Escrits amb els dits

Portada del llibre

«L’Hospital de les Coses Trencades està situat a la Cinquena Avinguda, a Park Slope. És una botigueta sense pretensions on arreglen objectes d’una època que ja ha desaparegut de la faç de la Terra: màquines d’escriure manuals, plomes estilogràfiques, rellotges mecànics, ràdios de tubs de buit, tocadiscos, joguines de corda, màquines de xiclets i telèfons rotatoris».

El text anterior està extret de l’última novel·la de Paul Auster. Es diu Sunset Park (Edicions 62) i explica la història d’un noi que ha tallat la relació amb els seus pares i que va a parar a una casa d’ocupes situada a l’indret que dóna el nom al llibre. A banda de dir-vos que es tracta d’una obra excel·lent, no us n’explicaré res més. Perquè allò que m’ha cridat l’atenció és l’Hospital de les Coses Trencades. No és pas que em consideri cap d’aquells pesats que tenen sempre un «abans» a la punta de la llengua per cantar les excel·lències dels temps pretèrits i lamentar-se que tot ha anat a pitjor. Tampoc sóc cap fetitxista abonat a les fires de vell a la recerca d’objectes pobladors del paisatge de la infantesa i joventut. Com a màxim, de tant en tant faig un volt pel Youtube per reveure dibuixos animats de Tex Avery, però no ho faig pas víctima de la nostàlgia sinó per tornar a disfrutar d’obres d’art com qui torna a un museu, com qui torna a un llibre.

Ara bé, llegir que una màquina d’escriure («manual», especifica Auster), una ploma estilogràfica, un tocadiscos o un telèfon rotatori són «objectes d’una època que ja ha desaparegut de la faç de la Terra» em resulta, com a mínim, inquietant. Entre inquietant i depriment. Entre depriment i devastador. Perquè, és clar, fas una mica de moviola biogràfica (moviola, una altra relíquia) i recordes que totes aquestes andròmines periclitades van ser contemporànies d’un mateix. Els primers articles els vaig redactar amb una màquina d’escriure de tracció animal (per no emprar el «manual» austerià); els primers apunts a la universitat els vaig prendre amb una ploma estilogràfica regalada per a l’ocasió; el tocadiscos, ai el tocadiscos, quanta bona música va fer rodar i va ratllar, i quanta de dolenta, també, perquè els vuitanta no van ser pas precisament brillants, i què us haig de dir dels telèfons rotatoris, el xat de la nostra adolescència, quan els números encara es marcaven sense el prefix a davant.

Tot plegat, per més que hagi «desaparegut de la faç de la Terra», forma part de la meva contemporaneïtat, com el fax, l’ordinador portàtil i Google. O el Twitter, que he estrenat recentment. Ja ho veieu: amb una mica de salut, una sola persona pot viure èpoques tan diferents, tan, que no tenen altra cosa en comú que aquells personatges que, més o menys desorientats, transitem d’una a l’altra. Això sent optimista. Sent pessimista, penso que per més que m’escarrassi a posar-me al dia, per més anys que visqui d’aquest segle present, no podré deixar de ser algú del segle passat. Que, això sí, quan arribi a final d’aquest article no haurà de treure el foli del rodet de la màquina d’escriure, sinó, simplement, apuntar bé amb la fletxa de la pantalla sobre la icona de guardar. (Publicat a Presència, el 16 de gener de 2011)

Portada del llibre

Hem acabat un 2010 intensíssim. L’any que ha culminat la sotragada democràtica que va arrencar el 2003 amb la constitució del primer tripartit com a alternativa a vint-i-tres anys de govern d’un mateix color, i que ha tocat a la fi set anys després amb el clatellot estatutari i la mort per inanició política de l’executiu. No és pas l’hora de fer balanços, almenys aquí, si més no perquè durant les últimes setmanes ja n’heu llegit molts, i de molt més documentats i enraonats que no pas el que faria un servidor, que té més tendència a la política recreativa.

