Escrits amb els dits

Portada del llibre

Traduït per primer cop al català, tenim l’oportunitat de gaudir d’un bon escriptor de novel·la negra com és l’escocès Philip Kerr (Edimburg, 1955), amb una de les aventures de la sèrie protagonitzada per Bernie Gunther, detectiu d’hotel en l’Alemanya nazi que s’encara, a Si els morts no ressuciten, amb un cas amb altes dosis d’intriga, amanit amb una ambientació històrica consistent i ben documentada, centrada en les relacions entre la màfia de Chicago i els preparatius dels Jocs Olímpics de Berlín de 1936. Un relat que durant mig llibre ens situa a l’Alemanya de principis dels anys trenta i en la segona part ens propulsa fins a la Cuba de Batista: dos moments del segle vint d’aquells d’espera tensa, d’incertesa fatalista, de premonició del que ha de venir, que precedeixen a sengles capítols històrics determinants en la història d’una i altra banda del planeta. Dues parts magníficament connectades per una història d’amor sòlida, ben orquestrada amb un estil de guió cinematogràfic del Hollywood daurat, d’alta intensitat eròtica, poc més que insinuada, de personatges foscos i polièdrics, de diàlegs magistrals en boca d’un personatge, en Gunther, en el qual Kerr dibuixa el perfil de l’antiheroi cínic i valerós que tantes pel·lícules en blanc i negre ens fa venir al cap. Escivint sobre aquest llibre només em vénen referències cinematogràfiques a la memòria. Potser perquè Si els morts no ressuciten és una lectura que es projecta sobre la retina com en el llençol blanc d’una sala fosca d’aquelles d’abans, amb respatllers durs, entapissats amb cremades de cigarreta i seients de grinyol fàcil. Un cinema que, com el mort del títol, tampoc no ressucitarà.

La nina

Únicament aquells que no mireu la televisió, o que aprofiteu els anuncis per anar a fer un riu, us esteu estalviant aquest any la brutal campanya de publicitat de la casa Mattel per aconseguir una venuda rècord de la nina Barbie durant les propvinents festes de Nadal. Jo, que no sóc de mirar gaire la tele, l’altre dia en poc més de deu minuts vaig comptar almenys una dotzena d’anuncis pràcticament seguits d’aquesta joguina llegendària. Un metrallament comercial que no havia vist mai. Que si nines de tots colors, que si castells, que si un gat que és una mascota i jo què sé quines collonades més destinades, suposadament, a fer les delícies de les nenes. Nenes, perquè la propaganda sexista en aquest món ja te l’etziben abans que tinguis ús de raó, ep, doncs, l’objectiu real de la publicitat de la majoria de coses que ens venen és que l’ús de la raó no l’acabem tenint mai o, si ja han fet tard, que la tornem a deixar en desús. El meu domicili és un espai lliure de barbies des de fa unes quantes dècades, bàsicament per inexistència de secció femenina infantil, que dubto que, si existís, per més filla meva que fos, pogués resistir el setge mediàtic dels de can Mattel.
Fins i tot jo, després d’uns quants dies empassant-me aquests anuncis ensucrats, ja m’estic rumiant si quan faci la carta als Reis em convindrà més demanar la Barbie Glamurosa, la Barbie Simpática, la Barbie Cariñosa, la Barbie Rebelde, la Barbie Atrevida o la Barbie Artista, els sis nous models que, amb motiu dels cinquanta anys d’aquest secall de plàstic, han tret al mercat sota l’estrambòtic títol de Barbies Fashionistas.
N’hi ha per escriure tot un tractat de sociologia amb aquest sextet que defineix perfectament no tant què vol la mainada sinó què s’espera de les clientes quan siguin grans: glamuroses, simpàtiques, carinyoses, rebels (però no insubmises), agosarades (estèticament parlant) i artistes. Si fos un anunci de relax els adjectius no podrien estar més ben escollits. No és pas gratuït que entre la gamma barbística no hi hagi incorporada la Barbie estudiant, la Barbie culgrossa, la Barbie lesbiana o la Barbie no-et-penso-recollir-més-els-calçotets-de-terra-cabronàs. Ah! O la Barbie si-vols-dinar-a-l’hora-ja-saps-on-és-la-cuina-gamarús. Uns exemplars que probablement serien molt més instructius per a la mainada però que segurament comportarien que, amb el temps, la nina caigués de l’escambell i per Nadal només en restés, en un racó del pessebre, un exemplar de Barbie caganera amagada rere la mateixa palmera de plàstic que Fèlix Millet.
Ja puc anar predicant, ja. Estic absolutament segur que la Barbie serà la joguina més demanada, més comprada i més venuda de les festes de Nadal. Amb distància. I si no la demanen les nenes ja se n’encarregaran les seves mares, antigues propietàries de la maleïda nineta dels seus ulls, de convèncer-les que si la mama hi jugava elles també ho han de fer. Ja m’ho sabreu dir d’aquí a un parell de mesos. Un rècord de vendes, serà. Segur. M’hi jugo la meva col·lecció sencera de Clicks de Famobil i la meitat dels màdelman.

