Escrits amb els dits

L'Escala, a la portada del llibre

“Catalunya nord, dècada dels cinquanta: el doctor Alain Roig torna al seu poble natal després de passar uns anys destinat a les colònies. Ha viscut molt temps allunyat del paisatge feréstec i de la rigidesa de costums de la vida d’aquest petit poble mariner. Però tan bon punt la seva anciana tia Margot li demana que faci de mitjancer per evitar un matrimoni que podria provocar un escàndol, el doctor Alain es veu de cop immers en una impenetrable xarxa on es barregen els prejudicis, els interessos patrimonials i les enveges entre veïns.”

 

 

Aquesta és la sinopsi que fan Edicions 62 i Edhasa de la recomable obrade Patrick O’Obrian Els catalans, una novel·la dels anys 50 que feliçment aquestes editorials acaben de recuperar traduïda al nostre idioma. A banda del seu valor literari, el llibre té un punt d’interès afegit en aquests dies en què s’esà debatent sobre la promoció de la Costa Brava amb imatges que no corresponen a la Costa Brava si no a l’altra punta de món. El cas és que la portada del llibre esmentat, que, com heu llegit, està ambientat a la Catalunya Nord, porta una magnífica il·lustració antiga d’un poblet costaner català. No és Cotlliure, no és Port Vendres, no és Banyuls, no és Cervera, no és Canet, no és Argelers. És l’Escala, que és al nord de Catalunya, però no tant.

Un dels nous souvenirs de Lloret

 L’Ajuntament de Lloret va presentar fa uns mesos un ambiciós pla de xoc per intentar canviar el concepte de souvenir associat a aquest municipi. Ep, a aquest municipi i, per extensió, a tots els de la Costa Brava i encara ens podríem estendre més i continuar per Barcelona, la Costa Daurada i les Illes i aneu-hi afegint sol i platja i parades i aparadors amb toros de plàstic, barbies d’imitació disfressades de sevillanes, vestits de farbalans, banderilles a parells i samarretes del Real Madrid com a imatges indestriables de la iconografia del nostre país.
A Lloret, el pla ha consistit a fer que un grapat d’artesans i dissenyadors es posessin a treballar per elaborar objectes destinats a menjar-se el terreny de totes aquestes andròmines tronades i casposes que avui dia regnen a les botigues de records. El resultat, presentat no fa gaire dies amb bombo i platerets, resulta entre frustrant i decebedor. Primer, perquè la iniciativa de moment es limitarà a les botigues dels museus i altres instal·lacions municipals amb servei de venda de marxandatge al públic. Les autoritats públiques d’aquesta localitat selvatana diuen que cal anar a poc a poc, amb bona lletra, per algun lloc es comença i que, amb una mica de pedagogia (som la meca de la pedagogia, en aquest país, sobretot si no es tenen en compte els resultats) amb una mica de pedagogia, deia, els comerciants del poble ja s’aniran apuntant a aquesta mena de pla Renove del record. La crida a la paciència i a fer les coses amb pas ferm no és pas necessàriament dolenta, si no fos pel segon motiu que em condueix indefectiblement al pessimisme. No sé si heu tingut ocasió de veure els nous records lloretencs. Només us diré que són uns punts de llibre i unes imatges de quatre racons del poble d’una llangor i una candidesa tan extremes que no les voldrien ni al santuari de Lorda, i no vull pas dir perquè a Lorda no en farien res, d’una imatge dels jardins de Santa Clotilde lloretencs, sinó perquè són ensopits com una mala cosa. No vull pas criticar l’esforç ni el disseny d’aquestes noves mostres de promoció, sinó el criteri que sembla haver dirigit aquest intent de revolució frustrat: pensar-se que els turistes canviarien de referents pot resultar un pèl agosarat, però versemblant. En canvi, creure que el personal que arriba a Lloret deixarà de tenir de cop i volta el mal gust que fa dècades que acrediten tot comprant espases toledanes, castanyoles i barrets de mexicà és tenir el sentit del màrqueting i el nas per al negoci molt fluixos, sigui dit amb tots els respectes. Si es vol renovar el souvenir de la Costa Brava s’ha de fer, almenys inicialment, sense trair la moda actual: passar a l’ase català estil fuckin’ donkey, a porrons fàl·lics, a barretines amb cigala i orelles cosides al davant, i quan dic cigala no vull pas dir la de la família dels escamarlans. O imatges del S’Amorra Amorra (i això és una regata local, no una obscenitat), estampades en gerres de cervesa. Això és posar-se al dia amb criteris mercantilistes, que al cap i a la fi és el que compta. La resta és perdre una bona oportunitat d’agafar el toro per les banyes.