Política recreativa. Em centraré en un detall, pràcticament l’últim, del president sortint, José Montilla. En el dinar de comiat que poc després de la desfeta electoral tripartida va oferir a tots els consellers del seu govern, va regalar-los un llibre titulat El club dels optimistes incorregibles. És una novel·la de l’autor francès Jean-Michel Guenassia. L’he llegida i és molt bona, per al meu gust. El president Montilla, no sé si l’ha llegida. Si ho ha fet, sap que la picada d’ullet del regal comença i acaba en el títol i això de l’optimisme incorregible. Perquè l’argument d’El club… no té res a veure amb el relat del tripartit. Potser no té res a veure perquè no cal, si fem cas a les crítiques que sostenen que el gran problema d’aquesta gent ha estat la falta de relat.

Un govern que marxa amb un llibre a la mà, i un altre que arriba amb una feinada sota l’aixella. A l’hora d’escriure aquest paper desconec si el president Mas té previst oferir cap dinar de benvinguda als consellers entrants. Tampoc no sé si té pensat fer-los algun present, ni si aquest obsequi, en cas d’haver-n’hi, serà literari. Si encara hi sóc a temps, em permetré la llibertat de suggerir un regal per als membres del govern que comença, tot i que també seria una bona lectura per a un equip sortint. També és una novel·la, l’autor és un senyor que es diu William Kennedy, i es titula, Roscoe, negocis d’amor i de guerra. El títol, publicat en català per Libros del Asteroide, no dóna gaires pistes. És el relat, el que compta. Impressionant. Explica la història de tres responsables de controlar el Partit Demòcrata d’Albany, la capital de l’estat de Nova York, a la fi de la Segona Guerra Mundial. L’argument transcorre en la ficció però està inspirat en la realitat d’una ciutat on aquest partit governa des de fa gairebé un segle. Roscoe Conway, Elisha Fitzgibbon y Patsy McCall són les tres potes d’una trama que controla tots els aspectes d’un aparell destinat a perpetuar-se a la cadira. Una història sòrdida que busseja en les aigües més obscures de la lluita pels càrrecs. Salvant les distàncies i pràctiques històriques, el retrat és colpidor, amb reflexions demolidores sobre l’ofici de polític. «L’honestedat és la millor política per als qui es deleixen per ser pobres». «No n’hi ha prou que un home sigui bo, ha de ser bo per a alguna cosa». «No compris res que puguis llogar per sempre». «Si pavimentes un carrer, que les llambordes de tres cèntims en costin trenta a la ciutat». «Dóna feina als amics, però a canvi d’un cert preu, i fes amics nous cada dia». El llibre n’és ple. I el govern dels millors tindrà totes aquestes temptacions a l’abast, i més, que el posaran a prova. (Publicat a Presència, el 9 de gener de 2011)

Si la crisi es mesurés sobre la base d’indicadors culturals, els catalans tindríem molta disposició per sortir-ne. Si fem una repassada ràpida al panorama artístic, fullejant les pàgines d’aquest diari de les últimes setmanes, podrem constatar que el dinamisme que hi ha en molts sectors és realment esperançador, per no dir-ne directament excepcional. A les pantalles feia temps, si és que aquest temps havia existit mai, que no hi havia una allau de creativitat
i productivitat tan extraordinària. Films dirigits i produïts a casa nostra que han arribat a les pantalles catalanes i a les d’arreu, d’estils diversos i pretensions variades, però coincidents en l’ambició desacomplexada d’una
indústria cinematogràfica que ja comença a tenir gruix. D’aquí a un parell de setmanes, en la nova edició dels Premis Gaudí, contemplant la graella de nominats i premiats, podrem comprovar que el cinema català no tan
sols no té res a envejar a qualsevol altre, sinó que resulta envejable.