No tinc prou elements per saber si la Generalitat ha actuat amb prou diligència, bona fe, habilitat o competència en aquest assumpte. Desconec fins a quin punt els germans Centelles tenen motius per estar ofesos, indignats i dolguts amb el govern català. I no tinc cap dubte que el govern espanyol ha actuat amb una vilesa absolutament reprovable que si no em sorprèn és perquè ja fa temps que tinc clar que d’un govern espanyol no s’en pot esperar altra cosa que vilesa. Però, si encara si és a temps, reclamaria un últim esforç per part dels hereus del fotògraf per evitar aquesta humiliació a la qual entre tots sotmetran no pas Catalunya sinó cadascun dels catalans que venim de la misèria que mostra el testimoni gràfic del senyor Agustí Centelles. Són els propietaris de les imatges i en poden fer el que vulguin. Indiscutible. Però facin un últim esforç de reflexió. No actuïn per qüestions personals amb un patrimoni que si té algun valor és perquè ens identifica a molts.

Tot i que de vegades sembla que els científics es dediquin a estudiar detalls menors o nimietats de la vida, el cert és que per més ximple que aparentment pugui semblar la recerca que fan, com ara desllorigar la seqüència genètica de la mosca del vinagre, l’estrès dels animals que es porten a l’escorxador i o les tendències sexuals de les balenes, al final, en aquest gran puzle causal que és el planeta Terra i encontorns, tot encaixa en una imatge més grossa que connecta l’anècdota aparent, el detall suposadament intranscendent, amb una realitat complexa.
L’últim cas d’aquests que no deixen de sorprendre, o que almenys no se’ns hauria acudit estudiar als que tenim una formació científica bàsica, que vol dir extreta de l’Educació General Bàsica d’antany, és el dels científics alemanys que han descobert que els bebès, els nadons o com vulgueu anomenar els marrecs i marreques acabats de néixer, ploren en idiomes diferents. Ep, i això no vol dir que ens trobem davant de llenguatges nous basats en el plor sinó que, segons sostenen després d’anàlisis profundes i treballs de camp d’un empirisme incontrovertible, es veu (o millor dit, se sent) que ploren seguint l’entonació i l’accent de la seva llengua materna.
Resulta, segons llegeixo en diverses publicacions que s’han fet ressò d’aquest curiós experiment científic publicat originàriament a la revista Current Biology, que per arribar a aquestes conclusions els investigadors han analitzar els plors de seixanta nadons sans procedents, respectivament, de famílies de parla francesa i de parla alemanya. La tesi derivada del cas és que els francesos bramen amb una entonació creixent, mentre que els germànics van de més a menys en la seva potència ploranera, unes característiques que coincideixen amb les inflexions dels idiomes materns respectius. Ara podria continuar exposant totes les conclusions a què arriben els estudiosos d’aquest cas, que si els bebès comencen a captar els matisos de l’idioma matern ja de l’úter estant, que si la mainada ja està mentalment preparada per parlar als tres mesos tot i que no ho fa perquè mecànicament encara no té el cos prou desenvolupat, que si bla, bla, bla. Però tot això no ho faré perquè de tot plegat només m’interessen un parell de qüestions. La primera és de caire familiar. Resulta que, des de fa encara no un parell de mesos, tinc una neboda. És de mare catalana i pare castellà. Truco a la mare i li dic: «Escolta, t’has fixat en quin idioma plora la nena?» Ella em contesta, amb una aguda remor de fons: «Mira, germanet, el meu problema bàsic actualment no és saber en quin idioma plora sinó com carai aconseguir que pari de bramar.»
La segona qüestió és encara de més transcendència i obre una nova perspectiva al problema català. Ja tenim una pista per saber per què a Espanya no ens donen el que ens pertoca. Si ens refiem de l’adagi que diu que qui no plora no mama, el tema és claríssim. No és pas que no ens facin cas perquè no plorem prou, sinó perquè, senzillament, com que plorem en català, no ens entenen. Quants anys de llàgrimes vessades inútilment!

