 2011 per

La mort del dictador Franco va popularitzar de forma irreversible la fórmula d’assenyalar dates clau de la història amb un guarisme seguit de la inicial del mes en curs. Abans dels 20-N, 23-F, els 14-D, els 14-M o els 10-J, això no obstant, hi havia un sistema molt català, actualment en desús, d’identificar diades generalment traumàtiques. “Fets del Sis d’Octubre”, “Fets de Maig”, “Fets del Palau”, són els més arxiconeguts.

No sé pas si el que va passar dimecres al Parlament passarà als annals com a “Fets de Juny”, tot i que no estaria pas malament, si més no per reprendre la tradició. I també perquè algun punt de contacte té tot plegat amb altres casos històrics d’alienació transitòria col·lectiva. Això sí, allà on abans hi havia pistoles i trets, avui hi ha esprais i bosses llancívoles amb aigua i orins. No es pot pas negar que els catalans hem fet un pas important cap a la categoria de societat civilitzada.

Sigui com sigui, la jornada de dimecres és el punt culminant d’un despropòsit que alguns no van saber detectar a temps, encegats per la dogmàtica o la candidesa. Feia dies que es veia que el moviment dels “indignats” era una enganyifa retòrica. Concretament des del primer dia, quan al monument de la plaça de Catalunya es va tapar el nom de Macià amb el de Durruti. Qualsevol amb una mínima noció d’història sap que associar el camarada Durruti amb un moviment pacifista equival a dir que Gandhi portava rastes. Al final, però, hem mostrat al món els Fets de Juny com un intent de cop d’estat en una república bananera, ep, i sense ni tan sols tenir estat ni república. Fets de juny? Fets i deixats estar, és el que som. (Publicat a l’Avui el 17 de juny de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Els Fets de Juny

No és això

16 juny 2011 per

El moviment dels “indignats” va dilapidar ahir bona part de la seva credibilitat amb una acció antidemocràtica sense precedents en la història recent de Catalunya. Després de passar la nit als entorns del parc de la Ciutadella, els concentrats van complir l’amenaça d’intentar impedir l’entrada dels diputats i diputades a l’edifici del Parlament per celebrar el ple de pressupostos. No ho van aconseguir. L’impressionant desplegament policial establert des del dia abans al parc de la Ciutadella, absolutament blindat, va garantir la celebració de la sessió tot i els problemes de funcionaris, treballadors i parlamentaris per accedir a l’edifici on està representada la voluntat democràtica dels catalans.

Per terra i aire

Els principals aldarulls es van produir a la porta lateral del parc, al carrer Wellington, on tothom que intentava entrar, diputat o no, era increpat arbitràriament per una multitud que va recórrer a la violència en diverses ocasions, ruixant amb esprai alguns parlamentaris, com Montserrat Tura, i llançant-los (a banda d’un florit registre d’improperis) diversos objectes, especialment ampolles de plàstic i bosses amb aigua i orina com la que va impactar en l’exnúmero dos d’Interior, l’ecosocialista Joan Boada, visiblement afectat.

Vista la situació, bona part del govern i alguns diputats van ser conduïts a la cambra en helicòpter (Artur Mas i Núria de Gispert, els primers) o en furgons policials. Una decisió, recórrer al transport aeri, que es va prendre després que la comitiva fos atacada per un grup que va malmetre la carrosseria d’algun vehicle oficial.

Tot l’operatiu logístic tenia com a finalitat el compliment escrupolós de l’objectiu que es van marcar ahir el president del país i la presidenta de la cambra: renunciar al pla B policial de celebrar el ple en una altra ciutat de Catalunya i començar la sessió a les deu del matí, amb puntualitat, per no cedir ni un mil·límetre a l’intent de boicot. La sessió es va obrir a dos quarts d’onze, mentre persistia el degoteig de diputats que, a empentes i rodolons, anaven accedint a l’edifici.

L’activitat parlamentària va continuar (el tràmit dels pressupostos va tirar endavant gràcies a l’abstenció del PP) amb alguns canvis a l’ordre del dia i les intermitències necessàries per consensuar i fer pública una declaració conjunta de condemna als fets, que va aconseguir, sense que serveixi de precedent, una unanimitat total. Els esdeveniments del matí als encontorns de la Ciutadella no van deixar indiferents ni l’opinió pública, ni els mateixos “indignats” que, potser conscients que l’havien fet massa grossa, es van afanyar a carregar les culpes a grups que, segons ells, no representen el moviment, i a mitja tarda van decidir traslladar de manera pacífica la seva protesta a la plaça Sant Jaume, on un miler de manifestants van fer una asseguda sense incidents.

Els ‘fets de juny’

A última hora del vespre, després d’algunes detencions efectuades pels Mossos, la normalitat tornava a la Ciutadella, amb els diputats sortint sense problemes, tot i que el recinte es va mantenir tancat al públic. Sense “indignats”, sense pancartes i amb indefectible sensació que aquests fets de juny de 2011 marcaran un dels capítols negres de la història de Catalunya, un país que ahir va mostrar una imatge ben galdosa davant dels ulls de mig món. (Publicat a l’Avui i El Punt, el 16 de maig de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a No és això

Els Pets no fan llufa

13 juny 2011 per

Només he estat una vegada al poble de Constantí. Hi vaig anar per entrevistar tres joves que feia una mica més de cinc anys que tocaven en un grup que feia pocs mesos s’acabava de doctorar en el mític concert del Palau Sant Jordi. Des d’aleshores, aquella banda viatgera (dient-ho a la manera dels seus admirats Credence) ha fet probablement més voltes a Catalunya que cap altre grup, i aquest any celebra els primers vint-i-cinc anys damunt de l’escenari. Poca broma, amb Els Pets, per més que ells siguin més de la broma que ningú.

En Lluís Gavaldà, en Falin Càceres i en Joan Reig avui són vint anys menys joves que el dia que em van rebre a Constantí, però mantenen intacte l’esperit d’un grup que ha vingut a aquest món per entretenir el personal amb una oferta sense pretensions aparents però amb una professionalitat insuperable, la millor manera que té l’ambició per anar tirant milles sense por de cremar el motor en el primer revolt. Els Pets s’han fet grans i s’han anat fent millors, i no crec que hi hagi ningú que els pugui discutir el lloc preferent que ocupen en la història del país. Les seves melodies han servit per posar la lletra i la música de molts compassos de la banda sonora d’aquest raconet de món. I ho han fet sense escarafalls, defugint l’extravagància pseudointel·lectual i fent el desentès a eventuals cants de sirenes de llengües imperials. No m’esborrona dir que, tot i que també sóc vint anys menys jove que Els Pets que vaig conèixer, continuo sent-ne un fan. Això sí, ara m’estimo més escoltar-los assegut, no fos cas que saltant gaire, a diferència d’ells, acabés fent llufa. (Publicat a l’Avui el 13 de juny de 2011)

Publicat a País patit | Etiquetes | Comentaris tancats a Els Pets no fan llufa

« Articles més nous - Articles més antics »