I qui diu cinema, diu teatre, amb èxits de taquilla espectaculars, com el d’Agost al TNC o els rècords de públic del Lliure o Temporada Alta. I qui diu cinema i diu teatre, diu música, amb una eclosió creativa i una resposta sorprenent per part del públic que consolida una nova generació de nivell. Seria ingenu pensar que ni el món teatral, ni el cinematogràfic, ni els músics catalans pateixen la crisi. La pateixen. Però l’afronten amb una consistència i un dinamisme que pocs altres sectors acrediten en aquests moments. Es parla molt de redefinir el model econòmic. La cultura com a indústria, com a motor, no la menystinguem. (Publicat a l’Avui, el 3 de gener de 2011)

Hi ha molts catalans que quan han tingut coneixement del cop de mà dels socialistes al senyor Artur Mas per investir-lo Molt Honorable s’han enfilat com carbasseres. Ho consideren la prova fefaent que el clos de la Catalunya dels negocis i de les influències es tanca en un cercle de ferro blindat. “El tripartit és mort, visca la sociovergència”, seria aproximadament l’eslògan que definiria aquesta presumpta etapa política que s’obre amb el pacte del Parlament que dimecres van escenificar amb solemnitat el PSC i CiU, amb les seves primeres espases respectives, prèviament a la sessió d’investidura.

Santa innocència. Ep, no vull pas dir que no sigui una realitat, això de la sociovergència. I tant, que ho és. La qüestió és que no és res de nou. Perquè la sociovergència és el règim polític que ha funcionat a Catalunya durant els últims trenta anys. I que ha funcionat com havia de funcionar perquè tot canviés sense deixar de continuar igual: tàcitament, de manera asimètrica, amb quotes de poder repartides. Ha rutllat tan bé, aquest model, que fins i tot durant el septenni en què CiU ha estat apartada de la majoria d’institucions, la sociovergència ha continuat virtualment operativa. Incorrupta, en el sentit que no s’ha fet malbé. Molts dels que han sortit del govern amb la coça al cul de l’electorat s’adonen, precisament ara, que han governat durant quatre anys però no han manat ni una mica. Perquè a Catalunya, qui mana, mana. No us diré pas si m’agrada. Només faré notar que, curiosament, aquesta situació compta amb el beneplàcit electoral d’una amplíssima majoria dels catalans. (Publicat a l’Avui, el 27 de desembre de 2010)

La nova legislatura que va començar ahir és la que fa nou, i el Parlament on es desenvoluparà la tasca legislativa tindrà com a presidenta una senyora per primer cop en la història. Per primer cop més enllà de les nou legislatures que fa des de la recuperació de l’autogovern, perquè, com va recordar en el discurs inaugural la senyora De Gispert, aquesta institució que presideix no és pas cosa de quatre dies, ni de tres dècades, sinó d’un grapat d’anys i panys incloent-hi alguns parèntesis provocats per l’accidentada trajectòria de les llibertats del “digne, sofert i lúcid poble català”, dit també en paraules presidencials.

La novena legislatura sospito que serà, a més, una de les més parlamentàries dels últims temps. D’aquelles on la tasca a l’hemicicle, i als passadissos i als despatxos que el circumden, serà més intensa i es disputarà a més bandes que mai a l’hora d’arribar a pactes, a enteses i a sumar la mitja dotzena de suports que faltaran al senyor Artur Mas per poder governar amb la tranquil·litat absoluta que dóna la majoria per sobre dels seixanta-vuit diputats. Venim de molt de temps de pactes estables de govern (no és una ironia, almenys a l’hora de votar) o, abans, de socis preferents. Al senyor Mas no se’l veu pas d’aquells que ho fien tot a una carta. Massa servituds a canvi de massa poc. I no es veu cap grup disposat a fer-li de crossa diligent. És l’hora de la política de distribuir joc, de gestos puntuals i de compromisos dia a dia en un context amb una majoria prou folgada per festejar ara l’un, ara l’altre. De moment el PSC i el PP sembla que toquen una mica més de cuixa. Queden quatre anys i el ball tot just comença. (Publicat a l’Avui el 17 de desembre de 2010)

El president brasiler Lula da Silva va afirmar fa pocs dies que un cop retirat de les seves responsabilitats es dedicarà a blocar i a piular. Això, dit encara no fa ni mitja dècada, us hauria portat a pensar que aquest bon home pretén enrolar-se en un equip de futbol per emular Víctor Valdés i a imitar el cant dels ocells, com a màxim a xerrar. Els que esteu integrats al segle 2.0 sabeu que Lula, en realitat, tindrà un bloc a internet i utilitzarà el twitter, on la piuladissa té la intensitat de la més frondosa de les selves tropicals.

