Escrits amb els dits

El viaducte del tren a Girona. Foto: JORDI SOLER

Els tres diputats gironins del PSOE, amb Àlex Sàez al capdavant com a portaveu del seu grup a la comissió de Foment del Congrés, han fet un paper ben galdós votant en contra que sigui l’Estat qui pagui i executi l’enderroc del viaducte del tren a Girona un cop estiguin fet els túnels. El seu grau de submissió a les ordres de Madrid ha estat tan escandalós que ni tan sols han fet ús d’aquell pragmatisme tan arrelat en el socialisme català. Si haguessin actuat de manera pràctica haurien pogut votar que l’Estat pagui l’enderroc del viaducte o que en comptes d’enderrocar-lo el pinti de color rosa. Perquè comptant que el túnel del TAV no ha d’estar fins al 2012 (que traduït al fomentí vol dir 2013 o 2014) i que després s’ha de començar a fer l’altre túnel, podem arribar a la conclusió que estem parlant d’una obra, la de desmuntar el viaducte, que s’haurà d’executar a la dècada dels vint. O sigui, que el senyor Sàez i companyia han perdut l’oportunitat de quedar com uns senyors votant com tothom sabent (també com tothom) que el que es va aprovar dimecres és paper mullat perquè als anys vint ningú ho recordarà i, si algú ho recorda, el mort ja el carregaran uns altres.

Portada del llibre de Màrkaris

 Acabo de cruspir-me Mort a Istambul d’en Petros Màrkaris i haig de dir que ni fred, ni calor. No havia llegit res sobre la sèrie del comissari Kostas Kharitos i, francament, suposo que he començat per un dels lliuraments més fluixos, perquè els amics que n’han repassat tota la sèrie en castellà són d’una confiança absoluta pel que fa a criteri. Mort a Istambul funciona molt bé, magníficament bé, com a llibre per conèixer la dura realitat de la minoria grega a Constantinoble durant el segle XX i captar l’animadversió veïnal i la desconfiança mútua secular que hi ha entre grecs i turcs. Per entendre’ns, els grecs constantinopolitans han pagat sempre els plats trencats de les trifulgues internacionals greco-turques, fent d’ase dels cops sempre que a les autoritats turques els ha interessat buscar una vàlvula d’escapament a la tensió popular: atacts violents, expropiacions salvatges, discriminació legal han portat a l’altre temps floreixent i ben situat col·lectiu hel·lè d’Istambul a una lenta agonia demogràfica i social. Aquí s’acaba l’interès del llibre. La resta, una trama criminal força dèbil per a una novel·la policíaca i una exploració per les relacions familiar d’un comissari madur enmig d’un viatge organitzat a Turquia (estil inserso) que resulta tediós no pas únicament per al protagonista sinó també, almenys en el meu cas, per als lectors. Confio que la iniciativa de Tusquets de traduir Màrkaris al català no quedi en flor d’un dia, i també seria d’agrair una traducció una mica més acurada, més que res perquè en alguns moments sembla que l’hagi traduït directament (i malament) de la versió castellana.