Resulta indignant veure i sentir com els partits catalanistes, amb més o menys moderació en les formes però amb la mateixa contundència en el fons, massacren amb crítiques duríssimes, desqualificacions rotundes i amenaces intolerables el Tribunal Constitucional espanyol, una institució profundament democràtica que es limita a fer la seva feina, que és vetllar pel manteniment i la preservació de les essències constitucionals de la nació espanyola. Ja n’hi ha prou d’ingerències, ja n’hi ha prou de ficar-nos a casa dels altres. Ja n’hi ha prou. Els catalans no som ningú per dir als espanyols com ha de ser la seva constitució i com han de garantir-ne l’acatament. Espanya és com vol ser i els catalans no la canviarem pas ni tenim cap dret a fer-ho. Tant senzill com això. Els problemes dels catalans amb el Tribunal Constitucional espanyol només s’acabaran quan els catalans deixem de ser espanyols. I els espanyols, que s’organitzin el seu país com vulguin. La resta és xerrameca victimista i anar marejant la perdiu.

En aquesta defensa col·lectiva de l’estatutet (recordem que, en l’improbable cas que no es retallés, el que hi ha a can Tribunal Constitucional ja és una versió ribotada de l’autonomia que ens cal, que és la de Portugal), hem incorporat a última hora un nou mitjà de comunicació que ens farà més forts i ajudarà més a unir el poble de Catalunya contra l’operació anticatalana i antidemocràtica orquestrada des de les més altes instàncies judicials i polítiques (a Espanya indestriables) de l’Estat. Es tracta del diari ultranacionalista espanyol El Mundo, que amb les seves diatribes i bertranades contra tot allò sospitós de catalanista no fa altra cosa que alimentar les ganes que els quioscos de Catalunya l’acabin venent al costat de Le Monde, The Guardian o The New York Times, és a dir, al prestatge de la premsa estrangera, que és on ja va sent hora, com hi ha món, que vagi a parar.

Portada del llibre

Feia temps que no topava amb una història tan original i ben imaginada, tan ben plantejada i tan divertida i alhora entranyable com L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt, publicat per La Campana. Un llibre fresc, amb un argument hilarant però que es frena just abans de travessar la línia que porta a l’humor esparrecat, i amb l’extensió exacta per no fer-se llarg. Explica la doble història d’un avi i un nét (un nét que ja és a la vintena) que es podrien definir com dos carallots en dura pugna per veure qui és més mesquí i més despietat en les relacions humanes. Un parell d’indesitjables que, malgrat tot, transmeten una certa simpatia. Són dues històries, l’una dins l’altra, en què el narrador desgrana l’argument principal, la vida «real» en la novel·la, alternant-la amb la monumental bola que ordeix el nét per fer veure que és a la Xina acompanyant l’avi en el seu desig de viatjar en aquell país abans de morir. En realitat, l’avi ha marxat sol en cotxe cap a l’orient fart d’esperar i ha mort abans de sortir d’Alemanya, d’on és la família. El nét, per la seva banda, és sota la taula de casa ocultant-se del món mentre escriu unes detallades cartes als seus germans on descriu, amb tot luxe de detalls, el periple xinès d’aquesta estranya parella, afegint-hi les surrealistes confessions vitals del vell. Una descripció tan convincent i alhora tan estrambòtica, que el lector frisa per continuar deixant-se enganyar, per a veure que passarà ara, per saber com acaba bo i sabent que no és res més que una gran mentida ben orquestrada, en un exercici de ficció dins la ficció que Tilman Rammstedt broda, tot i la seva joventut, i tot i no haver estat mai a la Xina, amb la mà ferma d’un expert. Llegir L’Emperador de la Xina no us farà més savis ni us canviarà la vida, però us farà passar una molt bona estona, que és, probablement, l’exigència més legítima que pot fer un lector quan obre un llibre.

