Escrits amb els dits

Vist des de fora és força divertit escoltar com a Catalunya hi ha un líder d’Esquerra a cada cantonada per sortir a fer declaracions que no només tenen la virtut de ser espectaculars i estridents sinó que la majoria de vegades són contradictòries entre elles. Tardà, resposta d’ERC a Tardà, Ridao, Carod, posicionament d’ERC sobre les declaracions de Carod…  Vist des de fora és un fart de riure, la qual cosa entreté el personal, i sobretot ens entreté als periodistes víctimes de la sequera informativa política estiuenca. La gràcia s’atura aquí, perquè a partir d’aquí el que fan els republicans és una mica de pena. No sé com tenen muntat el partit, però juraria que no hi ha cap mena d’estratègia corporativa ni disciplina a l’hora de fer declaracions, ni guió sobre els temes a tractar, ni consens sobre les respostes a donar en cas de ser inquirits, entre els alts càrrecs. El mecanisme que donen a l’exterior sembla ser “poseu un micro davant d’un peix gros d’Esquerra, feu-li la primera pregunta que us sembli i ell us contestarà el primer que li passi pel cap”. Com a estratègia per sortir als diaris està força bé. Com a estratègia per sortir als diaris com a un partit seriós, pitjor no podria ser. No estaria malament que a la formació independentista fitxessin un equip de comunicació capaç de domesticar i canalitzar l’opinió corporativa del partit com, per exemple, tan bé fan els socialistes, que no desafinen mai, o els convergents, que sempre desafinen de manera coordinada amb Unió. La disciplina informativa faria molt bé al partit de Macià i Companys. Llavors només quedaria arreglar el problema Carod, que aquest sí que és irresoluble perquè no veig cap mètode eficaç per fer-lo administrar les seves paraules amb prudència i encara menys perquè les paraules que deixi anar demostrin un polític amb tres dits de seny, una virtud que va deixar-se fa uns quants anys a Perpinyà i que el senyor vice-president no ha tornat a recuperar mai més.

Quan les coses interessants les diu, o les escriu, algú altre, el millor que pots fer és recomanar a la gent que vagi a llegir l’altre. L’entrevista d’Andreu Mas a Jaume Vallcorba Tura, Vicepresident del Cercle Català de Negocis, és impagable i com que és impagable la podeu llegir de franc clicant aquí

Portada del llibre

En la línia de les novel·les nòrdiques que tanta nomenada estan tenint en els últims temps, Ningú no ho ha vist (Columna) de Mari Jungstedt (Estocolm, 1962) torna a situar-nos en un escenari de crims recargolats obra d’una ment malalta que trenquen, en aquest cas, la tranquil·litat quasi paradisíaca de Gotland, la principal illa de Suècia. Una història on Jungstedt construeix la figura d’un comissari que protagonitza tots els seus llibres, Anders Knutas, un personatge que, de moment, se situa a anys llum de l’empatia i la profunditat torturada de Kurt Wallander, per no anar més lluny. Malgrat tot, l’autora sap mantenir ben tibat el fil del misteri fins ben bé al final, per bé que, com passa molt sovint en aquesta mena de relats, el desenllaç resulta una mica posat en calçador, amb una dosi d’acció massa alta per embotir-la en tantes poques planes, sobretot tenint en compte que la resta del llibre és d’un to més aviat pausat i meandrós (amb una història d’amor paral·lela que al final convergeix en la resolució de la trama d’una manera un pèl previsible). M’ha passat una mica com en el cas de la Camilla Läckberg i Les filles del fred, que ja els trobo entretinguts però que es troben un pas per darrere de mestres de la novel·la negra escandinava com Henning Mankell o Jo Nesbö. Això sí, m’han entrat unes ganes boges (i més sabent que els crims d’aquesta novel·la són ficció) d’anar a passar les vacances a l’illa de Gotland (o a la veïna de Färo, que també hi surt i on, per cert, va viure fins a la seva mort el cineasta Igmar Bergman, sogre, encara més per cert, de Henning Mankell). La descripció que fa Jungstedt d’aquests dos paratges hi convida.