Concert de Bill Wyman a la Mirona de Salt. FOTO: LLUÍS SERRAT

 Feia temps que no disfrutava tant en un concert com dissabte passat (21 de març 2009) a la Mirona de Salt amb l’ex-rollingstone Bill Wyman i companyia (quina companyia!) Tenia força pistes, via youtube, que la vetllada no em defraudararia. Tenia la seguretat que amb l’incommensurable Georgie Fame a l’òrgan no fa faria gaire ningú més per donar per ben invertits els 25 euros de l’entrada. I, efectivament, no hauria calgut gaire res més que el hieràtic Wyman, el senyor Fame i uns sidemen discrets perquè la vetllada hagués estat destacable. Però lluny de la discrecció, la banda que els acompanyava era fora de sèrie i va regalar a la parròquia una nit memorable que si alguna crítica mereix és la que es mereixen tots els concerts d’aquestes característiques: massa curt, tot i que demanar gaire més a una colla la majoria dels quals passaven de llarg la seixantena hauria estat poc menys que una imprudència temerària. Ja des del primer moment va quedar clar que ho passaríem bé, amb una versió per començar d’I got a woman de Ray Charles passada pel Fame touch i amanida amb un duo de saxofonistes que haurien revitalitzat no pas un mort sinó un cementiri sencer. La tirallonga de clàssics del blues, rithm&blues, soul, i fins i tot el swing inclassificable de Louis Prima que van anar sonant durant una hora i mitja va convertir-nos en espectadors d’una memorable lliçó d’història musical. Unes versions que, potser amb l’excepció del Green River dels Creedenc Clearwater Revival, van millorar de llarg els origionals. Especialment imponents la lectura irreconeixible però trepidant de Jonnhy B Goode, una delirant Hit the road, Jack (amb una passejada inclosa per Fever i el Moondance de Van Morrison), una celebrada Honky Tonk Woman més deutora d’Alexis Korner que dels Rollin Stones i, com a traca final, l’atac absolutament memorable a l’I put a spell on you, amb l’eclosió d’una Beverly Skeete que fins aleshores no havia passat de correcta i un solo de saxo alt de Francis Mead que no només el va deixar sense alè amb ell sinó pràcticament a tot l’auditori. Curt, curtíssim, el plaer de dissabte a la nit que ens va oferir el Black Music Festival en una sala que té la mesura justa per a aquest tipus de privilegis per a uns pocs centenars de malalts de rithm & blues.

Utilitzar el nom de la ciutat de Girona, que és patrimoni de tots els gironins, per als interessos llagoters i servils d’un grapat de senyorassos amb ínfules de grandesa és la pitjor vilesa que poden cometre aquestes institucions que es proclamen arrelades al territori i que ara n’utilitzen el nom per promoure les seves aspiracions personals i corporatives, disposades a destinar, per fer la pilota a la monarquia, diners que farien més servei per finançar empresaris escanyats i consumidors afectats per la crisi. Com s’ha de sentir el petit comerciant, l’emprenedor arriscat, el pare o la mare de família de Girona veient com les entitats bancàries que els estan collant ara es dedicaran a repartir beques a personal de la quinta forca amb l’objectiu de donar llustre a l’hereu de la institució paradigmàtica de la ganduleria? Com ens hem de sentir els gironins que a partir d’ara haurem de viure associats al nom d’aquesta malaltia hereditària que es diu monarquia sense treure’n altra cosa que propines generoses i alguna festassa anual perquè els senyors empresaris puguin treure a passejar les seves joies i amortitzar els cursets de tastavins i de com seure a taula sense que es noti que ets una persona normal i corrent?
Són ben lliures de fer-ho, només faltaria, tothom té els seus gustos, les seves preferències, i endavant si disposen de la capacitat econòmica de pagar-se o de fer pagar aquestes bacanals obscenes de presumpció i hipocresia d’aristòcrates d’ocasió. Però si per això els cal impulsar una fundació dedicada a mostrar la seva submissió xaiesca a la Corona, que hi posin el nom del Borbó que els faci més gràcia i no pas el d’una ciutat que no és seva, sinó que és de tots. Si volen crear una fundació dedicada a l’hereu de can Joan Carles, doncs endavant les atxes, però que li posin Fundació Felip de Borbó i s’estalviïn barrejar-hi el nom d’una ciutat que no és només dels monàrquics, i que li paguin les xefles que els vingui de gust perquè el noi estigui content i pugui venir de tant en tant a passar uns dies de vacances pagant-ho de la nostra butxaca; tot el que fa aquest senyor (i la seva extensa família) ho paguem de la nostra butxaca. ¿Quants diners es destinaran del pressupost de la Casa Reial (finançat amb diners públics) a donar beques, promoure la cultura, l’educació, el jovent i el llarg bla, bla, bla amb què s’omplen la boca els patrons d’aquesta paradeta promocional borbònica? Ni un ral, ni un duro, ni un cèntim d’euro no sortirà de la butxaca d’aquesta reial sangonera. No ho pagarem tots, aquest cop, sinó únicament els que siguin clients de les caixes amigues, els mateixos diners que no flairaran els que realment necessiten (i tenen dret) a l’obra social que és raó de ser de les caixes: els gironins i gironines que treballem i vivim al territori, i no pas aquells que vénen de tant en tant a sentir una honda sadisfacción i a tallar quatre cintes mentre caminen mirant de no relliscar de la bava que va caient al seu pas. Els gironins no mereixem que ens segrestin el nom de tots per a servei d’un grapat d’il·luminats que juguen a fer l’important.

