Doncs ha resultat que allò que s’estava coent al PSC de Lleida era una gran carbassa per a Montilla. Àngel Ros ha dit que no. Ell no serà el cap de llista per Lleida a les eleccions al Parlament. El plat ja està cuinat, condimentat de bones paraules i presumpte bon rotllo mutu i servit a la taula dels mitjans de comunicació. Segurament no serà del gust del carrer Nicaragua, que apostava per Ros com a cap de llista. Les pressions del partit, deia jo a l’entrada anterior del blog, s’havien fet tan intenses i tan públiques i anaven tant del bracet de determinada guàrdia mediàtico-empresarial lleidatana, que a l’alcalde li seria molt difícil dir que no. Però ho ha fet. Ha dit que no. Carbasses per a Montilla i per als altres. Àngel Ros vol fer d’alcalde i prou.
És una bona notícia per al municipalisme que algú anteposi la feina que exigeix la seva ciutat a les servituds de partit. I també és bona notícia que algú no caigui en la temptació d’aclaparar massa càrrecs i voler tocar massa tecles i cadires. Amb aquesta decisió Ros guanya pes com a alcalde, però perd punts dins del partit al quali li ha creat ara un problema. Lleida és una ciutat mitjana en nombre d’habitants però és una gran ciutat, una ciutat importantíssima, per la seva situació estratègica com a capital de Ponent, com a motor de desenvolupament de la Catalunya interior, com a contrapès territorial i factor de reequilibri d’un país massa inclinat cap al litoral urbanitzat. Que sigui un pol d’activitat econòmica emergent i un nus d’infraestructures àgil i complet és d’una importància estratègica vital per al país, i per això ja va bé que el que hi estigui al capdavant hi cregui ni que sigui una mica. La ciutat de Lleida no és un trampolí polític. I la decisió de Ros és coherent amb això.
Tampoc cal fer-se massa il·lusions sobre l’altruïsme dels polítics. En la decisió segur que també han pesat, i molt, els càlculs sobre el desgast polític que li suposaria a Ros presentar-se per perdre, en unes eleccions molt complicades per al PSC, i a més perdre davant d’un altre alcalde, Albert Batalla, de la Seu d’Urgell, cap de llista de CiU, en un duel entre plana i muntanya, entre vegueria única i vegueria pirinenca, que Ros tindria molt difícil de guanyar.
I, sobretot, haurà pesat que d’aquí a un any hi haurà les eleccions municipals on Àngel Ros s’hi juga revalidar una majoria absoluta guanyada per sorpresa el 2007. Desgastar-se com a candidat perdedor en la campanya al Parlament no és la millor manera de fer front mesos després a unes municipals que al Paer en Cap Ros tampoc se li presentaran fàcils per l’evolució general del vot socialista al conjunt del país. La decisió de Ros, doncs, també es pot llegir com un símbol dels anys pròxims per al PSC si les enquestes es compleixen: tancar-se als quarters d’hivern dels ajuntaments i fer-se forts allà.
Ara la cuina del PSC torna a bullir: falta saber si Joaquim Llena repetirà ara de candidat o els socialistes apostaran per buscar a correcuita una cara nova. Però això ja serà un altre plat per comentar. Concretament, un segon plat. Un rol que mai no és del gust de ningú.