El resultat a les comarques lleidatanes ha estat molt bo: un triomf aclaparador del sí amb una participació del 36% del cens. Però la participació ha estat molt desigual en poblacions de cens similar, cosa que porta a una primera conclusió: l’organització és clau. En una mateixa comarca, el Pla d’Urgell, hi ha hagut un 44,2% a Ivars i Vallverd, un 38% al Palau d’Anglesola, un 33% a Linyola i un 25% a Golmés. L’única explicació raonable de tanta diferència entre pobles iguals ha estat la capacitat de mobilització. Per això, com més professionalitat i més unitat en l’organització, cosa que vol dir no excloure els partits sinó al contrari, aprofitar la seva implantació territorial i la seva maquinària, molt millor.
Segon apunt: molts organitzadors de les terres de Ponent comentaven l’escassa participació dels joves de 16 i 17 anys. Alguns ho comentaven amb sopresa. N’esperaven més. És, doncs, una assignatura pendent. De la mateixa manera, segons la impressió dels organitzadors, la immigració ha participat de manera desigual: en uns pobles han respost a la crida a les urnes, en molts altres les han ignorat. Són, doncs, dos assignatures per a l’independentisme. En tot cas, obrir el cens d’aquesta manera val la pena, subratlla el caràcter cívic i radicalment democràtic de l’independentisme català. Tota una lliçó al món.
Tercer: el nombre absolut de vots pel sí supera de molt el de l’indepentisme explícit d’ERC i dóna la impressió que va més enllà i tot dels vots sobiranistes de CiU. És un fenomen transversal. No és prou com per dir que l’independentisme ja ho té tot guanyat i té a l’abast majories parlamentàries imponents. Li queda força camí per córrer. Però déu n’hi do el camí fet fins ara. En segons quines condicions de participació, no es trobaria lluny de guanyar un hipotètic referèndum oficial.
Quart: entre el 64% que no van anar a votar, no crec que tots siguin radicalment contraris a la independència. Una part gens menyspreable són ciutadans que encara veuen viable l’autonomisme o l’Espanya federal que només es defensa des de Catalunya. En una situació real d’escollir entre Espanya o la independència, no tinc tan clar que tots aquests vots anirien a favor de continuar amb Espanya, a favor del no. El que està clar és que de moment no van al sí. L’independentisme encara té feina per eixamplar la seva base. A part de cops d’efecte com el d’ahir, encara és aquesta la seva feina més important. Més que fer proclames puristes per a conveçuts, a l’independentisme ha d’escoltar els que no ho són, entendre’ls bé i treballar-se’ls amb esforç i obertura de ment.
Cinquè i últim apunt: la il·lusió, el bon humor i el civisme que vaig veure ahir en diferents col·legis electorals lleidatans, ja siguin edificis oficials o els coberts de veïns, demostra que la via que ha optat l’independentisme a Catalunya és la que té més força: la dels vots, la llibertat, el diàleg entre veïns, la participació ciutadana oberta a tothom. Catalunya ha posat davant dels ulls del món que la seva ambició nacional juga en el terreny del civisme i la democràcia, cosa que li dóna una força imparable.