Portada del llibre

Publicat per Accent Editorial amb traducció d’Isabel Olid Báez, acabo de llegir Coses que passen, de Grégoire Boullier, una magnífica autobiografia no sé fins a quin punt real, no sé en quina mesura imaginada, sigui com sigui un fet que al cap i a la fi resulta irrellevant perquè allò que compta és la potència de la història, i de potència, força i contundència no ni falta gens a aquest rapport sobre la vida del senyor Boullier. Per situar-vos, trobo que és una narració argumentalment i estilísticament situada en un punt indeterminat entre Una educació francesa, de Joan Daniel Bezsonovff i Auxili, perdóde Frédéric Béigbeder. Una mica més salvatge i menys elaborat que el primer, una mica menys exuberant i més creïble que el segon. Una història de canvis de residència, d’infantesa marcada per relacions familiars extravagants i un concepció de les relacions humanes i sexuals tortuosa i embolicada. Un personatge que està com un llum, la qual cosa li permet il·luminar una història explicada amb empenta, de gruix narratiu i d’estil fresc i alhora profund. M’ho he passat bé, ho reconec, amb aquesta tragicomèdia existencial del senyor Boullier. 

Un gos molt llegit

Llegeixo una informació en diversos mitjans de comunicació el titular de la qual és Els gossos comprenen més de 150 paraules. Una conclusió interessant a la qual ha arribat el senyor Stanley Coren, un psicòleg i investigador de la Universitat British Colúmbia. Segons el senyor Stanley Coren, els considerats millors amics de l’home tenen una capacitat mental similar a la dels éssers humans de dos anys i mig. Això sí, aquestes capacitats, es veu, varien segons la raça del ca, per la qual cosa, en un hipotètic test d’intel·ligència canina es veu que els collies serien els primers, seguits del caniche i el pastor alemany. He fet una llista de 150 paraules d’ús freqüent i m’han sortit construccions com ara bon dia, un tallat si-us-plau, què li dec, ja tinc connexió ADSL, moltes gràcies, em fa mal el coll i tinc una mica de febre doctor, em podria dur al carrer Còrsega cantonada amb Balmes, si-us-plau, tiri recte per aquest carrer, trenqui a la segona cruïlla a la dreta i ja ho trobarà….Tot just en porto una cinquantena, comptant les repeticions del si-us-plau d’una persona educada com és un servidor. No sé si un gos entendria totes aquestes paraules, però des que sé que aquests animalons són capaços de copsar el sentit de 150 vocables (se sobreentén que en un llenguatge diferent del seu) i que, amb aquest nivell, tot just arriben a l’enteniment d’un marrec de dos anys, cada vegada que algú em respongui si no me habla en castellano no le entiendo quan faci servir un dels 150 mots d’ús més freqüent en català pensaré que en realitat no és que no m’entengui, sinó que no em vol entendre. Perquè si algú em vol fer creure que és més ximple que un gos, naturalment, com que sóc llegit i no tinc prejudicis racials ni xenòfobs, no me’l creuré per més esforços que vegi que fa per demostrar-m’ho.