El secretari de Cooperació i Solidaritat, David Minoves, ha estat criticat durament pel PSC, PP, ICV i Ciutadans per haver convertit Catalunya en un país normal i contractar un servei de traducció simultània del català a l’espanyol en la visita que van fer recentment al parlament unes delegacions de la Regió Autònoma de l’Atlàntic Nord i de l’Atlàntic Sud, a Nicaragua. No entraré a discutir la qüestió político-lingüística, perquè en aquest trist país ja sabem fa temps que bona part de la població està entestada en convertir el català en una llengua morta. El que em sorprèn més de tot plegat, i trobo d’una vilesa intolerable són els arguments de socialistes, nacionalistes espanyols, ultranacionalistes espanyols i internacionalistes d’enlloc, denunciant el cas gairebé com una malversació, una despesa supèrflua, un dispendi inacceptable en temps de crisi. Demencial. Demencial perquè justament els que es queixen que Minoves ha llançat uns diners que ens fan falta són els partits que, oposant-se a la independència de Catalunya, regalen cada any entre 15.000 i 20.000 milions d’euros a l’Estat Espanyol en forma de dèficit fiscal. Això sí que és malbaratar els diners dels catalans!

Catalunya és un país on cap lector pot dir mai que no té res per llegir, perquè si s’acabessin les novetats o hi hagués crisi de creativitat sempre ens quedaria Josep Pla. Catalunya és un país on cap escriptor o articulista pot estar segur d’opinar sobre res que no hagi estat opinat per Josep Pla. Catalunya té la sort que tenen els anglesos amb el senyor Chesterton, té la fortuna dels francesos amb Montaigne, té el privilegi que els espanyols… els espanyols, voleu dir que tenen algun cronista de brillantor tan perenne com el senyor Pla? Podrien dir que tenen Josep Pla, però no ho diran, i a nosaltres, sincerament, ja ens està bé.
No fa gaires dies vaig anar a veure una representació teatral sobre textos del Quadern gris. Res de l’altre món. Una escenografia lleugera, uns actors que deien el text amb una entonació digna, una correcció acadèmica i pareu de comptar. No cal res més. Com passa amb la majoria de bons textos teatrals, el millor favor que els poden fer els directors i els actors és estar-se de voler aportar-hi la seva personalitat. La personalitat, en un actor o un director de teatre, és l’eufemisme que s’utilitza per maquillar, en teatre sempre se solen maquillar, el divisme i la tirada cap a l’exhibició. Quan un text és bo només necessita un vehicle per ser dit, no pas un pilot que l’estavelli contra l’excés. Passa amb els textos dels grans: Shakespeare, Txèkhov, Goldoni, Ibsen, Guimerà. Cada cop que veig programat un títol d’aquests astres, pateixo: en què el convertiran els adaptadors sobrats d’ambició i deficitaris de respecte al geni dels altres?
Amb Pla hi ha el risc que passi el mateix, però és un risc més controlat. I més justificable. Pla no és un autor teatral. Fins i tot podríem dir que si sabés que els seus textos es reciten damunt d’un escenari quedaria entre divertit i perplex. Per dur Pla al teatre, doncs, cal construir una peça. Hi ha la seva obra, de dimensions oceàniques, però no hi ha guió ni organització dramàtica prevista: una infinitat d’obres de teatre per ser muntades. Monòlegs, naturalment. Monòlegs a diverses veus, com és el cas d’aquest Quadern gris que dirigeix l’Oller. Per extreure un bon monòleg de Pla cal algú amb prou paciència per submergir-se en la seva Obra Completa, amb prou criteri a l’hora de trobar un fil conductor i amb prou mesura per embastar aquest fil de manera subtil i respectuosa.
Si fos actor, o promotor teatral, cosa que no seré mai perquè no tinc ni traça per actuar ni diners per perdre, muntaria una companyia estable de teatre planià. Encarregaria a diferents dramaturgs i directors la confecció i posada en escena de textos de l’autor empordanès. De la mateixa manera que hi ha actors que s’especialitzen en determinats dramaturgs, com els shakespearians, al nostre país hauríem de crear la categoria d’actor planià. Serien els encarregats de donar a conèixer al gran públic un geni que, tothom ho sap, és d’aquells molt més citats que no pas llegits. Amb un teatre i una companyia estable, almenys podria ser escoltat, com a mínim una bona manera de no haver-lo de llegir.