La càrrega dels Mossos a Barcelona. Foto: JUANMA RAMOS

El conseller Saura ha perdut els papers. Això de tenir un peu a les negociacions amb l’Estat pels calerons i les competències i un altre peu al comandament de les forces de l’ordre el fa voltar com una virolla fins al punt que ha invertit les actituds. De manera que tota la contundència necessària per enfrontar-se a un Estat gasiu, injust i contrari als interessos de Catalunya, en comptes de posar-la damunt la taula de negociacions (no amb porres però sí amb energia) la destina a permetre que s’atonyinin ciutadans que, per més barruts i busca-raons que siguin (i ho són molt aquests opositors al pla de Bolonya i al que faci falta) no tenen per què rebre les ires d’una policia desbocada. Aquell posat de xaiet que, tot posant-se bé la corbata compulsivament o fregant-se les mans amb desfici, mostra el senyor Saura quan és a Madrid, es converteix en una actitud del primer disparo i després pregunto quan es tracta de mantenir el galliner tranquil. Que en sap de ser dòcil amb els que manen i dur amb els que no es volen deixar menar tan submisament. Genuïna política d’esquerres.

L’incombustible Henning Mankell no és només un mestre de mestres de la novel·la negra actual sinó que en cada nou lliurament se supera en tots els aspectes. Tant li fa que hagi prejubilat el seu entranyable comissari Kurt Wallander, protagonista d’una de les millors sèries policíaques de tots els temps. Tant li fa que fins ara a Catalunya només hagi arribat un dels llibres de la continuació de la sèrie amb Linda Wallander, filla díscola de Kurt, com a protagonista. El toc Mankell, a diferència del d’altres autors igualment remarcables d’aquest gènere, s’ha alliberat de la servitud cap a uns personatges que, com sol passar en aquests casos, acaben convertint els autors en esclaus de les seves pròpies criatures. Ja va demostrar que és capaç de modificar els referents sense canviar d’aires ni perdre pistonada a El cervell de Kennedy  (una novel·la on, per cert, es parla català durant una fugaç visita a Barcelona). Amb El Xinès, l’última disponible en el nostre idioma, el nivell continua pujant gràcies a una trama extremadament complexa però teixida magistralment amb un avenç assossegat però implacable a través d’un envitricollat viatge argumental que ens condueix de la Suècia actual al Beijing preolímpic, amb flaixbacks cap a la Xina del segle XIX, al llunyà oest americà i també un recorregut llampec per l’Àfrica més deprimida del nostre món actual. Buf! Una barreja que sembla impossible de conjuminar però que el mestre de la tensió argumental suec fa encaixar pacientment tot oferint-nos, de propina, una lliçó de novel·la històrica: els capítols sobre l’experiència dels treballadors xinesos en la construcció dels ferrocarrils als Estats Units conformen una magnífica i instructiva història dins la història que, això no obstant, no distreu en absolut de la trama sinó que la dilata de manera enriquidora. Hi ha, també, com sol passar en tota l’obra mankelliana, un segon discurs en paral·lel a la trama principal. En aquest cas, a banda de la reiterada crítica a la decadència del model social suec, hi ha una profunda digressió sobre el fracàs dels vells anhels maoistes d’alguns europeus que van ser joves als seixanta, i també una interessantíssima dissecció de la política i la societat xinesa actual culminada amb una corprenedora profecia, impecablement argumentada per un escriptor que, no oblidem, de cada any en passa més de mig a l’Africa, sobre el futur colonial de la Xina al continent africà. Un llibre amb uns quants nivells de lectura del qual, com sempre, emergeix una història criminal sorprenent (en aquest cas sorprenent com mai) i ben desplegada. Un bon exemple de narrativa que combina la densitat de continguts sense perdre el nord, sense deixar d’avançar cap endavant, que és com han de ser les bones històries.