Portada del Llibre

En condicions normals sóc dels que fugen esperitats de llibres amb títols de l’estil L’home que va canviar casa seva per una tulipa (Columna), perquè tinc la impressió que darrere de l’originalitat de la crida de la portada l’autor i, sobretot, l’editor, venen poca cosa més que fum. És a dir, que més enllà d’un títol ben trobat el llibre et cau de les mans només de passar la coberta. És una impressió similar a la que causen molts de grups de música en què sembla ben bé que l’enginy l’hagin invertit íntegrament a trobar un nom al conjunt. I després, quatre bolos, una maqueta (encara es fan maquetes, o es pengen directament al MySpace?) i tal dia farà un any.
L’home que va canviar casa seva per una tulipa no és un títol inventat. El signa un senyor de Barcelona que es diu Fernando Trias de Bes (1967), amb una llarga trajectòria en el camp de la diguem-ne narrativa empresarial, gènere que, si el terme no fos despectiu (immerescut en aquest cas) també podríem qualificar com a literatura d’autoajuda per a emprenedors.
L’he llegit en dos dies i m’ha encantat, ho haig de reconèixer. Me’l va recomanar un company del diari que, igual que jo, d’economia no només no hi entén ni un borrall sinó que està convençut que no n’aprendrà mai per més que s’hi fixi. Fins ara. «He entès perfectament això de la bombolla immobiliària», em va comentar fa uns dies, eufòric, tot brandant el llibre com si fos sant Vicent Ferrer (el dominic, no el de l’Índia) predicant a cops de Bíblia. Total, que vaig dir vinga va, me’l miraré, i renoi, m’ha obert els ulls a un llenguatge que durant anys he estat incapaç de desxifrar, la qual cosa, per cert, no em preocupa gaire després d’haver llegit en aquest volum que la majoria d’economistes tampoc no hi entenen gaire res. En fi, que L’home que va canviar… té uns capítols introductoris sensacionals on s’expliquen de manera magistral les bombolles econòmiques més famoses de la història, com la de les tulipes holandeses del segle XVII, la de la Companyia dels Mars del Sud del segle següent a Anglaterra (que, per cert, va provocar la promulgació de la Bubble act, d’aquí ve això de dir-ne bombolles), o l’arxifamós crac del 29.
El millor, això no obstant, és l’exposició detalladíssima que fa en Trias de Bes d’allò que ell anomena la Síndrome del Neci: identifica a partir d’un grapat de detalls tots aquells comportaments i aspectes psicològics dels inversors que permeten augurar-los una ruïna indefectible. No recomano la lectura d’aquest treball a gent que hagi perdut diners a cabassats últimament i encara menys a aquells que els hagin perdut especulant amb el totxo, perquè acabaran fotent-se cops de cap contra la paret. Pot semblar que l’autor respon al perfil d’aquells savis als quals se’ls pot aplicar la vella, barroera, masclista però entenedora màxima pagesa que diu que quan li ha vist el cul diu que és femella. És el risc que té analitzar una crisi quan ja ha passat. En tot cas, de la lectura d’aquesta obra, si més no, en podem treure prou ensenyances per no canviar mai més la casa per una tulipa o l’enteniment per un grapat de rajols.

Els que tenien com a màxima aquell adagi que diu que l’autonomia que ens cal és la de Portugal ja es poden posar a tremolar, perquè segons publicava recentment un conegut diari espanyol, un estudi fet en una universitat d’aquell mateix país conclou que un 40 per cent dels portuguesos serien favorables a la unió amb Espanya, això sí, en un estat federal. Com que segons el mateix estudi el coneixement que tenen els portuguesos del seu país veí és força deficient, es pot arribar a la conclusió que aquesta pobra gent vol ser espanyola perquè en realitat no sap el pa que s’hi dóna. En fi, els catalans hem de fer seguiment a partir d’ara d’aquesta tendència manifestada pels portuguesos per aplicar-los una altra vella sentència que diu que abans d’entrar deixin sortir.