La qüestió no és pas si el president dels brasilers i les brasileres domina més o menys les noves tecnologies de la comunicació, sinó els motius que l’impel·leixen a fer-ho. Sosté, segons va dir en una trobada amb blocaires, que els mitjans de comunicació tradicionals són «antics». Antics.

Des de l’antigor d’un paper jo diria dues coses. La segona és que té raó. La primera és que va errat. No és que hagi estrompassat a l’hora d’escriure i se m’hagi capgirat l’ordre. És que volia destacar primer la segona, la més important. L’explicació, però, la començo per la primera. Anem a pams. Lula va errat perquè els mitjans de comunicació tradicionals (és a dir, la ràdio i la televisió, i la degana, la premsa en paper) estan lluny de ser antics. No ho són. Bé, sí que ho són. Són tan antics com una viola de gamba, un piano o una guitarra. Fa anys que es van inventar, però encara avui serveixen per a la música. En periodisme, la música amb instruments antics s’interpreta a canvi d’una remuneració. Professionals. No dic bons o dolents. Però el fet de cobrar per una feina els converteix en persones que poden viure (o malviure) d’un ofici amb una certa regulació i unes quantes responsabilitats. Gent que ordena el doll immens d’informació circulant. Convertidors d’informació en notícies. Amb uns criteris i sense uns altres criteris. Amb unes prioritats i sense altres prioritats. Amb un ordre, sense desordre. Periodistes que poden aspirar a una relativa independència i a assolir un nivell de qualitat sempre que prou lectors i prou anunciants sostinguin el negoci. Amb el risc, naturalment, que la impossibilitat de mantenir aquesta independència acabi deixant-los sense feina o convertint-los en servidors d’interessos externs.

Lula té raó, malgrat tot. Els mitjans tradicionals, especialment la premsa, són antics. Les noves tecnologies han obert un immens terreny de llibertat d’opinió individual fora de control, acotacions i censures. Immens. La xarxa ofereix més espai lliure que mai i que enlloc. Immens i inabastable. Indigerible. Molta oferta, però poca oferta capaç de fer-se sentir amb força. A més, i amb honorables excepcions, en aquest terreny bàsicament hi arrelen firmes que no poden viure d’aquest negoci i d’altres que no depenen d’aquest negoci per viure. Dues situacions libèrrimes però alhora enemigues de l’objectivitat o de la capacitat de defensar-la. Per això Lula té raó i no la té alhora. Perquè la tradició periodística té limitacions però encara té molt per piular. El risc és que el xoc entre el vell i el nou conflueixin en una societat amb més informadors, però menys ben informada.

Victòria inapel·lable de Mas. Patacada de Montilla. Esfondrament d’Esquerra. El PP, tercera força. I Laporta, la sorpresa de la nit. I tot això, amb una participació que va tornar a arribar al 60 per cent. Els pocs dubtes que podien quedar sobre la victòria de CiU es van esvair ahir a les urnes de manera contundent. La candidatura encapçalada per Artur Mas va obtenir un triomf incontestable, a tot el país, a totes les comarques. Amb els resultats d’ahir, la federació nacionalista no ha arribat a la majoria absoluta com en les seves millors èpoques (ahir 62 diputats, n’hi falten 6), però ha deixat el rival tradicional, el PSC, a una distància estratosfèrica, mai vista, tant en nombre d’escons (34 de diferència), com en percentatge (20 punts).