Diari Llibertat de Tarragona, als anys 30

Al sector de la premsa escrita ens han caigut simultàniament a sobre la crisi econòmica i la fi del model. Com si al teu poble comença a ploure a bots i barrals just el dia que se t’enfonsa el sostre de casa. Quan a una societat que ja fa temps que està perdent les ganes de llegir diaris a més a més la fas anar curta d’armilla, el gest d’anar al quiosc a consumir premsa passa ràpidament a situar-se en els llocs de cua de les prioritats d’inversió de l’euro amb deu cèntims diaris que costaria.
El problema de fons és la devaluació de la informació com a bé de consum. Cada cop hi ha més poca gent disposada a obtenir informació pagant. Es paga pel futbol, per les pel·lícules i pel canal Disney, però no pas per saber què passa al món, que ja hi ha televisió en obert, ràdio en obert i la web, la més oberta de totes les possibilitats. Davant d’això, el periodisme escrit s’enrosca apel·lant a una suposada possessió del mètode i el rigor, contra el presumpte intrusisme de qualsevol persona capaç d’obrir una finestra al món a través d’internet per dir-hi la seva.
Hem caigut de l’escambell. Es podria discutir quin grau de responsabilitat hi tenim, però aquest exercici d’autocrítica ens portaria a un percentatge molt petit de culpa. El periodisme escrit no ha pas perdut credibilitat, si és que es pot dir que n’ha tingut mai gaire, o que en aquest sector n’ha tingut tothom. En tot cas, no ha pas disminuït la que tenia. El que s’ha perdut és la utilitat. Durant dos segles llargs hem estat intermediaris, mitjancers, transmissors de la informació per una qüestió purament tècnica: fer circular les notícies era tan complex i car que només es podia assumir d’una manera organitzada, sistematitzada i sota un cert control. El quart poder, que en diuen, l’hem arribat a ser gràcies a aquest privilegi de canalitzadors. Això va començar a diluir-se, lentament, amb l’aparició de la ràdio i, sobretot, de la televisió. Amb les noves tecnologies el paper imprès està vivint els últims dies com a mitjà de comunicació de masses. Ep, i els grans grups audiovisual també patiran. Res no és més senzill que fer circular notícies, informació, dades. Cada cop més lliures i alhora menys: sense paràmetres de fiabilitat la veritat cau en un relativisme extrem. Però és el que hi ha.
L’últim cas pràctic autòcton és l’aparició de Carod TV, on el líder independentista exercirà l’acte de la comunicació de la manera que millor li plagui. Les reaccions periodístiques han oscil·lat entre la befa més o menys sonora i el menyspreu. És la impotència de constatar que se’ns ha acabat el paper de sacerdots de la informació. Podem enrabiar-nos, estirar-nos els cabells (això jo no ho faré, perquè no en tinc prous) o intentar competir amb les eines que sempre ens hem vantat d’utilitzar tan bé: criteri, rigor i professionalitat. És l’única garantia (això i la hibridació amb altres formats) per allargar la vida de la premsa escrita. Altra cosa és que amb bon periodisme i prou s’hi pugui fer negoci: se’n farà, probablement, però serem menys i lluny del gegantisme empresarial. Ara, que ja se sap que on hi ha poc camp per als diners hi sol haver més trajecte per a la llibertat. (Publicat a Presència, número 1932)

Al Patronat de Turisme de la Costa Brava deu al·lucinar. Després del ruixat que els ha caigut arran del cas de la campanya promocional de la Costa Brava en la que s’utilitzen fotos de paratges d’altres llocs del món, ara es troben que els caps pensants de l’economia i les finances gironines fan el mateix sense cap mena de rubor: promocionar (presumptament) Girona amb una imatge tan poc arrelada a les comarques gironines com la institució del Príncep de Girona. Un cas més de publicitat enganyosa. Que, en aquest cas, no ens enganyem més del compte, no és publicitat de Girona sinó del senyor Felip de Borbó, al qual la campanya, per postres, no li costarà ni un ral perquè li pagarem des d’aquí.