El Dragon Khan català ha reservat a Esquerra els millors vagons durant els últims anys. Arrapats a la barana de seguretat, tots aquells que no han acabat víctimes dels cops de colze o saltant pels aires en una d’aquestes giragonses impossibles, ara enfilen amb incertesa l’últim tram d’una dècada que els republicans van encetar més il·lusionats que ningú i que acabaran… vés a saber com acabaran.
Ara ja coneixen, Puigcercós i companyia, el pa que s’hi dóna en una arena política on l’independentisme se situa entre la paret d’una realitat social de majories submises i l’espasa d’unes minories d’inconformisme compulsiu. Com fer-hi front?
La recepta de l’èxit de tot partit polític (gentilesa de precuinats Ribera) té com a ingredients un 20% de gestió, un 20% d’ideologia, un 20% d’atzar i un 40% de capacitat de manipular de l’electorat. Primer ingredient: les expectatives de gestió sempre rendeixen electoralment més que no pas el seu exercici, que desgasta. Asseguts a la bancada de l’oposició, els hereus de Macià continuarien sent els ídols de la ceba.
La ideologia: el drama d’aquesta formació no és pas, com li retreuen, que hagi renunciat als principis. És tot el contrari: ven un projecte massa ambiciós per a una base social tan minsa. Hi ha tan pocs independentistes a Catalunya que un programa d’aquestes característiques no només costa de prendre sinó que, a mitjà termini, acaba frustrant aquells que hi dipositen la seva confiança pensant-se que obtenir l’estat propi és bufar i fer ampolles, dit i fet.
La manipulació: sense suport en les altes esferes econòmiques i mediàtiques, o amb aquestes agressivament a la contra, hi ha ben poc camí per recórrer.
Encomanar-se a l’atzar? Una temeritat. I jugar-se-la, com ha fet ERC perquè no podia fer-ho de cap altra manera, acaba generat desercions, barrets al foc i alguns atacs mesquins que convé desemmascarar:
El primer és el del gust per la poltrona. Deu ser una mania meva, però quan vaig a votar ho faig amb l’esperança que el partit que escullo, sigui quin sigui, obtingui el poder o s’hi acosti al màxim. D’aquells polítics que prioritzen la puresa ideològica a embrutar-se les mans encara no n’he descobert la utilitat. D’aquells polítics que denuncien el gust per la poltrona dels altres, encara no n’he conegut cap que no ho digui perquè en realitat la poltrona la vol per a ell. Malgrat tot, cal mantenir-se al poder a qualsevol preu? No cal. Però primer cal valorar si, mentre la base social de l’independentisme no s’eixampli, es pot deixar tot en mans del PSC. O de CiU. O, pitjor encara, de tots dos junts. Suïcida.
Peix al cove: i tant, que ERC està actuant amb l’estratègia que va criticar a l’etern govern convergent. Amb una diferència clau: ERC negocia amb la força de 21 diputats. CiU ho va fer fins amb una setantena. Si Puigcercós arribés amb 70 diputats on va arribar Pujol, l’empaitarien pels carrers a cops d’escombra. A Pujol, curiosament, encara avui li riem les gràcies amb veneració.
Esquerra té avui un greu conflicte de sintonia amb l’electorat. És el seu problema, és clar. El problema de tots és que ERC, en certa manera, és un mirall de la identitat nacional. Un mirall trencat?

L'expresident Pujol

Vaig veure la declaració pública de l’altre dia del senyor Jordi Pujol, una compareixença al més pur estil nord-americà. El Molt Honorable cau bé. Em cau bé. Parla un català normatiu com cal (com Déu mana, diria ell), té un to amè i proper que el fa simpàtic i alhora transmet una seguretat i una confiança que sedueixen políticament. I en el parlament de l’altre dia per valorar l’acord de finançament, s’ha d’admetre que va dir coses molt assenyades, ben argumentades i amb una educació i unes formes dignes d’enveja i a l’altura de les circumstàncies. Ho reitero públicament i per escrit per tal que en quedi constància: trobo que el president Pujol és un polític seriós i brillant que convenç l’auditori amb la seva dialèctica a l’abast de qualsevol i la seva oratòria al servei de la comprensió generalitzada. No descobreixo res. En fi, em sembla un polític tan excel·lent que si jo fos un marcià acabat d’arribar a Catalunya, o un català en coma profund durant els vint-i-tres anys que va governar (curulls d’èxits en matèria de finançament com tothom recorda), l’altre dia fins i tot m’hauria convençut.