Els amants, consumidors o devoradors de novel·la negra traduïda al català estem de sort. En pocs dies han sortit al mercat tres novetats que ens proporcionen provisions excel·lents per alimentar durant una temporada la nostra insaciable avidesa lectora.
El primer. L’editorial Tusquets, gràcies a la qual tenim gairebé tota la producció del suec Henning Mankell al nostre idioma, acaba de treure al mercat l’última novel·la del gran Petros Màrkaris, titulada Mort a Istambul. El popular autor grec fins ara només havia estat traduït al català (corregiu-me si vaig errat) en una ocasió per la lleidatana Pagès Editors, que va publicar L’accionista principal. No us puc pas parlar en concret de Mort a Istambul perquè encara no l’he llegida, però en general es pot dir sobre Màrkaris que ens trobem davant d’un altre cas en què novel·la negra i novel·la social són molt a prop de la sinonímia.
La segona. Ningú no ho ha vist, és el primer títol en català, publicat per Columna, de l’autèntica reina del gènere a Suècia, Mari Jungstedt, una autora la popularitat de la qual als països nòrdics ja està deixant ressagat el fenomen Stieg Larsson i fins i tot el venerat Mankell, tot i que veurem com queda situada en aquest olimp un cop hagi passat per l’inexorable sedàs del temps.

El tercer. Tots drets. Deu anys després de la publicació d’El gos de terracota, Edicions 62 ens torna a regalar una entrega de l’incombustible Andrea Camilleri i el seu comissari Salvo Montalbano, amb Foguerada d’agost. Un exemple, en aquest cas, de com un autor pot ser traduït sense perdre la brillantor, com és el cas de tots els camilleri traduïts per l’impagable Pau Vidal. Després del magnífic assaig novel·lat sobre la màfia i la increïble història del seu útlim capo dei tutti capi, Bernardo Provenzano, tornem a retrobar el bo de Montalbano que, per cert, sembla que ens alguns aspectes en aquest lliurament perd una mica la bonhomia.

La intenció del govern de garantir el dret a veure cinema en català ha rebut respostes amenaçadores d’exhibidors i distribuïdores, que amb més o menys fatxenderia venen t a dir que ja ens hi podem anar posant fulles, tot i que sense doblar ni subtitular al català no deuen pas haver dit poniendo hojas. Argumenten que això del català els esguerraria el negoci. Un cop més ens han donat pel sac, podeu pensar els que teniu tendència al victimisme, al derrotisme o a l’abaixada de braços. Per als realistes, en canvi, un cop més el futur està a les nostres mans, les dels consumidors, ai perdó, ciutadans. Jo no tornaré a posar els peus en un cinema si no és que puc veure les pel·lis en la meva llengua. Si sóc jo sol, ja podeu portar-me les fulles. Si som una bona colla, (a veure qui és el primer de fer un grup al Facebook!) els tombarem. Dubto que exhibidors i distribuïdores resisteixin gaire si som moltíssims els espectadors que deixem de finançar la seva discriminació lingüística. Que ens costarà un any sense anar al cinema? Potser dos? Mira, doncs estalviarem una mica, que ja ens convé. I, ben mirat, pel nivell de programació que fan, tampoc ens perdrem gran cosa.