Si baixessin del cel unes criatures de color verd amb el nas i les orelles amb forma de trompeta i expliquessin que faran una fundació a Girona amb el nom del Borbó petit, pensaria: guaita pobrets, aquests baixen del cel i no saben on han anat a raure. Però quan els que expliquen això no són marcians sinó les forces vives de l’economia i l’empresa gironina m’esgarrifo de pensar qui es cuida dels nostres estalvis (fins ara) i qui mena la nostra economia productiva: uns líders que sempre han predicat la cultura de l’esforç i de la feina ben feta i ara es deixen ensibornar com lacais agraïts amb propines generoses i corren a seguir la pastanaga casposa de l’exemple suprem no pas de la cultura d’empresa si no dels que viuen de la rifeta sense fotre brot. Pobres de nosaltres si hem d’encarar la primera crisi del segle XXI amb unes elits que ens volen retornar al passat bavejant com cortesanes ocioses darrere els representants del privilegi i el paper cuixé. I el pitjor del cas és que si han arribat fins aquí és perquè tenen clar que els ciutadans gironins acolliran la proposta amb una submissió ovina que acabarà demostrant que els marcians no són pas ells sinó que sóc jo.

Aquesta tarda he rebut un comunicat que diu així:

  “La Cambra de Comerç de Girona, Caixa Girona, la Fundació Gala-Salvador Dalí i La Caixa han acordat la creació de la Fundació Príncep de Girona, el President d’Honor de la qual serà S.A.R. el Príncep d’Astúries i de Girona i el Vicepresident d’Honor el M.H. President de la Generalitat, Sr.D. José Montilla
Els objectius principals de la Fundació seran: la projecció d’activitats socials en el sentit més ampli, la promoció de l’educació i la formació de la joventut, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya.
Les quatre entitats fundadores tenen profundes arrels a Girona, treballen amb una clara vocació de servei pels seus interessos generals i estan compromeses amb el seu benestar i futur.

És per aquest motiu que consideren convenient estimular i promoure totes aquelles iniciatives que, juntament amb les activitats pròpies del seu objecte social, contribueixin al desenvolupament econòmic, social i cultural de Girona i, a la vegada, constitueixin un reconeixement dels valors arrelats a la nostra terra.

La Institució del Principat de Girona, amb una llarga història i tradició, és, sens dubte, un dels nostres símbols més preuats. La Seva Altesa Reial, que ostenta aquest títol i ens honora fent servir aquesta dignitat, sempre ha posat de relleu el seu compromís amb Girona, donant suport a iniciatives que, sortint de la pròpia societat, persegueixen l’interès general dels ciutadans i, particularment, dels més joves i d’aquells que necessiten una protecció més gran.

Per totes aquestes raons, en el seu moment, les quatre entitats fundadores es van dirigir, a la Casa de S.M. el Rei i a S.A.R. el Príncep d’Astúries i de Girona, a fi d’exposar el projecte i demanar a la Seva Altesa Reial la Presidència d’Honor d’aquesta Fundació que ara neix.

Volem agrair l’extraordinària atenció i la resposta positiva a la nostra petició i expressar que ens sentim molt honrats que des d’ara mateix la Fundació Príncep de Girona tingui en la figura de l’Hereu de la Corona el seu President d’Honor.

A partir d’ara, es posa en marxa tot el procés de constitució de la Fundació Príncep de Girona, tant pel que fa als estatuts, òrgans de govern, etc.

Conclusió. En els contes de fades, la princesa besa un gripau i el gripau es converteix en Príncep. A la realitat, les caixes, la Cambra i els de can Dalí, que són gent casta, en comptes de besar-lo, com que ja saben que és un príncep, el gripau ens el volen fer empassar a la resta de gironins.