La portada del llibre

Quan l’home modern, aleshores fosc i pelut, va arribar a Europa des de l’Àfrica fa 40.000 anys, s’hi va trobar un parent pèl-roig i de pell clara que hi vivia des de feia milers de dècades: l’home de Neandertal. La periodista Gemma Aguilera retrata a Una humanitat extingida (Ara Llibres) d’una manera didàctica i amb un gavadal de dades aquesta espècie extingida fa 28.000 anys i que, contràriament al que es pensava, no tenia més motiu per envejar a l’Homo sapiens que la capacitat d’aquest de garantir-se la continuïtat. «A les acaballes del segle XIX i principis del XX, l’Europa colonial, segura de la seva grandesa i orgullosa de la seva essència, retratava els Neandertals com a éssers inferiors i primitius, estúpids i brutals, i ignorava allò que decennis després la ciència posaria de manifest: que els homes moderns provenim del continent africà i que l’autèntic europeu de pell blanca és el Neandertal.» Aquest paràgraf de l’obra Una humanitat extingida resumeix molt bé la intenció de l’autora en aquest llibre: revisar per al gran públic allò que la ciència ja fa uns quants anys que sap, és a dir, que l’anomenat home de Neandertal va ser una espècie tan humana com la que finalment es va imposar en la lluita per la supervivència.
Condensar en poc més de dues-centes planes la història d’uns personatges que van viure entre dos i tres cents mil anys no és senzill. Gemma Aguilera (Sant Boi de Llobregat, 1979), combina en aquest treball la recreació històrica amb l’aportació i divulgació de dades científiques d’una manera amena i entenedora. Així, la major part dels capítols comencen amb una escena idealitzada de la vida dels Neandertals a partir de la qual l’autora desmunta tòpics, contrasta teories o explica algunes claus per entendre aquesta espècie que no va tenir sort en el procés implacable de la selecció natural.
Seguint aquest procés narratiu el lector descobreix que aquesta espècie que va viure des de fa 300.000 anys fins en fa poc més de 28.000, va conviure durant prop de 12.000 anys a Europa amb l’Homo sapiens, el nostre parent directe. Hi ha evidències que coneixia i dominava el foc i en feia un ús social, que enterrava els seus morts, que cuidava els discapacitats i els vells, que estava anatòmicament preparat per al desenvolupament de la parla i que, fins i tot, va desenvolupar una incipient sensibilitat artística.
La base de totes aquestes afirmacions, Gemma Aguilera la sustenta en les opinions i la recerca dels principals investigadors mundials sobre el tema, molts dels quals, per cert, són catalans, com ara Eudald Carbonell (que prologa el llibre), Robert Sala, Carles Lalueza o Narcís Soler. «Hi he inclòs molts científics i jaciments catalans i valencians no només perquè el llibre va destinat al públic català, sinó perquè internacionalment tant els investigadors com els jaciments són de primer ordre», explica Aguilera a El Punt.
La pregunta que el lector es pot fer després de llegir el llibre és com una espècie tan trempada va acabar sucumbint. «La resposta no se sabrà mai, perquè hi ha un cúmul de circumstàncies que hi influeixen, des de motius climàtics fins a la debilitat genètica i biològica», conclou l’autora. Segons sosté Carbonell en el pròleg, el desenllaç d’aquesta espècia pot ser alliçonador per a nosaltres: «Ara més que mai, al segle XXI, l’evolució de la nostra espècie pot entrar en un coll d’ampolla; per això convé llegir una obra com aquesta, ja que ens acosta al coneixement del nostre gènere.»

Massa pocs per perdurar

Des que el 1863 unes restes antropomorfes fòssils trobades a la vall del riu Neander (Alemanya) va ser identificades com a pertanyents a una espècie singular, batejada amb el nom de la contrada, la recerca sobre l’Homo neanderthalensis no ha cessat, tot i que ha estat en l’última dècada que s’ha fet un salt qualitatiu sense precedents. El llibre de Gemma Aguilera inclou les últimes novetats fins a aquest mateix any. És per això que no queda superat per la ultimíssima teoria científica sobre els Neandertals, feta pública aquesta mateixa setmana a la revista Science, defensada per Lalueza Fox, un dels científics més citats també en el llibre d’Aguilera. Les noves conclusions deriven de la descripció del genoma mitocondrial de restes de cinc individus diferents, que arriben a la conclusió que els Neandertals van arriba a un coll d’ampolla biològic perquè van ser sempre molt pocs (només 7.000 en tot Europa al final de la seva història i 300.000 com a molt en el període de màxim esplendor) i poc diversos genèticament. En aquest sentit, la hipòtesi de l’esgotament biològic, de fet, està recollida en el llibre d’Aguilera com una de les més plausibles.