Lloret de Mar, Platja d’Aro, els canals d’Empuriabrava, Santa Margarida de Roses, Santa Pau, Besalú, Peratallada, el Museu Dalí, els clubs Madam’s o el Dallas arran de la carretera l’N-II a tocar de la frontera… (per llegir-ne més, cliqueu al títol)

Antiga màquina del carrilet de Sant Feliu, o Feliuet

L’estudi de viabilitat encarregat per la Diputació de Girona per demostrar que el vell somni d’una circunvalació ferroviària a les Gavarres pot ser una realitat, ha generat tantes il·lusions entre els alcaldes i bona part de la societat civil com dubtes raonables sobre d’on sortiran les misses. D’entrada, al costat d’una obra faraònica com el TAV, el tramvia de l’empordanet i encontorns és una propina, per bé que tothom sap que si l’alta velocitat es fa és perquè els guanys no són per al territori sinó que el benefici està en l’activitat que genera la pròpia obra, amb la qual cosa un es pregunta, i si el fessin desmuntable no seria millor, perquè un cop fets els diners per qui els hagi de fer la resta de mortals ens estalviaríem haver de tenir-lo  de record per a tota la vida? Reflexions d’alta velocitat a banda, una de les aportacions més interessants al debat sobre el tramvia de les gavarres l’ha feta el secretari per a la Mobilitat de la Generalitat, Manel Nadal. El senyor Nadal sosté, amb un cert menyspreu implícit per la idea, que aquest projecte és actualment inviable. “Per d’aquí a 50 anys en podem parlar”, conclou en l’entrevista publicada a El Punt el dia 3 de març, en la qual remarca la necessitat de parlar de propostes realistes que, segons ell, han de ser més a curt termini. La història, desgraciadament, demostra com el senyor Nadal no té pas tota la raó. Si fa cinquanta anys algú s’hagués plantejat la planificació a 50 anys vista de la xarxa ferroviària existent, ara no estaríem parlant de tornar a fer uns carrilets que, de fet, ja havien existit i que es van tancar, molts d’ells aquest any en fa quaranta, perquè es van morir de pura inanició sota la pressió a curt termini de les expectatives d’un transport per carretera que, per cert, tampoc es va planificar i ens ha deixat el país enquitranat a batzegades. Si alguna cosa ha faltat durant dècades en aquest país, és planificació a llarg termini. Una altra cosa és que el senyor Nadal en sigui conscient i l’únic que pretengui amb aquesta frase sigui fugir d’estudi o desacreditar la proposta una postura perfectament legítima, però amb arguments poc consistents.

Les declaracions de Thierry Henry en un diari espanyol que s’edita a Barcelona, en què assegura que Catalunya no és Espanya, faran bullir l’olla tant de l’independentisme mitòman, que ja té un nou sant per venerar, com de l’anticatalanisme, que disposa d’un nou candidat per cremar a la seva foguera mediàtica. (Per llegir-ne més, cliqueu al títol)

juga ha quedat literalment desterrat de la galàxia de les estrelles Michelin. El Fòrum Gastronòmic de Girona ha evidenciat que en la nostra societat l’acte de menjar ha passat de ser una necessitat bàsica a convertir-se en una sublimació de l’acte d’alimentar-se que es pot practicar fins i tot sense tenir gana. (Si en voleu llegir més, cliqueu en el títol)

El Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló ha editat un llibret d’una quarantena de pàgines on s’apleguen tots els actes que es fan en aquesta zona per recordar els 70 anys de la fi de la Guerra Civil. (Per llegir-ne més, cliqueu al títol)

Foto: Jordi Soler

Som aquí a la redacció d’El Punt a Girona fent la celebració domèstica  (l’oficial serà aquesta tarda) del trentè aniversari del naixement del rotatiu que quan va néixer es deia Punt Diari. En aquest refrigeri a peu dret hi ha pastes, dolces i salades, sucs, cava, coca a dojo (ep, de fleca i amb pinyons) i el discurs ideal per celebrar un acte d’aquestes característiques: cap. Hem fet trenta anys però, presumits que som, quan ens mirem al mirall trobem que, en realitat, semblem més joves. Perquè encara tenim ganes de créixer.